FREDERIC AMAT ho va deixar

Frederic Amat és un dels artistes catalans més reconeguts internacionalment i un dels més difícils de classificar per la seva amplitud d’interessos i camps de  treball. Pintura, gravats, espais escènics, murals, pel·lícules i un llarg etcètera configuren el seu univers plàstic. Va estudiar Arquitectura dos anys durant els anys setanta a l’etsab. Ens trobem a la seva casa-estudi de Barcelona per parlar sobre la seva obra i el seu interés per l’arquitectura.


Frederic Amat al seu estudi. Fotografia: Carles Bárcena


Què et va empènyer a estudiar arquitectura?

De fet,  m’hagués agradat estudiar Filosofia i lletres, cosa de la qual sempre me he penedit. Ha de ser un autèntic luxe estudiar per llegir! Els estudiants de Filosofia han d’estar en un perpetu èxtasi! No obstant això, amb catorze anys vaig haver de decidir si feia ciències o lletres. La gran majoria dels meus companys va escollir fer ciències, o sigui que si volia fer lletres havia de marxar a una altra escola. Jo estudiava en una escola pilot dirigida per Emili Teixodor, l’escriptor, que assajava una nova pedagogia i,  per poder seguir en aquell ambient tan estimulant,  vaig decidir seguir allà i estudiar ciències.

D’altra banda, amb setze anys, vaig tenir la sort d’entrar en un centre independent de teatre (l’Institut del Teatre, durant el franquisme, era caspós i sense cap interès) on donaven classe, en un pis del carrer Aribau, en Fabià Puigserver, la Maria Aurèlia Capmany, l’Albert Boadella i en Josep Muntanyès entre d’altres. Jo vaig ser l’únic estudiant que es va matricular a Escenografia. En aquells moments tenia una pràctica adolescent de fer art d’una manera autònoma i autòctona. Sortosament, en aquest centre, vaig tenir l’estat de vigília per crear-me unes coordenades d’aprenentatge, de referència i de convivència amb els altres. Això va donar una nova dimensió a la meva obra plàstica i pictòrica incipient. A més,  en aquells moments el món del teatre a Catalunya era una illa de llibertat i d’imaginació.

Quan, amb disset anys, va arribar el moment de decidir què estudiar, vaig seguir amb el fil d’aquest esperit teòric. Però havent fet ciències era complicat posar-me a estudiar Filosofia. Com prèviament havia tingut l’experiència i gaudia d’aquest espai performatiu i màgic que és l’espai teatral, vaig decidir portar-ho més enllà i estudiar Arquitectura.

Quina Escola et vas trobar?

L’escola d’arquitectura que molts desitjàvem no existia. L’ETSAB de l’any 1971 era una escola grisa i trista. Veies alumnes molt hàbils que resolien fàcilment càlcul i àlgebra, però que no tenien cap tipus d’imaginació o visió d’una arquitectura contemporània. En general, es feia mala arquitectura i l’ambient era molt tronat. Tampoc ajudaven les classes d’Anàlisi de forma o l’ortopèdia que suposava per mi la Geometria descriptiva i dibuixar emprant coordenades. Jo el que desitjava era representar les formes d’una altra manera!

Aquell primer any va ser un martiri. A més, en aquella època, l’Escola no existia ni físicament, no hi era! Estava sovint tancada per manifestacions, protestes, canvis de director… Va ser tal el grau d’impossibilitat i de decepció, que un grup de cinc estudiants vam decidir fer una escola independent d’arquitectura en un pis de la ciutat, amb l’experiència que havia viscut amb l’escola de teatre com a referent. Això implicava una nova manera de fer, sobre quines i com s’havien de donar les assignatures. Vam anar a veure l’Oriol Bohigas per proposar-li de col·laborar, però el projecte tristament no va tirar endavant.

Durant el primer any de carrera, en què sovint no hi havia classes, vaig omplir el temps disponible amb la meva tasca pictòrica. Vaig entrar a treballar d’escenògraf i decorador de pel·lícules. Això em permetia pintar i m’aportava experiència i uns diners. També recordo que vaig decidir trobar una feina relacionada amb un dels grans tallers d’escenografia al carrer Cadena de Barcelona, fent stands a la fira de mostres de Barcelona, etc.

I quan ho vas deixar?

A segon de carrera. Vaig començar a distanciar-me de l’Escola, fins que un amic em va aconsellar que ho deixés. Vaig prendre una decisió que no va ser gens fàcil, em llençava a un abisme. Vaig decidir no fer una professió (com pot ser la d’arquitecte) i fer de pintor, que no és una professió sinó una actitud de vida. Implicava un gran risc i incertesa. I precisament gràcies a emprendre aquest viatge a la deriva, he trobat respostes i tresors que no hagués trobat fent un altre camí més pautat.

