LLUÍS CLOTET. Hem de parlar

Actualment es troben mostres del treball de Lluís Clotet a col·leccions tan importants com, entre d’altres, la del MoMA de Nova York o la del Centre Pompidou de París. L’any 2010 rep el Premio Nacional de Arquitectura. Entre 2008 i 1984 treballa amb Ignacio Paricio. Col·labora en multitud de projectes amb Oscar Tusquets entre 1983 i 1964, any en què funden l’estudi PER, conjuntament amb Pep Bonet i Cristian Cirici. L’any 1965 obté el títol d’arquitecte a l’ETSAB. Viu la seva joventut i infantesa a Barcelona, entre el barri del Raval i l’Eixample, on s’amara dels llocs, de les persones i de les escenes quotidianes que, encara avui, són el seu referent per projectar.


Ha projectat força cases i habitatges. En els seus projectes, s’hi endevinen certes constants. Com entén l’espai domèstic? Què és un habitatge?

Podríem dir que continuem treballant d’arquitectes per ser capaços, algun dia, de donar resposta a aquest tipus de qüestions fonamentals. Però no és fàcil.

Vaig néixer a Barcelona l’any 1941, en una casa del Barri del Carme, entre la Casa de la Caritat, l’Hospital de la Santa Creu i les Rambles. Tot el barri es va construir al voltant del 1875 i els habitatges ja seguien el model que després es va generalitzar a l’Eixample. En aquella casa, hi vaig viure fins als 24 anys i hi vaig viure molt bé. Tenia dues estances al davant que donaven al carrer, una altra al darrere que donava al pati interior de mançana, un pati interior, un nucli d’escala, bany, cuina, menjador, rebost i traster; tot lligat per un passadís d’amplada generosa. Tot plegat no arribava als vuitanta metres quadrats. El col·legi del carrer Diputació on vaig fer el batxillerat seguia el mateix model d’edificació, però tot ell era, per sort, una mica més generós de mides; també n’érem molts més. Només va caldre fer alguns petits retocs en tot l’immoble per convertir-lo en un col·legi esplèndid. Alguns envans els varen substituir per portes plegables que arribaven fins a sota de les antigues motllures —que es van conservar totes, de manera que quedava present el testimoni del que havien estat les antigues estances. Els vells papers pintats dels anteriors llogaters també emmarcaven les noves activitats i el fet de passar de curs tenia l’al·licient de canviar de dibuixos i de colors. El mateix model, i també amb unes mínimes modificacions, acollia l’acadèmia on em vaig treure el carnet de conduir. El primer despatx professional també el vam organitzar en un pis semblant i el meu notari, el meu dentista i el meu metge de capçalera m’atenen encara en pisos semblants. Si acluqués els ulls podria imaginar que, durant molts anys, he usat el mateix edifici per fer-hi coses molt diverses. Un model que he admirat i del qual sempre n’he volgut entendre i aprendre les virtuts.

La casa Penina, una de les primeres obres, seria l’exemple contrari a tot això. Si avui algú volgués simplement canviar de lloc, de mida o de forma, la taula del menjador, hauria d’enderrocar mitja casa. Hi ha coses que s’aprenen, desgraciadament, a poc a poc.

En relació amb la pregunta, una bona casa seria, per mi, com un refugi de la individualitat de cadascú, que es pogués, a voluntat, tancar, entreobrir o obrir del tot, i que estigués formada tan sàviament que no determinés cap activitat concreta, però que dignifiqués qualsevol activitat possible. Si arribés a aquest nivell, li correspondria, amb tots els mèrits, ser permanent i eterna. En aquest sentit penso en l’Alhambra: encara no sabem per quina raó va ser construïda, però percebem que la seva arquitectura porta a l’excel·lència qualsevol activitat que s’hi vulgui fer.

Altrament, els decorats, mobles i objectes serien els que especificarien els usos, els que adequarien el primordial als perfils, mites, gustos i biografies dels successius ocupants. Serien els que permetrien els canvis constants perquè estarien atents a la temporalitat i a la mort. Aquests elements, farcits fins a rebentar de tots els continguts transitoris, haurien d’alliberar l’arquitectura de referències personals, anècdotes, amenitats i distraccions, i serien, a la vegada, garantia de la seva versatilitat i permanència.

Quan projecto em preocupa que les obertures a l’exterior, tant per la forma com per la posició, no pressuposin usos concrets i en permetin els màxims de nous; i el mateix en relació a l’estructura, als baixants, als muntants i a les instal·lacions en general. Em va bé fer el joc d’imaginar que allò que estic dibuixant serveix per a altres activitats que les que han originat l’encàrrec. Tot es tranquil·litza i es posa al seu lloc.

