JOSEP LLINÀS. Hem de parlar

En aquesta nova etapa de la revista Diagonal, entrevistem el que podríem anomenar l’Iniesta de l’arquitectura catalana: més aviat tímid, implicat profundament en la professió i que, sense fer soroll ni sortir gaire a la premsa, ha acabat adquirit el reconeixement generalitzat, gràcies al seu treball constant i a uns quants cops magistrals…

En Pepe Llinàs (Castelló 1959) ha projectat tot tipus d’edificis, dels quals en destaquen multitud d’equipaments públics. Ha rebut nombrosos premis i també ha estat professor a diverses Escoles, entre les quals hi trobem  l’ETSAB (1970-1989). Ens rep amablement al seu estudi, saturat de maquetes, i li preguntem sobre la seva obra i manera de fer. És fugisser, i sempre que pot dribla les preguntes tot buscant el suport del dibuix per parlar d’aspectes concrets dels seus edificis o dels seus arquitectes de referència.

Hem estat visitant bona part dels teus edificis i, a primer cop d’ull, ens crida l’atenció un tema recorrent en la teva obra: sembla que hi ha un gran esforç i treball en la formalització de la cantonada.
Bé, a mi em costa una mica de dir per què ho faig, no ho sé. Em costa parlar i analitzar la meva pròpia obra i la manera de treballar. El meu calculista d’estructures, en Jordi Bernuz, sempre em diu: “tu no poses mai un pilar a la cantonada”,  i és veritat. Quan apareix, en l’estructura, un pilar a la cantonada en una fase inicial d’un projecte, ell està segur que acabarà desapareixent. A la cantonada és on es plantegen els problemes. És un problema clàssic de l’arquitectura.


Edifici d'habitatges al carrer del Carme, Barcelona. Fotografia: Lourdes Jansana


En força casos, ens trobem amb una reculada de l’edifici que després es desplaça cap enfora.
La gent em diu que quan explico els meus edificis, ho faig veient-los com a cossos. Que parlo de posar-me de costat, d’evitar la frontalitat, de posar-me de puntetes, de treure el cap… Per exemple, la idea als habitatges del carrer del Carme, de donar un pas enrere i treure el cap endavant. O la Biblioteca de la plaça Lesseps com un edifici agafat pel clatell…Aquesta manera de treballar i d’entendre l’arquitectura com a cossos, l’he anada adoptant mica en mica sense adonar-me’n.

També ens han cridat l’atenció les entrades i els accessos als teus edificis, sempre són particulars.
Sí, és veritat, és una cosa patològica. L’entrada és molt important en un edifici. Em costa moltíssim, de fet, m’és impossible fer una entrada frontal. Ara estem fent un teatre a Vic i, sense adonar-me’n, hem fet un edifici on l’entrada no es veu. Això és molt fort per a un teatre, però és que no em surt d’una altra manera! Entrar als edificis és com arribar al final. Als cementiris, per exemple, has de fer moltes ziga-zagues per accedir-hi perquè, abans d’arribar, puguis preparar-te per a la tragèdia que t’espera al final. Segurament, això deu passar amb els meus edificis. Tampoc no m’agrada entrar en un edifici i no veure-hi les sortides. Situar-te en un espai i no veure-hi sortides em sembla dolent. Tot això són reflexions que lliguen el com es viu amb una manera d’entendre els edificis com a suport de la vida.

Una altra manera de resoldre el problema són, per exemple, les portes d’ Alejandro de la Sota, que són “invisibles”. Les fa desaparèixer donant-hi o el gruix de la paret o una proporció diferent a l’habitual. Això és una manera de treure importància a la porta, a l’entrada, al fet de passar d’un espai a un altre… De la Sota resol operacions conceptuals d’aquesta densitat amb aquests recursos. En canvi, en l’arquitectura més pretensiosa la solució acostuma a ser una gran macroporta. En el meu cas es tracta més d’esquivar.

