CESC GELABERT ho va deixar

Continuem amb aquesta secció dedicada a persones que han estat relacionades amb el món de l’arquitectura sense dedicar-s’hi. Aquest cop, el dia de la insòlita nevada, amb la ciutat tenyida de blanc, tenim la sort de trobar-nos amb el coreògraf Cesc Gelabert que estudià arquitectura durant cinc anys als inicis dels anys setanta.

CONSTRUÏNT LA DANSA, BALLANT L’ARQUITECTURA


Cesc Gelabert. Fotografia: M. Fradera


Què et va empènyer a estudiar arquitectura?

Quan era jove, hi havia dos camps d’activitats que m’interessaven. En primer lloc, el que es diu la segona naturalesa, que abastaria totes les feines encaminades a perllongar la natura d’una manera habitable i humana. En aquest camp, s’hi troben l’urbanisme, el disseny, l’arquitectura, les enginyeries… L’altre camp és el de somniar despert, el dels ritus:  la poesia, la literatura, el cinema, el teatre…i la dansa. D’entre tot això, el que més m’interessava eren l’arquitectura i la dansa. Vaig compaginar-les durant un temps i m’hagués agradat ser dissenyador de jardins i coreògraf, però, en cert moment, no donava més de mi i vaig decidir dedicar-me exclusivament a la dansa.

No obstant això, estudiar arquitectura m’ha marcat molt. N’estic molt content, d’haver viscut aquesta experiència, perquè l’arquitectura és un bon complement per a la dansa gràcies a la formació teòrica que aporta. I a l’inrevés també: si els arquitectes estudiessin dansa també els aniria molt bé.

Quines aportacions pot fer la dansa a l’arquitectura?

L’arquitectura té una quarta dimensió que és el que la fa habitable. L’arquitectura no són fotografies, sinó espais que es recorren. Hi ha arquitectures que queden molt bé en fotografia, però que no funcionen. N’hi ha d’altres en què, quan hi entres, veus que tot té un sentit. I tot això depèn del moviment. Comprendre i viure bé aquesta dimensió és el que fa que els edificis funcionin bé. L’arquitectura té una doble dificultat ja que cal saber molt bé una part tècnica, però alhora és necessari conèixer tot el que passa dins del que estàs fent; cal comprendre la funció. I aquesta està molt lligada a la dansa.

D’altra banda, dansar és habitar el cos amb el cor i la ment. Això ho fem tots contínuament ja que hi ha una dimensió de la dansa anterior a l’art. La dansa és, essencialment, una consciència, no un exercici físic. Ballar és una acte integral que treballa a tres nivells: amb el cos, amb el cor i amb la ment. Són també els territoris d’allò físic, emocional i conceptual.  En un moviment de dansa es produeix una síntesi d’aquests tres nivells. Quan vivim, ho fem contínuament i podem notar-ho, o no. Pots viure i ser com un extraterrestre dins del teu cos,  i només utilitzar-lo de tant en tant pel plaer o pel dolor, sense treure-li tot el partit. Però si vius aquesta trilogia, passen coses molt interessants, ja que el cos no diu mentides.

Si com a arquitecte tens una percepció del teu cos, si l’habites amb el cor i amb la ment, és molt més fàcil que els teus edificis adquireixin funcionalitat, que siguin vius, que no siguin simples fotografies. Els bons arquitectes tenen un instint natural per crear aquest contenidor per a la vida.

És el cos, doncs, un instrument de coneixement?

L’ésser humà és el Gran Mesurador (com el Modulor de Le Corbusier). Una taula no la inventa un arquitecte. Ho fan el cos humà, la gravetat, els materials i la funció. I de tot això, n’acaba sortint el disseny. El principi de tot és la funció. El que fa el cos és modular tot això.