Darrere de les vivendes de la Vila Olímpica, de Diagonal Mar o de Sant Pere de Ribes hi ha aquestes preocupacions. Potser la casa Simón, a Olot, en seria l’expressió màxima…

Fins a quin punt el problema arquitectònic i urbanístic es troba en les façanes? Quin rol desenvolupa la façana en l’arquitectura? Què hi passa i quins problemes s’han de plantejar a l’hora de projectar una façana?

L’arquitectura moderna va posar molt d’èmfasi en els plans horitzontals. Als forjats, s’hi van afegir uns terres flotants per sobre i uns cels rasos per sota, tots farcits d’instal·lacions i cada vegada més i més gruixuts. Quan es van substituir els murs de càrrega per pilars, els plans verticals van quedar reduïts a elements mòbils i de segon ordre i, per extensió, ho van quedar també les façanes. I cada vegada eren més i més primes. Es van simplificar de tal manera que es van arribar a fer façanes de vidre que transparentaven “sincerament” totes les interioritats.

La façana, però, a més a més d’haver de resoldre problemes molt més complicats que els que han de resoldre els forjats —com ho són els aïllaments tèrmics, acústics, d’impermeabilització, les dilatacions, els controls de la llum, del sol, de les ventilacions, de les vistes,etc.— ha de resoldre també el compromís entre el privat i el públic. Aquest element vertical que limita l’espai interior de l’edifici és també el component més important que defineix el buit urbà i, moltes vegades, aquests dos papers que corresponen a les seves dues cares no són fàcils de compartir perquè sovint tenen interessos divergents. Aquesta és la contradicció que provoca una tensió en aquest element i que fa tan atractiu el tema.

No cal dir que va ser Venturi el que ens va fer veure, als arquitectes de la meva generació, aquests conflictes permanents, i el que ens va fer entendre les intel·ligents maneres que l’arquitectura del passat havia anat elaborant per afrontar-los. Unes estratègies que ens van servir, a tots, de lliçó i d’estímul.

Per cert, us heu fixat mai en com resol Duran Reynals el vestíbul de l’estació de França? En com emmascara el fet que les vies no arribin perpendiculars a l’avinguda Marquès de l’Argentera? Com s’ho fa perquè, tot i així, el vestíbul sigui de planta rectangular? Us imagineu que el pla de façana no coincidís amb el traçat del carrer?

Venturi ens va fer veure que, com en la convivència humana, la sinceritat absoluta, el dir el que un pensa, la transparència, són actituds que estan renyides amb la urbanitat, amb l’educació i amb la caritat.

Sembla que, al llarg de tota la seva obra, afronta i li interessen els mateixos problemes en els projectes (els límits, la relació amb la ciutat, els espais intersticials, etc.).

Crec que sí. Per resoldre tots aquests problemes que parlàvem, és molt més fàcil si disposem d’espai, si la façana és gruixuda, si tenim lloc per a cada cosa. He procurat, sempre que he pogut, disposar de mida.

La gent de la meva generació vam fer el primer curs de carrera a l’edifici central d’Elies Rogent de la Universitat de Barcelona. La façana era tan gruixuda que, entre l’exterior i l’interior de l’edifici, t’hi passejaves una bona estona. La seqüència que seguies per anar des del carrer fins al seient de l’aula era llarga i riquíssima. A través d’una porta de fusta massissa i enorme, i que només es tancava de nit, passaves a uns espais alts que et protegien de la pluja, del vent, del sol, matisaven la llum i et conduïen a un seguit de claustres que abraçaven jardins amb bancs i fonts d’aigua i que donaven accés, per fi, a les aules, que eren les úniques dependències, juntament amb el bar, que tenien calefacció a l’hivern. Algú va dir, amb raó, que l’aire condicionat ha fet malbé tots els esforços que, des de sempre, ha fet l’arquitectura per adequar-se sàviament a les condicions climàtiques.

Quan el gruix és gran, els filtres els podem anar posant cadascun al seu lloc, no cal que s’amunteguin i es molestin els uns als altres. És aleshores que els podem utilitzar per anar organitzant uns espais que no són pròpiament interiors ni tampoc són pròpiament exteriors. Podem preparar un territori on els límits es difuminen i apareixen l’ambigüitat i la llibertat. Patis, claustres, pèrgoles, terrasses… Tots són espais intermedis que augmenten en poc cost l’espai vital de la gent, que en el nostre Mediterrani es poden utilitzar pràcticament tot l’any i que la gent encara entén i li agrada fer servir.

Penso en la configuració de l’ajuntament de Sant Pere de Ribes, al voltant del pati arbrat; en les terrasses a diferents nivells de les vivendes del costat; en les façanes de tres metres de gruix en els habitatges de Diagonal Mar o en el pati de l’edifici d’oficines per Simón.