Pel que fa a la teva manera d’encarar els projectes: fa un any es va organitzar al FAD una exposició sobre la teva obra i ens va cridar l’atenció que s’hi mostrés més un procés que no pas una obra acabada i rodona. A cada projecte, s’hi trobaven un bon nombre de proves, renúncies, etc.
Abans confiava molt en la idea inicial. Al principi treballava amb una idea i no la deixava anar. És una manera de treballar en què veus una idea o una solució, no l’abandones, la persegueixes i fins que no s’acaba l’obra no pares. Actualment, faig més aviat al revés. Quan fas un projecte, passen tantes coses amb el programa, amb l’emplaçament, etc. que la idea acaba totalment desfigurada. Durant el procés, cada pas que dónes és el que et genera el pas següent, i aquest, potser, queda mort  i n’apareix un altre. Crec que és simplement manca d’aptituds. En el cas d’Alejandro de la Sota, ell era capaç d’agafar un emplaçament, un programa, interioritzar-lo i resoldre’l com si fos una partida d’escacs, després ho dibuixava i quedava tot clar. Jo això no ho sé fer. Bé, puc fer-ho però quan ho dibuixo és un desastre. Aleshores, hi ha tot un procés d’arreglar el desastre que és quan es fa el projecte. Ja em passava d’estudiant i em segueix passant, allò que fas primer és una merda, i a força de no rendir-te, d’insistir i de no llençar la tovallola, al final, acabes fent alguna cosa tolerable. Un projecte es pot salvar sempre que l’obra no estigui acabada.

Això ens anima als joves arquitectes, no es tracta de geni ni d’inspiració!
Quan estudiava hi havia professors que deien “no tens sensibilitat”, “ets un negat”. Però si t’hi esforces pots fer coses correctes, has de tenir la voluntat de no conformar-te amb el que és rutinari. Sempre m’he guiat pel fet que no suporto determinades obres i certa arquitectura comercial. I quan veig que allò que estic fent s’assembla a arquitectes o a edificis que em posen nerviós no paro fins a canviar-ho. No vull fer coses que em recordin a d’altres que em sembla que no estan bé.

Acostumes a quedar satisfet amb el resultat?
Una cosa és el que ens agrada i l’altra és el que fem. Durant molt de temps he estat fent coses que no coincidien amb el que m’agrada. A mi m’agraden les coses modestes, anònimes, sentimentals, carrinclones, cutres, barrejades, eclèctiques… I durant molt de temps he estat fent coses correctes, ordenades, intel·ligibles, clares…

És una cosa que he de corregir i crec que, a poc a poc, ho estic aconseguint. Estic fent coses que potser, a molta gent, li poden semblar inadequades i poc adients per a la ciutat. Però això té molta relació amb el meu interès per Jujol i, cada vegada més, per l’arquitectura de Gaudí.  L’altre dia vaig acompanyar un arquitecte a visitar el nou Institut de Microcirugia Ocular, i em va dir “su edificio está lleno de amenidades”. Em va semblar un elogi molt bonic i també m’agrada entendre els meus edificis així, amb amenitats.

Crec que no es tracta de fer coses aspres i estrictament funcionals, cal fer lloc per a amenitats i distraccions.

Buscant en les publicacions hem trobat molt pocs dibuixos teus, gairebé cap.
Sí, és difícil. Els llenço tots. Dibuixo moltíssim, forma part de la meva tradició de treball, d’anar superposant, etc. Però és que dibuixo tant que, al final, els llencem tots.

Si fos més intel·ligent, no em caldria dibuixar tant. Però és el mateix dibuix el que em fa pensar. En Coderch, per exemple, deia que per no fer trampes amb el projecte s’ha de dibuixar malament. És el que passa si dibuixes amb l’ordinador o amb els renders, que fas una merda ben dibuixada i et pot enganyar i semblar que està be.

Per mi, el dibuix és una mena de control de qualitat del projecte. Per exemple, tal com feia Coderch, acostumo a comprovar la qualitat de les plantes amb els alçats. Si la planta està bé, els alçats també ho estaran, i a l’inrevés. I si no estan bé, la manera de corregir-los, és modificant la planta.


IMO, Barcelona. Fotografia: Julio Cunill


En canvi, hem trobat moltes maquetes…
Treballem molt amb maquetes, és clar. I cada cop més, a mesura que ens hem complicat la vida amb les cobertes.

I en quin moment apareixen les cobertes com a instrument per resoldre el projecte?
Doncs amb la biblioteca de la plaça Lesseps. Teníem un problema de caire tècnic amb el programa, amb la part de diaris i revistes, que no lligava amb la resta i no quedava bé. Al final, després de donar-hi moltes voltes, ho vam resoldre amb la coberta. I a partir d’aleshores,  en altres edificis, ho he anat utilitzant com a instrument per solucionar problemes de projecte. Per exemple, ara estem fent un projecte a l’Eixample i l’edifici, bàsicament, es qualifica per la coberta que, a més de solucionar problemes concrets, identifica l’edifici.