Malgrat tot, penso que l’acadèmia i la universitat són el reducte que pot salvar moltes coses. Hem de recuperar la universitat com a lloc d’estudi i de creativitat.

De fet, mai t’has allunyat del tot del món de l’arquitectura en les diverses facetes del teu treball.

La meva obra pictòrica està plena de referències arquitectòniques. En molts quadres [ens mostra en un catàleg una sèrie de pintures] com Mosaïc, Cabana (construcció feta de amb cartrons trobats al carrer a Nova York), La casa de les punxes, Interior i mirall apareixen arquitectures. Tots ells són projectes d’arquitectura! Hi ha plantes, façanes i fins i tot seccions.

Has realitzat moltes escenografies per a obres de teatre, dansa, òpera…

En elles sempre hi ha un treball de complicitat amb una aventura creativa d’equip.

I quina relació estableixes amb el director dels espectacles a l’hora de dissenyar l’espai escenogràfic? Pensem en el cas de les teves escenografies per a les coreografies d’en Cesc Gelabert.

Sempre hi ha una mena de treball de codirecció quan fas una escenografia. Per exemple, a Zumzum·Ka o a Ki, espectacles que hem fet amb en Cesc Gelabert, el disseny de l’espai i la coreografia estan estretament lligats. Jo dibuixava els seus moviments i ell ballava els meus dibuixos. Veient com ballava els dibuixos en feia més. La implicació era tan gran que no podia crear només un espai, hi va haver també un treball de guió, és a dir, que existia una absoluta responsabilitat escènica.

També has realitzat algunes pel·lícules.  D’on surt l’interès per aquest registre?

De fet, jo sempre filmo el procés de realització de quasi tots els treballs fora del meu estudi. Hi va haver un moment en què l’aspecte purament escenogràfic em limitava i això em va empènyer a la realització de films. Mentre treballava l’escenografia per a l’obra de Federico García Lorca El Público dirigida per Fabià Puigserver i Lluís Pasqual, em va caure a les mans l’únic guió que havia escrit Lorca. El vaig dibuixar, en vaig fer una interpretació i vaig filmar Viaje a la luna.

Alguns dels teus treballs més coneguts són murals que estan en façanes d’alguns edificis. Com t’arriben aquests encàrrecs?

Cada projecte té una història i és una aventura. Suposo que la meva experiència escenogràfica, de treballar espais, va fer que em comencessin a encomanar, com a pintor, aquesta mena de projectes.

Al Mural de les Olles (2000-2001), situat al Mercat de les Flors, s’intueix una tasca d’implicació estreta entre obra artística i arquitectura.

En aquest cas m’havien encarregat que pintés el sostre de l’Institut del Teatre. Però hi havia un problema, era massa baix. Volien que pintés el sostre perquè havien fet una façana de vidre que tenia al davant el mur cec del Mercat de les Flors. El problema real era com desviar l’atenció d’aquella façana.

Jo vaig proposar d’intervenir a la façana del veí, però aquell edifici era de l’Ajuntament i no hi podíem intervenir. Calia fer nostra la façana del Mercat. Es va fer una reunió entre les parts (Ajuntament, Mercat de les Flors i Institut del Teatre) i ens van cedir el mur amb la condició de col·locar una marquesina entre els dos edificis.  Va ser una llàstima perquè la marquesina, que és de vidre, té una impossible transparència que impedeix la total visió del mural. Crec que és del tot equivocada.

I què representen totes aquestes olles?

En un viatge a la Índia vaig quedar fascinat en veure un munt d’olles amuntegades en un mercat de Jaipur. Vaig fotografiar, en aquell mercat, olles, síndries i d’altres coses amuntegades. Hi ha un material fotogràfic d’inici, que també és arquitectònic, que serveix de punt de partida. D’aquí em va venir la idea de fer aquest munt d’olles ceràmiques que representen caps transformats o un munt de calaveres apilades. El mural enllaça bé amb tota la terrisseria del Palau de l’Agricultura d’un neoclassicisme carrincló.

Vist el resultat sembla que estigui tot pensat des de l’inici del projecte.

No, no. Però donat el problema, s’hi va donar una resposta arquitectònica. Adoneu-vos, per cert, que mentre es construïa l’arquitectura del Palau de l’Agricultura per l’exposició universal del 1929 es feia, al costat, el pavelló del Mies! Vaig proposar a l’Ajuntament de pintar la resta de façanes del mercat del color vermellós que servia de fons al Mural de les olles per intentar fer més subversiva tota aquesta arquitectura tan tronada, però no ho vaig aconseguir. Sovint ens trobem amb tota aquesta manca de criteri i agosarament per part dels nostres polítics.