Un altre avantatge del gruix és que el pots disposar per a què resolgui els conflictes amb l’entorn. A la casa de Prats, el client volia una edificació aïllada i, en canvi, al carrer li anava millor una edificació que ocupés tot el solar i donés continuïtat a les façanes de les altres edificacions veïnes. Quatre patis van resoldre el conflicte. A la casa Simón d’Olot, els patis van arribar a ser vuit, donen una total intimitat a la casa i dissimulen l’estranya forma del solar. També podríem citar la Fundació Alícia per il·lustrar aquesta obsessió. Aquí, la façana té un gruix que oscil·la entre el no-res de l’entrada fins als 13 metres de fondària. És una banda enjardinada definida, per un banda, pel vidre que tanca l’edifici i, per l’altra, per una paret massissa de formigó i de, pràcticament, la mateixa alçada. Entre els dos plans verticals, els arbres i les pèrgoles controlen el sol i la qualitat de la llum. Aquesta façana resol el compromís entre la forma interior de l’edifici i la forma urbana que calia que tingués per ordenar el lloc, sense que cap de les dues en surti perjudicada.

Crec que tot això ja estava a la casa Vitoria a l’illa de Pantellería o a la casa Giorgina a Llofriu… Ve de lluny. Les façanes les he de poder pastar com si fossin de fang per sentir-me còmode i poder treballar.



Com influeix el lloc en el projecte d’arquitectura?

Quan faig un edifici, procuro que, a més a més de resoldre els problemes interns, col·labori també a resoldre els del voltant. Això és difícil i una cosa és dir-ho i una altra, aconseguir-ho.

Trobo molt senzilleta aquesta arquitectura que aterra en els llocs d’una manera desconsiderada i que pot estar tant aquí com allà. M’emociona, en canvi, la que no es pot trasplantar, la que és d’un lloc concret i no tindria sentit en cap altre. M’agrada l’actitud dels arquitectes que són capaços d’alterar el model ideal de l’edifici que estan projectant per aconseguir millores en la seva àrea d’influència. Tornem a l’Estació de França, o al Liceu, o a la Virreina, o a l’Illa de la Diagonal de Moneo i Solà-Morales. I m’agrada perquè és una arquitectura més complexa, toca més tecles, es planteja més problemes, no distingeix entre arquitectura i ciutat o entre arquitectura i paisatge, tot s’influencia, tot ho viu com una continuïtat, la seqüència de traspàs és llarga, els límits han desaparegut, tot es confon i tot l’importa.

Actualment treballa tenint en compte els mateixos principis que tenia quan va començar?

Tots som fills d’un moment històric que difícilment podem resumir en poques paraules i que, encara més, aconsegueixi interessar a la resta. La llista de tot allò que em va marcar al començament, en els moments més importants, és llarga i heterogènia.

Federico Correa, amb la seva absoluta confiança en el poder de la reflexió individual per afrontar qualsevol projecte, va ser, quan jo tenia 18 anys, una revelació importantíssima que lligava l’arquitectura amb l’enteniment i amb allò comprensible. Un discurs absolutament contraposat al que es predicava per tot arreu, basat en disquisicions confoses sobre la sensibilitat, el gust, la composició i l’artisticitat en general. Era una manera clara d’entrar en la disciplina envers els que predicaven, d’una manera molt confusa, el “m’agrada o no m’agrada”, el “jo sóc sensible i tu no”…

Albini, Gardella , Magistretti, Belgioioso, Peressutti, Rogers, Coderch, Aalto… Als estius i amb un 2CV anàvem a veure tot el que feien. Venturi ens va ensenyar a aprendre de l’arquitectura de tots els temps; Rossi, a mirar la ciutat d’una altra manera. Les lectures de Mumford, Camilo Sitte, Rykwert i, després Bernini, Borromini, Pietro da Cortona…

Podríem allargar la llista, però aquesta era, més o menys, la base sobre la qual vam començar i que es va anar ampliant i modificant. Crec que he procurat no esborrar res del que, en un moment determinat, m’ha interessat, he fet o he viscut, encara que entrés en contradicció amb tot allò que ha vingut nou. Encara que soterrat, tot ho he mantingut. Dec creure’m això que la veritat un bon dia va explotar i que ara es troba una mica per tot arreu. Millor no llençar res.

Ara, després de tants anys, i com no podia ser d’una altra manera, les coses han canviat.

Crec que, en el panorama de l’arquitectura actual, no existeix cap moviment de referència que tingui uns objectius clars i compartits com els que es van donar el segle passat, en temps de les avantguardes, i que, a la meva generació, ens van arribar a través dels arquitectes i crítics italians.

El fracàs contemporani en la definició dels nous reptes i l’oblit dels de sempre ha provocat que assistim a un espectacle que no sé molt bé de què tracta.