Per als dissenyadors és encara més exagerat, ja que han de ser més meticulosos. El disseny d’una cadira és entendre l’anatomia del cos. Hi ha molts tipus de cadires i cadascuna entén d’una manera diferent la posició del cos. Abans del disseny, hi ha tota una part prèvia que consisteix a conèixer què és el fet de seure i quina és la postura correcta.

Estaria bé que els arquitectes tinguessin un coneixement sobre el cos. Caldria que, a les escoles, l’educació física fos una educació psicofísica. En aquest sentit la dansa pot ser molt útil. I no parlem de dansa com a una forma d’art, sinó com a instrument de comunicació social.

Això seria molt fàcil, amb poques classes de tant en tant. Tan sols caldria que la societat ho incorporés a les seves prioritats. Hi hauria una gran quantitat de beneficis: en la higiene postural, en la manera de caminar, etc. Però no interessa, perquè això no fa diners. No obstant això, la gran quantitat de centres dedicats a cultivar el cos (fitness, Pilates, Alexander, etc.) demostren que és una necessitat que la gent té.

Sobre quins elements es crea una peça de dansa?

És molt interessant la relació entre el moviment i la memòria. La dansa té els seus sistemes propis per crear  memòria.

Com a ballarí, tinc molta memòra RAM. Mitjançant el ball es poden sintetitzar moltes coses alhora: geometries, moviments, que alhora es poden barrejar amb la música, s’hi poden afegir idees o incorporar emocions. I és aquí, on apareix un territori molt interessant per a la memòria. Per exemple, com es fixen les emocions? Doncs per aquests mecanismes, per això establir cultura de dansa és establir memòria de dansa. La dansa té l’avantatge i el desavantatge que costa molt crear memòria. La dansa encara és iniciàtica, mai pots ballar sol, sense cap referent.

Una coreografia és un pacte secret entre un coreògraf i un ballarí. Aquest pacte permet reproduir un somni compartit en estat de vigília.

L’arquitectura acostuma a utilitzar suports com el dibuix o les maquetes per poder fixar els diferents moments del projecte. Com funciona en la dansa? Hi ha suports o canals per fixar els moviments?

El moviment té una precisió, té una memòria. Però a diferència de la música que, a través d’una divisió matemàtica de les frequències, porta a una escriptura ràpida i eficaç; en el moviment, és molt més complicat. Si haguéssim de descriure segon per segon (fa una sèrie de moviments seqüenciats del cos) la situació dels 206 ossos del cos, la planimetria que caldria generar seria complexíssima. És poc pràctic. Seria com fer edificis segon per segon.

En aquest sentit, tradicionalment s’han utilitzat paraules, llenguatges que descriuen moviments: salt, titit, arabesc… I, a través dels moviments d’aquest vocabulari, s’organitza la memòria. També, a partir de Laban i de l’escola de la Bauhaus, es van desenvolupar sistemes més abstractes i sofisticats. Però sempre tenen un to iniciàtic, fins que no balles no ho saps. I més endavant, amb l’arribada del vídeo i dels sistemes de generació per ordinador, tot això s’ha revolucionat i s’han transformat els sistemes de memòria.

L’arquitectura té una capacitat de memòria històrica molt gran. Podem visitar arquitectures de fa segles o interpretar-les a través dibuixos. En aquest sentit, és un saber acumulatiu. Passa el mateix amb la dansa?

La manera de treballar mitjançant la memòria fa que la història cultural de la dansa sigui una mica peculiar perquè les coses desapareixen. A part d’un repertori clàssic molt reduït, el llegat en dansa és molt precari, desapareix tot. És per això que la gent jove torna a fer les coses que ja s’han fet, pensant-se que són noves. Ara es comença a parlar de reconstruccions.



Vam veure la teva interpretació de la coreografia “La secció (daurada) I” de Gerhard Bohner al Teatre Lliure. Com has reconstruït l’obra de Bohner?