Ara fa un any es va inaugurar la rehabilitació de la seu històrica del Teatre Lliure. Allà has realitzat La pluja de sang a l’escala principal.

Aquest és un projecte que em va fer molta il·lusió que m’encarreguessin. Hi havia el problema de com fer pujar el públic fins a la sala. L’arquitecte havia provat de projectar unes rampes… però al final es va decidir mantenir l’escala. Va ser un gran encert ja que aquesta escala té memòria per a molts.

El problema és que l’escala no tenia una aparença teatral i quan un entra a un teatre cal que hi hagi un espai de transició per adonar-se que has entrat en un teatre, i això és el que busca aquest mural. Moltes escales de l’Eixample tenen un sòcol de ceràmica i jo he portat aquest fet més enllà: el mural és una “pluja de sang” i és com si s’hagués fos un teló per les parets de l’escala avall.

Recentment, ha aparegut una nova façana al carrer Comtal amb via Laietana plena d’ulls…

És un altre mural impossible. De fet l’obra no està acabada. El projecte també està en un edifici dels anys vint que forma part del caràcter de la via Laietana. Per fer el projecte van tirar tot l’edifici i van deixar la façana, que és patrimoni. En fer el projecte van projectar una façana nova amb la qual no sabien què fer. Un arquitecte jove que treballa a Alonso i Balaguer, Dani Isern, havia vist l’aixecament del Mural de les Olles, ja que vivia a prop. Per resoldre el problema de l’hotel ells van pensar en mi i van convèncer els clients per realitzar un gran mural.

El projecte era complicat i la resposta va sorgir de treballar amb una maqueta. Calia donar un moviment a aquella façana. Al final, la vam pintar la nova façana de color blau per donar-li profunditat i vaig començar a fer-li acupuntura i a penjar-li totes aquestes boles de porcellana que desdibuixen la façana. Les ombres, a més, li donen una vibració interessant. La façana plena d’ulls dóna aquest joc en què la gent mira l’edifici i l’edifici retorna la mirada cap als vianants.



Ens sembla veure càmeres de seguretat, més que ulls.

M’agrada que ho sembli. A la comissaria de policia del costat, hi van tancar molta gent de la resistència franquista. A l’edifici on ara s’ha fet l’hotel, també hi va haver, durant una època, la comissaria de policia i uns magatzems anomenats “Can Vilardell”.

Et segueix interessant l’arquitectura?

Sempre m’ha interessat el disseny i l’espai. El disseny entès com a crear objectes ben fets. Per mi l’arquitectura pot començar amb un gerro. Si el dissenyes bé, pots dissenyar la taula on poses el gerro. I si saps fer una taula, sabràs on posar-la i dissenyar l’espai on posar-la i així successivament. Curiosament, però, sempre m’ha interessat més l’aspecte teòric de l’arquitectura que la pràctica de l’arquitecte. Recordo que de jove llegia molts llibres d’arquitectura. Recordo, per exemple, un llibre del Cristopher Alexander, on explicava el criteri dels patterns. M’interessaven tots aquests moviments teòrics. I també tot el procés inicial del disseny. D’una manera més local, també recordo la Teoria de la sensibilitat de Rubert de Ventós on deia: “l’art ha mort, visca el disseny”. Això, és clar, amb el temps ha perdut vigència.

De l’arquitectura actual, hi ha algun arquitecte que t’interessi?

M’interessa en Peter Zumthor. Sobretot el que pensa, la seva obra teòrica i la seva sensibilitat. Es pot fer arquitectura econòmica i ben feta, ben dissenyada, ben pensada, amb sensibilitat. La sensibilitat és el que manca a molts arquitectes. De la mala arquitectura, ens en queda el consol de pensar que és efímera i que acabarà a terra un dia o un altre.

La sensibilitat no s’ensenya només a l’Escola d’Arquitectura. L’aprenem des del parvulari, aprenent a viure en un context de sensibilitat, experimentant-la. No cal només una Teoria de la Sensibilitat sinó també una pedagogia de la sensibilitat, que és una experiència.

Més vídeos a www.fredericamat.net

Una resposta a FREDERIC AMAT ho va deixar

  1. Mercè Centellas Llopis

    Bon dia,

    Voldria saber la data d’aquesta entrevista a Frederic Amat i no la sé veure.

    Moles gràcies,

    Mercè

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>