SALVADOR RUEDA. Hem de parlar

Salvador Rueda és biòleg, psicòleg i diplomat en Enginyeria energètica i Enginyeria ambiental. El seu interès pels temes urbans i arquitectònics s’inicia durant els anys setanta quan participa en l’equip d’una escola alternativa autogestionada i en accions lligades al barri del sud-oest del Besòs per tal d’aconseguir millores urbanístiques. Més endavant entra a dirigir l’àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament Sant Adrià del Besòs i, anys més tard, es converteix en director dels serveis de Medi Ambient de l’Ajuntament de Barcelona. En un moment determinat, va decidir deixar les tasques de direcció dels serveis de Medi Ambient a causa de la seva voluntat de no treballar en les disfuncions del sistema, sinó d’aconseguir que el sistema no generés disfuncions. Per fer-ho va fundar l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona que li permet pensar la ciutat des d’uns altres criteris.


Quin tipus d’estudis desenvolupeu des de l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona?
Treballem qualsevol dels aspectes que poden ser estratègics en els sistemes urbans: urbanisme, espai públic, mobilitat, energia, cohesió social, activitat econòmica, metabolisme, etc.,tot allò que pugui permetre un canvi en determinades direccions dins d’aquests marcs conceptuals. Hem fet tot tipus de projectes: des d’un projecte de regeneració del fons marí de Barcelona, en què proposàvem la creació d’un districte marí de 10km2, fins al disseny dels corredors verds de la ciutat; o els projectes sobre el desenvolupament econòmic del 22@. Són mons totalment diferents però sempre dins de la mateixa lògica. Si t’aproximes als problemes d’una manera sistèmica, no resulta tan difícil analitzar-los i proposar solucions.

D’altra banda, també treballem en la proposta de marcs conceptuals, com per exemple, l’urbanisme ecològic.

Sobre quins principis es desenvolupa l’ubanisme ecològic i quins aspectes el diferencien de com s’ha entès fins avui la disciplina?
Independentment de la seva dimensió, una ciutat, un barri, un edifici o una casa són ecosistemes. Un sistema és un conjunt d’elements fisicoquímics que interaccionen. Si entre els elements hi ha organismes biològics, el sistema l’anomenem “ecosistema”.

Però el que és important, perquè permet distingir un sistema d’un altre, és el conjunt de restriccions que s’imposen en el comportament potencial dels elements relacionats. Per exemple, si escollim com a ecosistema una conferència, els membres participants tenen infinitat de comportaments potencials que no fan servir (que estan restringits ): podrien menjar i la sala es convertiria en un menjador, podrien anar a dormir i es convertiria en un dormitori, podrien ballar i cantar i la sala es convertiria en una discoteca… Ara bé, del conjunt de comportaments potencials només en fan ús d’aquells que els fan estar asseguts, escoltant i, si de cas, prenent notes. Algú parla i els altres escolten. La restricció de comportaments permet distingir aquells que ens fan reconèixer que el sistema és una conferència, una classe, un seminari, etc. A l’ecosistema, hem d’afegir-hi els altres elements físics que caracteritzen l’espai, on si necessitem poca llum tindrem mecanismes per enfosquir la sala o si tenim calor tindrem altres dispositius per reduir la temperatura, etc.

El cas de la conferència el podríem estendre, per exemple, a un poble o al sistema de mobilitat, i hi reconeixerem els mateixos mecanismes. El sistema de mobilitat compta amb més de 500 restriccions incloses en el codi de circulació. El conjunt de normes fa possible la funcionalitat urbana i evita, entre d’altres, que els vehicles xoquin a les cruïlles, que els vianants tinguin els elements mínims de seguretat, etc.

Si tots els desenvolupaments urbans són ecosistemes, com distingir l’urbanisme ecològic d’aquell que no ho és? Quines són les raons per qualificar un nou desenvolupament com a “ecològic”? Doncs, com no podria ser d’altra manera, pel sistema de restriccions (indicadors i condicionants) i les seves característiques.