Jo vaig veure l’estrena de l’obra als anys vuitanta i tinc una memòria pròpia com a espectador de la coreografia d’en Bohner, encara recordo tot el que vaig sentir i tinc imatges del dia de l’estrena. Després l’he pogut reproduir amb detall gràcies a l’únic vídeo que existeix de la coreografia, que és el d’un assaig general. L’altre punt clau és la interpretació, la manera de fer-ho personal. Per mi, és important fer els passos de Bohner, però interpretant-los, fent-los d’una manera personal. Si no semblaria una caricatura. En mirar el vídeo, has de saber interpretar el que és coreografia i el que és interpretació, el que és universal d’allò que és personal.

Podríem fer una analogia amb l’arquitectura pel que fa a l’ús. Hi ha arquitectures que admeten molta interpretació, tenen poc disseny. Com més disseny hi ha en un objecte, més es fixa la seva interpretació. En la bones arquitectures hi ha un equilibri: tenen molta claredat i també es deixen interpretar. En una bona cadira, hi pots seure de moltes maneres, això és l’interpretació.

Com fas teva la coreografia?

Per afegir els matisos necessaris a la coreografia no puc estar assegut pensant! Necessito experimentar-ho físicament. Passa el mateix amb l’arquitectura. L’autèntica arquitectura l’has de viure. Els dibuixos t’han d’ajudar a pensar, però has de veure arquitectura. En Gaudí, hi havia una mena d’acord secret entre l’arquitecte i els seus artesans! Ara, amb els plànols, el càlcul amb ordinador, etc. no és el mateix. Avui en dia, hem sofisticat els mitjans tècnics i els de representació, però el bon arquitecte els fa servir només com a un mitjà de treball, no per a elaborar-la.

Et continua interessant l’arquitectura?

Em segueix fascinant. La meitat de les fotos dels meus quaderns són d’edificis. Últimament he estat al Japó i he aprofitat per estar a museus del Tadao Ando que són tots fantàstics.

T’inspira l’arquitectura alhora de fer coreografies?

Fa uns anys vaig fer una coreografia que era una transcripció de l’Alhambra on l’estructura de la coreografia era l’edifici. Però aquest és un cas exagerat. Normalment quan ballo, estic fent constantment geometries molt complexes, són pura geometria descriptiva!

L’arquitectura i l’ urbanisme sempre són una font d’estímul, m’agraden molt. Per exemple, el Pabelló Mies, és molt senzill, però en la seva essència es multiplica. L’urbanisme també. Per exemple, per a mi Barcelona és com un amic, com un animal, com un ens físic. En canvi, a Tòquio la sensació física és totalment diferent. Allà respecten els semàfors, la coreografia és fantàstica.

És curiós que la gent no acostumi a xocar al carrer…

Aquí sí que xoca la gent! Tothom considera que el seu espai és més important que el dels altres. Al Japó és diferent. El més bonic a la ciutat és aquesta dansa en la qual ningú no xoca amb ningú. La gent respon a una sèrie d’exigències de l’espai: a una persona gran, se li ha de fer més espai i a un nen encara més, per fer lloc a la seva exuberància descontrolada. És fantàstic quan una ciutat respon a tot això i d’una sèrie de pactes secrets, en surt un teixit bonic.

Tots ballem, però no ens n’adonem…

La vida és una dansa contínua, però no en tenim consciència. És una llàstima perquè es perd una dimensió molt interessant. Passa el mateix amb l’arquitectura, hi ha gent que va d’hotel en hotel sense importar-li on s’està mentre tingui una televisió i un llit. No es fixen amb l’arquitectura. En canvi, hi ha gent que pot viure en una ciutat tenint una experiència física de la ciutat. Aquí s’ajunten la percepció, la memòria i la imaginació. Al bell mig de tot això, hi ha la consciència.

1 Comment

  1. Mercè Centellas Llopis

    Bon dia,

    Voldria saber la data d’aquesta entrevista a Frederic Amat i no la sé veure.

    Moles gràcies,

    Mercè

Leave a Reply

Your email address will not be published.