Dius que estàs fent un edifici a l’Eixample, com es fa front a un edifici en un context aparentment tan regulat i constret?
Els edificis de l’Eixample, entre mitgeres, tenen una cosa molt maca: com només tenen una façana per expressar-se, tot dissimulant, acaben apareixent volums sobre la cornisa per tal de mirar per sobre de la cota. És com una persona que es posa de puntetes i treu el cap. Ara estic fent un edifici que està responent aquesta idea: respecta i agafa els límits establerts, s’aixeca una mica per veure per sobre dels altres. No es tracta d’una operació ni de guanyar metres ni de voler imposar-se. I tampoc no té res a veure amb fer una torre.

No obstant això, una manera oposada d’interpretar l’Eixample és com ho fa en Sostres al Noticiero Universal: assumint l’edifici com un pla. Aquest no té el problema del cap.  És un edifici fantàstic.  I l’altra cara de la mateixa història seria la de respirar com la Casa Milà, cap de les dues no és contradictòria.

I has fet alguna torre?
Vaig fer una proposta a Sta. Coloma de Gramenet, precisament (riures). Però amb la crisi la propietat va desaparèixer. Em va costar molt però vaig quedar-ne molt content. Del que en un origen era una torre en vaig fer tres cossos, un de gran i dos de petits. És l’única cosa que he fet en alçada.

En els teus edificis optes per solucions de façana força austeres i per un repertori tancat de materials. Com fas front a la qüestió dels materials en fer els projectes?
És un altre defecte que he d’arreglar. És un tema que he d’assumir i que tinc preparat. Em costa molt entrar en la discussió dels materials. Tinc unes referències que pràcticament no fan servir materials. Per exemple, en Coderch. En la seva obra. els materials no tenen presència ja que hi col·loca els més vulgars.

El dels materials i de les tecnologies és un territori que comença a ser propietat del constructor. Segur que us ha passat si heu fet algun petit treball que, quan has d’escollir la rajola del bany,  la propietat està molt atenta amb aquest tema, s’hi manifesta molt. En edificis corporatius també passa: el propietari vol que es noti que té tecnologia i que té diners. És en aquest terreny on propietat i constructora mostren la seva musculatura i potència. Em costa d’entrar en aquestes aigües, em fan una mica de por. Cal pensar, no obstant, que un edifici no és un material.

En canvi, als edificis d’Alejandro de la Sota, sí que hi ha una presència important dels materials…
El cas de De la Sota és una altra història. Agafava materials que no eren en l’arquitectura: materials que venien dels mercats, de les fàbriques, i els portava als edificis. És un sistema per evitar, precisament, entrar en aquesta discussió. Estava trencant les regles de joc.

A l’Escola, se’ns insisteix a aprendre de bons edificis i arquitectes del passat, a fer-nos una cartera pròpia de referents. Sovint parles de Jujol, Gaudí, Coderch, de la Sota…algun altre?
Conservo molt intensament aquestes fidelitats. En el passat, durant molt de temps Mies va ser per mi una referència. Ara ja no tant. També Melnikov i els constructivistes russos. I en general tota l’arquitectura moderna. L’altre dia vaig estar a Berlín visitant la Filharmònica i la Biblioteca de Scharoun i la Nationalgallerie de Mies, que estan una al costat de l’altra. Em va interessar moltíssim Scharoun, i Mies no tant. Vaig pensar que els edificis de Scharoun estaven molt més vius. Fa vint anys va ser al contrari. Això és positiu perquè vol dir que estic canviant.

Vas ser professor durant força temps. Per què ho vas deixar?
Vaig estar molts anys a l’Escola. Em vaig cansar. Hi va haver un moment en què m’interessava més la feina.

El tema generacional també compta. Crec que has de tenir una certa afinitat generacional, sobretot a Projectes, on jo donava classe. I quan comences a donar fórmules, solucions i a transmetre les teves dèries… malament! Has de saber transmetre entusiasme.

Però tinc molt bon record de l’Escola. En Moneo era bestial. Abans de cada classe ens deia mig en broma: “ahora vamos a entusiasmarnos antes de comenzar la clase”. Tenia raó de no convertir la classe en quelcom rutinari.

Al número anterior vam entrevistar en Manuel Delgado, i sempre posa Fort Pienc com a exemple de bona arquitectura.
Vaig llegir La ciudad Mentirosa, el seu últim llibre, en què és molt crític amb l’arquitectura.  M’agrada molt que elogiï aquest edifici, m’encanta, la veritat.

Leave a Reply

Your email address will not be published.