Implica a multitud de disciplines…
L’ecologia urbana no és patrimoni dels ecòlegs, sinó d’aquells que tenen una capacitat d’anàlisi dels sistemes complexos. A l’Agència hi treballa un equip pluridisciplinar format per arquitectes, enginyers de tots tipus (ambientals, de camins, industrials, agrònoms, forestals), geògrafs, biòlegs, químics, psicòlegs, advocats, arquitectes…

És un ecosistema!
Sí. És molt important tenir al cap els models i escenaris transdisciplinars. Ens interessa crear escenaris de joc on els especialistes, coordinats, siguin molt més eficients i treballin en la mateixa direcció.

No obstant això, sembla que el món tendeix, a l’hora d’operar, a discretitzar les coses…
Aquest és un dels grans handicaps que tenim com a societat. Ens n‘anem en orris perquè la nostra lògica és teleològica: a un problema li donem unes solucions. Es busquen les respostes més ràpides, el camí més curt, el més “intel·ligent”… Són aquestes respostes les millors? El que cal buscar és la saviesa, el sentit comú… El sentit comú té la gràcia de ser una resposta intel·ligent que incorpora la memòria i el context. Quan la resultant que dones no genera disfuncions a les variables que acompanyen a la solució és fantàstic. Nosaltres estripem els papers quan alguna de les variables secundàries no encaixa o queda malmesa. Cal incorporar-ho tot, i si no, no val.

Quines eines feu servir per aproximar-vos a aquests problemes i sistemes?
A l’Agència, quan el projecte té un component territorial, fem servir els Sistemes d’Informació Geogràfica per analitzar la realitat. El mapa és l’instrument sintètic per excel·lència. No hi ha res millor. A més, elaborem simuladors que ens permeten diagnosticar les situacions de partida i parametritzar el futur. Generem models de tot tipus que ens permeten mesurar els paràmetres del confort tèrmic a l’espai públic, la complexitat urbana, crear un sistema d’indicadors de sostenibilitat, o de gestió de residus…

A l’Agència belluguem una gran quantitat d’informació. A la majoria de la gent els mareja tanta informació, a nosaltres sempre ens en falta. No obstant això, el més important són les idees, la definició de l’escenari. Pots tenir tots els instruments, però el més important és saber cap a on vas.

Com es projecta una ciutat com Barcelona des de la perspectiva de l’urbanisme ecològic?
El gran encert que va tenir el primer ajuntament democràtic va ser transformar la ciutat a través d’un model lligat a l’espai públic, el que es va conèixer internacionalment com a “model Barcelona”. Es va tenir l’encert d’introduir el disseny en la transformació d’aquest espai. Tot i així, es van deixar al tinter aspectes fonamentals d’aquest espai públic. En particular, tots aquells relacionats amb la sostenibilitat: l’energia, la mobilitat, el soroll, la contaminació atmosfèrica, els accidents de trànsit i, sobretot, l’alliberament de l’espai ocupat pel cotxe, etc. Tot això no estava contemplat en aquell model.

El que s’imposa com a projecte de futur és la segona revolució de l’espai públic. Ara cal alliberar espai del cotxe privat, cercar un nou model de mobilitat i crear unes condicions d’habitabilitat en l’espai públic que donin una qualitat urbana immillorable.

Veurem algun dia la proposta de supermançanes en funcionament?
Conceptualment, la idea de les supermançanes consisteix a crear una nova cèl·lula urbana per tal de millorar la funcionalitat del sistema. Anteriorment, quan els mitjans de transport eren anar a peu o la tracció animal, la mançana feia el paper de cèl·lula morfològica i funcional. Però amb els mitjans motoritzats s’ha d’imposar la creació d’una nova cèl·lula: una supermançana. Amb l’entrada en escena de l’automòbil es van restringir les funcions de l’espai públic i el ciutadà va passar de ser ciutadà a ser un vianant (un mode de transport). El ciutadà ho és perquè ocupa l’espai públic sense restriccions. Amb el nostre projecte alliberaríem al voltant del 70% de l’espai públic que avui ocupa el cotxe. Hem de transformar l’espai públic per alliberar espai per als ciutadans i reduir les disfuncions actuals (emissions, soroll, etc.) i, alhora, mantenir la funcionalitat del sistema.

