CABO SAN ROQUE ho van deixar

Ens trobem amb els CaboSanRoque al seu taller-estudi al Poble Sec, ple d’instruments impossibles penjats de la paret. La Laia (enginyera) i en Roger (arquitecte) ens reben i ens expliquen el seu recorregut i la seva manera de fer.

Amb el nom d’un vell transatlàntic, CaboSanRo­que neix l’any 2001 com a grup de música dedi­cat a l’experimentació més lúdica i evocadora, a partir d’instruments inventats que sorgeixen del reciclatge d’objectes quotidians tan diversos com màquines de cosir, rentadores, scalextrics, grapa­dores o peces de mobiliari en desús.

El seu últim projecte és l’Orquestra Mecànica de la França Xica, feta amb peces recuperades d’una fàbrica de galetes desmantellada. S’ha de veure per creure-ho!


CaboSanRoque - Orquestra Mecànica de la França Xica. Foto: Alvar Gagarin


Què fèieu abans de dedicar-vos a la mú­sica?

Laia- Quan vam començar, n’érem un munt, ja havíem acabat d’estudiar i cadascú tenia la seva vida professional.

A què us dedicàveu?

L- Jo vaig estudiar Enginyeria Industrial. Vaig tre­ballar a diversos camps com la indústria alimen­tària, on feia de directora logística; a consultories ambientals; a l’Ajuntament de Barcelona… una mica de tot.

Roger- Jo feia d’arquitecte. Treballava per a l’Àrea Metropolitana en temes d’espai públic.

Teníeu formació musical prèvia?

L- L’Alberto, la Núria i jo sí que havíem estudiat música, però l’havíem abandonada. I els altres tenien formació autodidacta que havien adquirit a les bandes de rock típiques de quan ets adoles­cent, però feia anys que no tocaven.

De fet, tornant al món de la música amb Cabo San Roque, ens vam reciclar a nosaltres mateixos.

En quin moment deixeu de ser una ban­da convencional i comenceu aquest recorre­gut tan singular?

R- En algun moment del camí ens vam perdre… [riures]. Al principi, la banda ja era molt més lliure del que ho és un grup normal, però amb certes li­mitacions. Assajàvem al menjador de casa amb la idea que tothom portés els instruments que tin­gués oblidats a casa seva (souvenirs, cintes, el que fos…) i els fèiem servir anàrquicament, cadascú tocava l’ instrument que li venia de gust.

L- Al principi, com a premissa, cap de nosal­tres tocava el seu instrument d’origen. Els que venien de la guitarra tocaven el piano i viceversa. Tocàvem de pura intuïció. Tothom era lliure de tocar la melodia que volgués amb l’instrument que volgués… i el resultat era el que era! De mica en mica, vam anar concretant la manera de fer música.

Quan apareixen els instruments creats per vosaltres mateixos?

L- Per necessitat. Hi va haver un moment en què teníem bastants concerts i les feines ens limita­ven força. Ens vam plantejar d’acceptar fer tots els concerts que ens oferien. Calia decidir si dei­xàvem o no les nostres feines. Aleshores vam pas­sar de ser set membres a ser-ne quatre. Estàvem acostumats a sentir-ho tot molt ple perquè hi havia molta gent fent música i, de sobte, hi va haver una mena de buit. Va ser aleshores quan en Roger va començar a substituir “Cabos San Roques” per petites màquines que ens feien els coixins rítmics, harmònics, etc.

R- Vam començar fent petits instruments, passant d’un instrument a un altre, fent reversi­ons, evolucions… Fins que, un dia, ens vam tro­bar carretejant rentadores! I fins ara, que tenim tota una orquestra mecànica. Aquest d’aquí… [ens mostra un instrument penjat de la paret], el Xilo­màtic, és la mare de tot plegat. És una mena de joc de nens dels anys 70. D’aquí va sortir la pia­nola i després la rentadora.

L- El Roger es va anar engrescant i va anar complicant-ho mica en mica. Amb la rentado­ra ja eren set instruments en un i, ara, com no podíem pagar una secció de vents, el Roger ens l’ha feta [riures].

I totes aquestes bases rítmiques no les poden fer els samplers?

L- És clar que amb un sampler ho tens resolt. Però ens vam adonar que els instruments que fem tenen una manera de tocar especial, amb imperfeccions, amb sonoritat i textura pròpies i diferents de qualsevol altre instrument. Tot i ser màquines, són molt més “humanes” que els samplers. Tot i que, ara, als samplers hi hagi la te­cla “humanitzar”!



Els instruments els projecteu amb ante­lació?

R- Sí. Però és un projecte que després s’ha d’anar modificant i corregint segons la realitat amb què et vas trobant. Les peces que t’arriben no són sempre iguals i s’han d’adaptar. La rea­litat fa que el resultat sempre canviï una mica respecte del que havies imaginat. Fins que no t’hi fiques pots tenir moltes sorpreses, amb una frontissa que vibra… o d’altres peculiaritats de l’objecte que no t’esperaves.

[A tall d’exemple ens mostren el so del seu últim instrument, francament indescriptible, fet amb una banyera, un tambor de rentadora i moltes barres de ferro. El toquen percudint-lo o fregant-lo amb un arc de violoncel].

Quan trobeu un objecte, ja imagineu com sonarà?

R- Amb el temps ja saps quins objectes et fun­cionen i quins no. Una maleta de fusta és evi­dent que serveix com a caixa de ressonància. En canvi, una maleta normal amb feltre per dins no sona bé. Les tapes de les màquines de cosir també solen funcionar molt bé. Pel carrer veus objectes que ja saps que són caixes de res­sonància o que serviran d’alguna manera.