La major part de l’arquitectura que es publica es pot veure com una mostra de bibelots, cada un abstret en el seu propi món, i que conviden al divertit joc d’endevinar quins són els problemes que els autors es plantegen si les solucions són les que són. Hi ha una voluntat de fer un discurs individual, fer allò que ningú ha fet, fugir del comú, distingir-se i, com a conseqüència, el llenguatge arquitectònic i la possibilitat d’una crítica seriosa s’han dinamitat i han desaparegut totalment.

I tot això en un marc general dominat per les lleis impersonals del lliure mercat, que han aconseguit escapar-se del control democràtic, que han fet desaparèixer aquella il·lusió que teníem sobre les capacitats de transformació basades en les responsabilitats individuals i col·lectives i que han fet trontollar els mateixos fonaments ètics de la convivència.

Tot ha canviat en poc temps, tot s’ha tornat mes confús i llunyà i no trobem eines per entendre aquesta nova realitat i, encara menys, per modificar-la i millorar-la.

Em noto cansat de mirar cap enfora i no veure-hi res i m’adono que vaig girant instintivament la mirada cap allò que és més proper i personal. Necessito mirar una altra vegada allò que ja he viscut, mirar cap enrere i cap endins, amb l’esperança que aquí s’amaga alguna cosa important, potser el més important per orientar-me i no perdre’m.

A diferència d’allò que feia al començament, recerco dins de la meva infància i joventut, quan tot anava calant sense que hi poséssim resistència; els records de les experiències sensorials lligats a l’arquitectura i a la ciutat. Ombres, llums, mides, carrers, places, patis, camps, camins, pluja, fred, vent, objectes… i intento reflexionar, amb les eines disciplinàries que conec, sobre el perquè dels bons i dels mals records.

Penso que, potser aquí, s’hi troba amagat un material que és paradoxalment comú a molts de nosaltres, arquitectes i ciutadans. Un material seriós, fiable, ancestral i complex en el qual es puguin fonamentar les meves propostes arquitectòniques.

Al Premio Nacional de Arquitectura 2010 que li han concedit, el qualifiquen com a “un arquitecto de su tiempo”. Què creu que significa?

La veritat és que no sé ben bé a què es refereixen quan diuen això. Tots som inevitablement actuals, tots som del nostre temps. Pretendre ser d’una altra època seria confiar en què un té prou força individual com per posar-se al marge de la resta.

La cerimònia de la concessió del premi em va obligar a dirigir unes breus paraules als assistents, que vaig llegir per a què fossin breus i precises i que ara penso que potser resumeixen el meu moment actual i el perquè de tot plegat.

Després de les salutacions de rigor, les meves paraules deien així:

“Quiero hacer dos agradecimientos breves e importantes para mí.

El primero, a la arquitectura, una disciplina vasta, inabarcable, exigente, en la que he vivido sumergido toda la vida, que me ha protegido, que al mismo tiempo me ha impulsado a salir de mi mismo y de mi tiempo, y en la que he encontrado herramientas para ver y entender la complejidad del mundo.

Una disciplina con un legado extraordinario que me ha ayudado a vislumbrar el largo camino y los distintos propósitos que ha seguido la aventura humana hasta nuestros días. Su progresivo conocimiento me ha hecho, inevitablemente, escéptico y también autoexigente.

Una disciplina que me ha permitido practicar el juego de imaginar, construir lo imaginado, observar su comportamiento y afinar las futuras imaginaciones. Una manera de hacer, aún artesanal y lúdica, que me ha permitido disfrutar de la inmensa suerte de reconocerme en los resultados.

Una disciplina que me ha hecho contemporáneo de todas las épocas y que me ha enseñado que la tradición no es una herencia sino una conquista.

Una disciplina que me ha ayudado a desenmascarar la falsa dicotomía entre lo moderno y lo antiguo y que me ha enseñado a distinguir entre novedad y progreso.

Una disciplina, en fin, que me ha permitido observar y experimentar las estrechas relaciones entre fealdad, estupidez y maldad… pero también entre emoción, conocimiento y generosidad.

El segundo agradecimiento es para todos los que me han acompañado en este camino a lo largo de estos años: padres, hermano, compañeros, profesores, amigos, socios profesionales (Oscar Tusquets e Ignacio Paricio), colaboradores, clientes, arquitectos admirados… Un grupo humano del que he recibido tantas influencias, tan intensas y tan entrelazadas, que hace que me resulte difícil, casi imposible, reconocer mi propia especificidad en medio de este enmarañado ovillo. Mis límites personales se han difuminado hasta tal punto, que no sé muy bien dónde empiezo y dónde acabo, no sé muy bien qué hay de mío en lo que he hecho.

Y por último, gracias también por esta generosa distinción, que la vivo, no podía ser de otra manera, como un reconocimiento a todo este grupo humano del que formo parte de una manera indivisible.”

1 Comment

Leave a Reply

Your email address will not be published.