Quina proposta de mobilitat pública feu per a Barcelona?
El 2004 vam proposar la xarxa ortogonal d’autobús, però encara s’està discutint. Pretén substituir íntegrament la xarxa existent. Permet que pràcticament la totalitat de la població à l’àmbit de TMB estigui a menys de 300m d’una parada, i amb una freqüència de pas de menys de quatre minuts en tot el territori, amb els mateixos autobusos però organitzant-los d’una manera diferent. No obstant això, hi ha una discussió aferrissada entre el RETbus i la xarxa ortogonal. La xarxa ortogonal és molt més comprensible que la xarxa actual, en què només coneixes una o dues línies, les que fan servir habitualment. A més, permet desplaçar-te d’un punt a un altre de la trama amb tan sols un transbordament. És com el joc dels barquets. Fins i tot un nen de 4 anys és capaç d’entendre-la.

El suport físic d’una ciutat, en aquest cas l’estructura ortogonal de l’Eixample,  afavoreix l’eficiència del sistema? Hi ha sistemes millors per se?
Cerdà ja va demostrar que, en els sistemes urbans, la xarxa més eficient és l’ortogonal. És la que permet l’isomorfisme i donar un servei igualitari. No hi ha un element més central que l’altre. Un sistema ve condicionat, en bona part, per la seva geometria.

Per a l’exposició del CCCB sobre l’Eixample Cerdà (2009) vau fer un estudi en què es demostrava, mitjançant un munt de paràmetres,  que l’Eixample era el teixit on es produïa la major diversitat d’activitats… Heu parametritzat la relació entre forma urbana i la diversitat que s’hi genera?
Nosaltres mesurem l’activitat mitjançant persones jurídiques. Perquè s’entengui, nosaltres fem una substitució del que serien els éssers vius en els sistemes naturals per les organitzacions urbanes. No solament en relació a l’activitat econòmica, sinó també al capital social (associacions, institucions, etc.) ja que formen part de l’organització urbana i del seu funcionament. Cada teixit és capaç d’entomar una quantitat determinada d’activitats o de persones jurídiques. A Sant Sebastià, per exemple, vam estudiar quina era la capacitat que tenia cada teixit de la ciutat per entomar persones jurídiques. El campió era l’eixample Cortázar, molt més que el bloc aïllat o que la urbanització dispersa, per suposat.

I entre l’eixample Cortázar de Sant Sebastià i l’eixample Cerdà?
No ho hem estudiat. Nosaltres treballem d’acord amb els projectes. En la mesura que podem, incorporem la recerca, però no sempre podem investigar sobre tot allò que ens agradaria desenvolupar. Però, tenim les eines i dediquem un cert esforç per fer recerca sobre multitud de temes. Ahir, per exemple, parlàvem d’investigar el paper dels nodes atractors en una ciutat i la constel·lació d’activitats que els acompanyen, per saber fins a quin punt aquest fenomen és regular. Tots sabem que un mercat, un centre comercial o una escola tenen un paper que atrau altres activitats, però no ho tenim mesurat ni ho coneixem per a d’altres activitats. Volem llençar-ho des de la perspectiva de la recerca de patrons amb automatismes.

Hi alguna mida màxima a partir de la qual aquestes trames deixen de ser eficients? On es troba l’equilibri entre densitat i mida dels teixits urbans?
Aquesta discussió és bastant estèril. No l’he desllorigat ni crec que ningú ho hagi fet. Més que d’un problema de mida es tracta, més aviat, d’un problema d’organització dels teixits. La talla pot ser un problema quan un teixit es converteix en un monstre, com per exemple Mèxic DF, on sabem que un nombre molt elevat de persones triguen tres hores per anar a treballar i tres per tornar a casa. Si s’aconseguís organitzar aquests milions de persones en territoris on indicadors com l’autosuficiència laboral o l’autocontenció prenguessin rellevància, es reduiria molt el problema i la ineficiència del sistema.

Sobre quins principis s’hauria de basar la seva organització ?
Per mi, el més important és buscar equacions d’equilibri amb la possibilitat de crear multicentres. S’ha d’aspirar, com a sistema, que el bo i millor que ha creat l’home estigui proper al lloc on viu: tenir els serveis i la feina a prop per tenir una vida plena. Així com a casa tenim el servei de cuina, el lavabo, etc. caldria cercar aquesta habitabilitat a la ciutat.