La vostra formació tècnica us ha ajudat en el vostre recorregut musical?

L- A mi gens [riures].

R- Potser en la manera d’enfocar les coses sí, però tècnicament no. Quan vaig començar amb això no sabia ni penjar un quadre a la paret. Hem anat aprenent de cada pas que hem fet. Amb cada projecte hem après coses noves. Per exemple, en aquest darrer projecte hem treba­llat per primera vegada amb aire comprimit. No en teníem ni idea, però n’hem après amb l’ajuda dels mecànics de la fàbrica de galetes, d’amics, etc.

El Pepe (un altre membre del grup) sempre diu que sortirem d’aquí amb vuit oficis nous a les espatlles.

L- Potser ens ha influït l’educació que hem rebut a l’hora de treballar i d’enfocar els pro­blemes. Per exemple, en Roger, arquitecte, és capaç de replantejar els problemes des de zero, i de tornar a començar. En Pepe, enginyer, és més d’anar avançant pas a pas, si el fas tornar enrere el mates. Però és molt diferent estudiar que treballar.

S’aprèn a força de treballar, de l’assaig i de l’error?

R- Sí. Però també intercanviem experiències i coneixement amb altra gent del món de la música o d’altres disciplines. Tenim comunica­ció transversal amb altra gent que està donant voltes a les mateixes coses o similars. Però les proves d’assaig i d’error no te les estalvia ningú. És la gràcia, de fet. És on més aprens.

Experimentàveu la mateixa confrontació amb la realitat treballant com a tècnics?

R- Jo treballava força a l’obra i ja tenia aquest contacte amb la realitat. Calia parar molta aten­ció a les coses físiques, a com la gent manipula els espais urbans, a què significa posar un banc en un lloc o en un altre, a què vol dir estar asse­gut, donar l’esquena a un altre, etc.

L- A la fàbrica, si les màquines s’espatllen i la producció no tira, estàs allà operant sobre la realitat.

Quant de temps porteu amb l’últim pro­jecte, l’Orquestra Mecànica de la França Xica?

L- Ara farà un any. Hem trigat molt temps a fer-la, ha donat molta feina. A més s’ha d’anar afinant cada dia.

Ara a l’estiu hem gravat el disc, que esperem que surti aviat.

[Ens fan una demostració de com funciona l’Orques­tra Mecànica. Quedem impressionats. A www.revista-diagonal.com trobareu vídeos de l’Orquestra Mecàni­ca i el seu procés de creació].

L- En un principi fèiem loops mecànics tan­cats com, per exemple, amb La rentadora. Poste­riorment, hem intentat escapar-nos d’això i fer alguna cosa més complexa, rica i variable.

Com feu el pas del loop mecànic tancat a l’Orquestra amb capacitat compositiva ober­ta? Quina tecnologia us ho permet?

L- Vam començar amb un sistema de tipus me­cànic per a la gestió de l’orquestra, els plc. Són petits ordinadors programables que controlen les màquines en cadenes de producció i pro­cessos industrials. Són molt fiables, però molt senzills, ja que tenen un nombre limitat d’ins­truccions que poden gestionar, treballen per passos en un sistema discret. Això ens limitava molt pel que fa a la composició. A part, era extremadament complicat: la programació era numèrica i les cançons eren llistes infinites de números, on després calia buscar l’error. Fer el canvi d’una nota representava quatre hores de feina.

R- Posteriorment, vam passar a un sistema midi controlat per ordinador, aplicant equaci­ons, coeficients de correcció… i vam fracassar. I finalment vam canviar de sistema, col·locant electroimants i electrovàlvules, gestionades per ordinador. Actualment, ja no tenim limita­ció de memòria i podem col·locar les notes on volem de manera senzilla. Ara la màquina ens ha superat i les limitacions ja no són de tipus tècnic, sinó de tipus mental i compositiu. En projectes anteriors vam arribar a esgotar els instruments, els vam treure tot el suc possible.

Queda lloc per a la improvisació?

L- Sí, sempre que et reservis un espai en el tema per fer-ho. Teòricament l’orquestra ja és com un instrument, que es pot anar tocant a vo­luntat, a través d’un teclat, etc.

Com us plantegeu els espectacles?

R- Procurem que els projectes que fem ens durin força, ja que dediquem molt de temps i hores de feina per realitzar-los, aproximadament un any i mig. Tampoc tindria sentit anar canviant cons­tantment de projecte, ja que gastaríem moltes energies per a no fer res de nou. A projectes com l’Orquestra Mecànica, procurem donar-los temps perquè puguin existir d’altres maneres, amb col·laboracions amb altres músics o artistes, per exemple.

L- Des que vam començar no sabem si fem arts escèniques, música, o res, o tot alhora. Al meu pare li sorprèn tant que no sap on ubicar-nos.

Com serà el proper projecte?

En el nostre recorregut, sempre hem partit dels projectes anteriors, reaccionant d’alguna mane­ra al que hem fet immediatament abans. Vam començar amb La caixeta, que era “a lo grande”, transportat en un camió, tot molt feixuc de mun­tar. La rentadora, que era més portàtil i més àgil, en una furgoneta. I ara, l’Orquestra, que és tot el contrari. Potser ara, per als propers, tenim ganes de fer espectacles en què cadascú pugui portar una sola maleta.

Una resposta a CABO SAN ROQUE ho van deixar

  1. Pingback: revista diagonal. | Guim Espelt i Estopà

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>