Josep Ramoneda és periodista, filòsof i escriptor. Ha dirigit el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona entre els anys 1989 i 2011, institució de referència internacional des de la qual ha impulsat seminaris, debats, cursos i exposicions relacionats amb la cultura urbana, entesa en el sentit més ampli de l’expressió; i l’ha rescatada del monopoli de l’arquitectura i de l’urbanisme.
La seva visió critica es pot veure plasmada en els seus llibres i en les col·laboracions habituals als mitjans de comunicació.
Ens atén un matí al seu estudi per parlar sobre ciutats i espai públic.
Vostè va seguir una formació filosòfica i periodística. Què el va portar a interessar-se en els temes relacionats amb la cultura urbana i la ciutat?
El gran motor del coneixement, tant de la filosofia com del periodisme, és la curiositat. El tema de la cultura urbana és un tema que s’imposa en una societat com la nostra, en què no hi ha cultura que no sigui urbana. En aquests moments, a Europa, parlar de cultura no urbana és una relíquia. Els grans interrogants del món passen per la cultura urbana; per la qüestió de la dimensió pública de la ciutat, del fet que gent tant diferent visqui junta; per l’aglomeració de problemes que la concentració de població cap al món urbà ha generat.
Què diferencia la idea filosòfica de ciutat de la que poden tenir disciplines com l’arquitectura i l’urbanisme?
Jo sempre dic que els arquitectes i els urbanistes són una mica com els militars, quan veuen un terreny l’únic que pensen és en com ocupar-lo. I és molt més complicat que això. En la ciutat, hi ha una idea bàsica i fonamental que és la de pluralitat. Ja ho deia Aristòtil, el camp és unitat i la ciutat és pluralitat. Hi ha un epigrama clàssic que diu que els déus van fer el camp i els homes van fer la ciutat. I aquesta pluralitat té un espai on s’expressa, que és l’espai públic. I espai públic avui dia vol dir moltes més coses que espai urbà, perquè també hi ha espais públics mentals i virtuals. L’espai públic urbà és aquell espai en què tothom pot entrar sense cap peatge previ i sense haver d’acomplir cap tipus de condició prèvia. I és aquí on hi ha un punt de trobada entre la idea filosòfica de ciutat i la que en poden tenir arquitectes i urbanistes. Aquests haurien de ser sensibles a aquesta idea d’espai públic, malgrat que moltes vegades no ho són. De la mateixa manera que hi ha economistes que treballen al servei dels que paguen, hi ha arquitectes que treballen per als que paguen i no per a l’espai públic.
En quin moment es trobarien la idea filosòfica i la material i/o formal de la ciutat?
Mai hi ha una plena harmonia entre les idees i la pràctica. Es tracta de caminar cap a una direcció. No es tracta d’aspirar a la perfecció, ja que les coses perfectes acostumen a ser espantoses. Què hauria estat de l’Eixample Cerdà si hagués quedat en el concepte utòpic que en tenia ell, i si la vida mateixa no l’hagués sacsejat? Hi ha una naturalitat d’empatia entre una idea de la filosofia i una idea de l’arquitectura i l’urbanisme. A Barcelona havia funcionat bastant bé ―fins fa uns anys― perquè es van donar simultàniament un consens social, unes idees urbanístiques i arquitectòniques i uns conceptes culturals, que conjuntament van avançar de manera independent, però en certa sintonia entre ells. Més tard, es va trencar el consens social a causa d’un canvi d’actors i es va desmuntar una mica tot plegat, fins arribar al desastre delirant que va ser el Fòrum de les Cultures.
Quins són els canvis que es van produir?
El canvi principal va ser que les bases socials sobre les quals s’havia basat el consens es van transformar. Molts dels agents que van intervenir en el primer consens ja no hi eren, o eren diferents. Quina relació té la classe obrera urbana actual amb la d’abans? O per exemple, als anys noranta, no se sabia què era la immigració. Ara és un nou actor molt important. I n’hi ha també d’altres que juguen un paper molt rellevant en l’espai urbà.
Tot això s’ha remogut i d’alguna manera s’ha de tornar a començar. I, a finals dels anys 90, crec que no es va saber fer.
Creu que hi ha hagut un canvi en les prioritats dels impulsors de les transformacions urbanes de Barcelona?
No crec que hi hagi una decisió prèvia i conscient perquè s’hagi d’anar cap a una certa manera de fer, sinó que hi ha una dialèctica entre les forces econòmiques i unes forces polítiques debilitades amb menys capacitat d’imposar els seus criteris… i així és com les coses es van fent i desfent. Hi ha un sistema de forces, uns poders que tenen més capacitat d’intimidació i de presència. Poques vegades hi ha una idea estratègica de partida. Sempre és la suma d’intencions, idees, oportunitats…
En algun moment va dir que Barcelona era un camp d’experiències per reflexionar sobra la idea complexa entre continent i contingut, entre la forma física i l’ús… Quines conclusions n’ha extret aquests últims anys?