Disposem d’un paràmetre per mesurar quina és la compressió i la descompressió urbana. Entenem que la compressió, o tensió, és la que permet mantenir organitzat el sistema. Alhora necessitem la descompressió per tal de poder desenvolupar aquelles funcions socials que ens permeten relacionar-nos els uns amb els altres en una situació de relaxament, de contacte amb la natura. Nosaltres hem buscat un indicador que ens permet saber el grau d’equilibri d’un teixit. En la mesura que estigui equilibrat voldrà dir que la vida a la ciutat serà més plena i que la qualitat d’allò urbà i de vida serà millor. No caldrà anar a buscar fora el que es pot trobar dins. Però en canvi, fruit de l’avarícia humana, el que hem fet és escanyar-ho tot. A l’Eixample, on estava previst que hi hagués verd, es va ocupar. Si hi havia verd, construíem… Les ordenances s’han encarregat d’augmentar la densificació sense mesura…

Creus que arribarà un moment en què aquests principis o marcs conceptuals s’incorporaran al marc legal del planejament i l’urbanisme?
No ho sé. Nosaltres ho estem proposant, però de forma sibil·lina. Estem elaborant un treball pel Ministeri de Foment que pretén determinar els paràmetres mínims que han de contenir les certificacions de sostenibilitat urbanística a Espanya. Tot i així, només pots normar quan les coses ja estan madures.

Com s’audita o verifica la sostenibilitat d’un pla urbà?
Darrerament hem auditat la sostenibilitat de diverses propostes i plans parcials, un d’ells és el de les casernes de Sant Andreu. L’hem analitzat, parametritzat i avaluat amb un seguit d’indicadors: densitat d’habitatges, compacitat absoluta, compacitat corregida, influència de la mecànica del vent, número d’hores de confort tèrmic, accessibilitat a les xarxes de transport alternatius, equilibri entre activitat i habitatge, proximitat a espais verds, consum energètic, nivells de soroll, emissions de diòxid de carboni equivalent, autoproducció d’energia prevista, etc.; tot allò que ens permet parametritzar la complexitat urbana, la cohesió social. Al final obtenim una avaluació amb forquilles, com si fos una anàlisi de sang, en què hi apareixen uns valors mínims, uns de desitjables i el resultat obtingut en l’avaluació. Finalment, podem donar una valoració tenint en compte els quatre eixos del model urbà que nosaltres considerem més sostenible: el que té compacitat, complexitat, eficiència i cohesió social. Els indicadors han de tendir a un model, perquè així saps el grau d’aproximació del projecte al model.

Anteriorment vam entrevistar a Saskia Sassen i explicava com estaven afectant al fenomen urbà les dinàmiques de capitals que es mouen a una escala global… Ho heu pogut analitzar i quantificar des de l’Agència? Com afecta?
Nosaltres desenvolupem línies de treball d’acord amb els projectes que ens demanen. Si ens ho demanessin, ho faríem.

Ho diem per tal de poder-los regular i aprofitar-los per generar rèdits beneficiosos…
Nosaltres no ho fem per activa, ho fem per passiva. Des de l’Agència projectem escenaris urbans teòrics que es desvinculen dels processos globals. Proposem models urbans que converteixen el metabolisme urbà en una mena d’illa, que sigui pràcticament autàrquic, amb recursos locals i renovables.

Totes les incerteses vénen de la mà d’aquests fluxos metabòlics globals: s’acaben els recursos energètics, hi ha crisis alimentàries… Tot això està al caure. Nosaltres proposem models que es desvinculin d’aquest procés globalitzador ple d’incerteses amb la idea d’augmentar la capacitat d’anticipació d’aquests models. El primer que es perd en un sistema complex, quan hi ha un curtcircuit de material o energia és l’organització. Cerquem preservar l’organització i adrecem els nostres esforços a aconseguir la màxima autosuficiència. Proposem que l’estratègia per competir entre territoris, avui basada en el consum de recursos que ens porta al desastre actual i a la insostenibilitat, sigui substituït per un altre lligat a la informació i al coneixement… Cal que la matèria a competir siguin els serveis, la intel·ligència, el coneixement, la informació. Aquesta és la directriu amb què incidim en aquest problema. Però com no tenim la capacitat per abordar el problema del metabolisme a escala global, perquè depassa a qualsevol ciutat, nosaltres proposem que no ens afecti.


Leave a Reply

Your email address will not be published.