Barcelona és una ciutat molt privilegiada, per les seves dimensions, que són molt humanes. Els nuclis urbans de l’àrea metropolitana han tingut prou potència com per fer una feina sòlida d’incorporació de la gent que hi arribava, no s’han desfet, no s’han convertit en banlieues descontrolades. Barcelona té quelcom molt a favor, que és la forma que li va donar Cerdà. Tot això li dóna una potencialitat molt gran i que cada vegada serà més excepcional i més difícil de conservar, si les transformacions que estan destruint altres ciutats hi incideixen. Però encara som a temps de evitar-ho.
Ara bé, tampoc s’ha de tenir por en ser un cas excepcional i particular. És pitjor evolucionar cap a una dinàmica depredadora i entregada al servei de l’especulació i a la destrucció de teixit social.
La part formal de la ciutat pot escapar de la dimensió política de l’espai públic?
Creu que l’arquitectura és indefectiblement una disciplina discursiva?
L’espai públic és un espai destinat a les relacions que establim entre tots. D’alguna manera, és l’espai propi de la ciutat, de la polis, és l’espai compartit, és l’espai polític. Per tant, qualsevol decisió que es prengui sobre aquest espai té una dimensió política. No només és lògic i normal, sinó que també és desitjable. El treball dels arquitectes i les opcions que prenen, malgrat que es pensin com a estètiques, estan carregades de contingut polític encara que no l’incorporin conscientment.
No obstant, els arquitectes, normalment, treballen al servei de programes i estratègies desenvolupats prèviament…
El procés de transformació ha de ser un procés complex. Ha d’existir un cahier de charges, però aquest, almenys en els bons moments, era fruit d’una discussió política i resultat d’acords, negociacions, pactes…I en cert moment s’incorpora l’arquitecte i aporta la seva part, ha d’escoltar i dur a terme el cahier de charges. Però mai ha de ser una cosa completament tancada.
Sobre el tema del consens i dels canvis urbanístics, és molt interessant veure que, per exemple en el PERI del Raval, no hi ha ni una sola paraula sobre la immigració. I actualment al Raval hi ha un 55% de població immigrada. I no és una crítica, simplement, l’any 1985 no hi havia ningú que s’ho imaginés. El pla era bastant raonable i estava prou ben fet, i ha estat útil, malgrat que n’hagin canviat significativament els protagonistes.
Un exercici que havíem fet al CCCB era comparar en un espai públic qualsevol, la memòria de l’arquitecte amb l’ús que s’hi feia a la pràctica. És molt interessant comprovar la diferència entre com els usuaris s’apropien dels espais i l’ús que s’hi havia previst.
Podria fer un balanç de les actuacions realitzades al Raval aquestes últimes dècades.
Es pot tenir molta enyorança i melancolia pel barri Xino, però si pensem en les condicions d’habitabilitat i en les possibilitats reals, el Raval està molt millor del que estava. El Raval, que abans era un territori clos ―era difícil que la gent s’hi acostés i sobretot a les nits―, ha guanyat centralitat que és l’aportació principal que li han fet els equipaments culturals. El que pot fer un equipament cultural en un barri com el Raval és limitat, ja que les urgències del barri són unes altres, però aquests poden aconseguir que la gent hi circuli i hi vagi… que és una cosa bona per a qualsevol barri perquè dóna activitat i n’evita el tancament endogàmic.
La part negativa ha estat que com a altres llocs de Barcelona no s’ha sabut parar la proliferació de màfies i grups que controlen espais.
Sovint s’han tancat espais públics per solucionar algunes “problemàtiques” urbanes…
En nom de la seguretat i de la por avui es tolera tot. L’atemoriment de la població té una gran eficàcia per generar servitud voluntària. Ens escandalitzem dels que utilitzen la violència per generar terror, però s’està utilitzant permanentment violència simbòlica per atemorir la ciutadania. El pànic social que s’ha generat amb els discursos públics sobre la crisi ―en contra del que sembla que hauria de fer un governant, tots es dediquen a magnificar-la en lloc de temperar-la― no és innocent. Té uns efectes molt clars: la gent s’espanta i ho accepta tot.
Hi ha un equilibri possible entre la regulació dels usos de l’espai públic i la seva condició essencial d’espai de llibertat? Pensem en les ordenances cíviques…
Aquest tipus d’ordenances són d’aquelles coses completament absurdes que es fan sota la pressió de mitjans de comunicació i per la pressió ideològica de sectors conservadors. Tenen com a primer principi el de la inutilitat. Algú sap que s’apliquin?
A l’inici ha dit que avui els espais públics ja no són només físics, n’hi ha de virtuals. Com es manifesten i com poden arribar a alterar l’espai urbà físic?
Per camins molt indirectes. En la mesura en què canviïn les persones, canviaran els espais físics. Però de moment encara veig que hi ha un moment en què la gent es vol veure, es vol tocar. Per la majoria dels humans, encara no és suficient la relació estrictament virtual. No em sé imaginar què passarà el dia que ho sigui.
Ho dèiem ja que en l’àmbit disciplinar, entre els arquitectes i urbanistes, es discuteix si es pot traslladar aquest nou escenari virtual a l’espai públic físic. Alguns advoquen per incorporar un nou urbanisme digital de les xarxes socials…
Allò virtual, ho és per definició. I si ho és, no pot ser físic o presencial, deixaria de ser virtual. Què vol dir tot això? Que portaràs ressons d’allò virtual a una plaça?
No acabo d’entendre de quina manera pot fer evolucionar l’urbanisme… Podràs estar en una plaça veient el que fan els d’una plaça d’una altra part del món…
Entenc que allò virtual pot operar com a instrument en l’espai públic, però no en l’essencial.
La majoria de mitjans de comunicació han destacat el rol principal que han tingut les xarxes socials en els últims aixecaments de la població. Però sempre n’hi ha hagut de revoltes i manifestacions…
En tot moviment d’agitació pública hi operen els mitjans de comunicació. Les xarxes socials són un nou mitjà de comunicació que probablement és eficient i útil. Però el que es pensi que el que ha passat a Egipte es deu exclusivament a les xarxes virtuals, s’equivoca. S’ha passat de repartir octavetes i fulletons a enviar missatges per un altre canal. El que és determinant és el contingut de la mobilització, no les xarxes socials.
Quin impacte tenen en la fisonomia de la ciutat, la deslocalització i la concentració dels fluxos de capital a nivell global?
Recentment he estat a Bogotà i a Medellín, i en deu anys ha canviat completament la seva fisonomia, sobretot a Medellín on s’hi han construït molts gratacels. I és, precisament, a causa de l’arribada de grans sumes de capital internacional que hi ha anat a invertir motivat per la pujada de preus de les matèries primeres. Això canvia els panorames de les ciutats, totes les ciutats han de tenir, gairebé obligatòriament, un nucli amb tots els gratacels concentrats. Això homogeneïtza les ciutats.
Un dels seus inconvenients manifestos és que genera espais urbans que a partir de les cinc de la tarda són espais deserts. I un dels trets característics de la ciutat hauria de ser la barreja. Mireu l’Eixample, en una mateixa illa hi ha habitatges, comerços, hi ha de tot.
Creu que hi ha alguna manera de regular aquests fluxos de capital i aprofitar-los per generar majors beneficis col·lectius?
Sí, però existeix un problema de governança: el poder financer és global i el poder polític és nacional i local. Aquest poder polític té cada vegada menys força per regular el mercat financer.
És un problema de debilitat ideològica?
És un problema de relació de forces. François Hollande acaba d’anunciar que si és president de la República francesa posarà un impost del 75% a les rendes superiors al milió d’euros. Està molt bé, però tindrà una amenaça de fuga de capitals que no sé com resistirà. Insisteixo en què hi ha un problema de governança, que és actualment el gran problema del món.
Fa uns anys es parlava de la superació de l’Europa de les nacions per donar pas a una Europa de les ciutats. Creu que s’està esvaint aquesta idea?
En alguns aspectes s’està esvaint i en d’altres s’està reforçant. Malgrat que les ciutats s’han anat consolidant com a centres de poder, no han acabat d’emergir del tot. És evident que hi hauria una certa lògica que hauria de conduir a reforçar el poder municipal, perquè és evident que els estats-nació tenen una mida estranya en el marc de la globalització que provoca que Europa tingui permanentment aquest problema de manca de mida. I en canvi, les ciutats podrien ser una via d’articulació interessant. Però encara és un desig. Les cultures nacionals són encara prou fortes per evitar l’hegemonia de les ciutats.
El que sí és cert és que la crisi està creant una sèrie de pulsions negatives, i una d’elles és que ha frenat qualsevol procés d’evolució d’Europa tant cap amunt com cap avall. I el resultat és que ha acabat provocant el reforçament dels governs nacionals i la conversió d’Europa en un directori alemany. Estem molt lluny del fenomen que suma, el de l’evolució cap a una Europa amb un executiu europeu realment legitimat; i del fenomen que articula, que és una Europa convertida en una trama urbana sòlida i consistent.
Un dels problemes principals d’Europa és que hi falta contacte i intercanvi cultural. Si, per exemple, repassem els diaris d’uns quants països europeus, veurem que són molt autoreferencials i endogàmics. S’han de trencar una mica les barreres tradicionals de les cultures nacionals. S’ha de posar èmfasi en la idea de cultura en singular. De cultura només n’hi ha una i tot són decantacions d’aquesta cultura. Cal insistir, en definitiva, a crear un clima cosmopolita i les trames urbanes l’afavoreixen.