TONI MIRA. Ho va deixar

Toni Mira (Barcelona, 1957) és ballarí i coreògraf. Un dels temes que més ha treballat és la quotidianitat, que sempre ha ubicat en contexts arquitectònics, dissenyats o apropiats.

És fundador i director de la companyia Nats Nus Dansa, per a la qual ha creat la majoria de les seves peces, però també ha col·laborat amb altres companyies nacionals i internacionals. L’any 2009 va ser guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona i el 2010 amb el Premi Nacional de Dansa.

Ens trobem amb ell al pavelló alemany dissenyat per Mies van der Rohe l’any 1929, i que el 2016 ha celebrat el trentè aniversari de la seva reconstrucció, en què ell ha participat amb una peça site-specific.

L’entrevista arrenca amb una anècdota sobre els inicis de Mira sobre els escenaris, quan ballava claqué.


Toni Mira al pavelló Mies van der Rohe

Toni Mira al pavelló Mies van der Rohe


Al cap de tres o quatre anys de deixar l’ETSAB, vaig tornar-hi a ballar claqué, amb una petita peça per il·lustrar un taller que feien sobre pel·lícules dels anys 1920. Recordo que em vaig trobar en Jaime Verdaguer Urroz, catedràtic de geometria descriptiva. A mi se’m donava molt bé, vaig treure matrícula a primer i a segon perquè la vaig entendre molt fàcilment. Em va com renyar: “quines tonteries estàs fent ara… ballant claqué. Saps el què et fas?”. En canvi, quan al cap de vint o trenta anys, vaig fer un taller per a estudiants d’arquitectura, que va acabar justament aquí al pavelló, en el marc del Festival Dies de Dansa, vaig anar al departament, i quan em va veure va dir a la gent que estava amb ell: “Señores, les presento a la persona que sabe más geometría descriptiva… después de mi”. Em va fer gràcia que encara em recordés, i que s’adonés que no vaig ser una bala perduda, sinó una bala cap a una altra direcció.

Per què vas començar a estudiar arquitectura?

Segons em deien els meus pares, sempre havia volgut ser arquitecte. Recordo que des de ben petit, construïa cases amb Exin Castillos o dibuixava plànols de cases. Vaig començar la carrera molt jove, amb setze anys, a l’època de Franco. Recordo que en entrar a la facultat hi havia molts hippies, i altra gent que per a mi era molt gran… i jo estava bastant acollonit amb els “grisos” tot el dia passejant davant la facultat. Però al cap d’un any ja m’hi vaig acostumar i jo mateix vaig acabar sent del tot: hippie, progre… Vaig estar estudiant quatre anys a l’ETSAB, i em vaig arribar a matricular fins i tot d’una assignatura de cinquè.

Fa 38 anys, quan vaig deixar Arquitectura per ballar, els meus pares em van donar suport, així que els vaig prometre que algun dia acabaria la carrera. Ara fa sis o set anys m’hi vaig tornar a matricular, perquè a mi m’hauria agradat acabar i als meus pares els hauria fet il·lusió. Vaig veure, però, que havia canviat molt tot. Recordo que abans a l’escola ens passàvem moltes hores al bar, i ara en canvi hi havia cua per entrar a les aules d’estudi, mentre que el bar era buit; es treballa molt més que fa 40 anys. Els tres mesos que vaig aguantar els vaig gaudir; era més gran que la majoria dels professors, i treballar amb gent jove va estar molt bé. Però ser pare, estudiant d’arquitectura i director d’una companyia de dansa alhora és impossible. Em considero quasi-arquitecte.

Com sorgeix el teu interès per la dansa?

Quan estava a segon o tercer d’Arquitectura vaig començar a fer classes de dansa al Timbal, una escola de mim, pantomima i claqué. Llavors hi havia molt pocs nois fent dansa i, com semblava que em movia bé, en Ton Font, director del Timbal, em va convidar a les seves classes d’expressió corporal. Passat un temps compaginava els estudis d’Arquitectura amb una companyia amateur de pantomima i, de mica en mica, em vaig adonar que em dedicava més al teatre i la dansa que a l’arquitectura. Finalment, amb 20 anys, vaig deixar la companyia i l’ETSAB, i em vaig matricular a l’Institut del Teatre (IT) per dedicar-me a la dansa seriosament, tot i no haver pensat mai en dedicar-m’hi.

Llavors, et vas poder dedicar exclusivament a la dansa? Vas acabar?

Tampoc. Vaig estar tres anys estudiant a l’IT, dels quatre que em corresponien. A tercer em va tocar fer les Milícies Universitàries a Sant Climent Sescebes primer, i després a Madrid. Vaig poder exercir com a sergent a Barcelona mateix, perquè vaig treure bona nota, gràcies, en part, a un petit número de dansa que vaig fer mentre estàvem de maniobres que va agradar molt al general de torn: “a este chico le vamos a dar el número 2”. Va ser curiós perquè als matins feia de sergent, i a les tardes de ballarí. Al quarter donava instrucció militar, gimnàstica i classes de física i química. En sortir, em posava l’arracada i me n’anava a l’IT.

Quan feia sisè, el Ballet Contemporani de Barcelona (BCB) em va demanar d’entrar a la companyia. Vaig haver de deixar l’IT abans d’acabar. Finalment, em vaig poder graduar, però examinant-me lliure d’algunes assignatures, així que tinc el títol, però com que no vaig fer la convalidació, ara no em serveix de gaire. Per exemple, no puc impartir classes a l’IT, ni em vaig poder presentar ara fa poc al concurs de director del Mercat de les Flors.

Amb aquesta companyia també vas començar a coreografiar?

Vaig entrar com a ballarí, i també em van donar l’oportunitat de començar a coreografiar. En els tres anys que vaig estar al BCB també vaig tenir l’ocasió de fer l’escenografia de Perfectamente piedra. Vaig aprendre molt i de molts estils, perquè era una companyia de repertori on venien coreògrafs invitats com ara Carl Paris, ballarí de la companyia d’Alvin Alley. Però jo volia trobar el meu propi llenguatge i, l’any 1987, amb la Claudia Moreso, ballarina de la companyia, i tres ballarins més, vaig fundar la companyia Nats Nus.

Després d’algun reconeixement per altres peces, vam guanyar el 1r premi de la 2a edició del Certamen Coreográfico de Madrid amb 5 A.M., una coreografia a partir de música de Tom Waits. El premi ens va permetre desenvolupar-la per crear Strangers in the Night, que vam estrenar l’any següent a la sala Olímpia amb molt d’èxit. Abans ja la vam poder estrenar a la sala Adrià Gual, dins la mostra Dansa al Teatre Obert, que ens va coproduir l’espectacle.

Com t’ha influenciat haver estudiat arquitectura a l’hora de muntar una coreografia?

És com si no hagués deixat mai Arquitectura. Estèticament, formalment, els meus espectacles han sigut sempre molt arquitectònics, i la confrontació de la línia recta o del quadrat amb l’home hi ha estat molt present. De fet, la primera coreografia que vaig fer, Saxo de Hielo, una crítica a El País la va titular “Arquitectura” sense que sabés que n’havia estudiat. Altres coreògrafs treballen potser l’espai en alçat o perspectiva, però les meves coreografies quasi sempre comencen dibuixades en planta, i la geometria descriptiva m’ha ajudat moltíssim. He treballat més l’arquitectura externa i l’espai, però en canvi no he treballat tant l’arquitectura interna del cos, com poden haver-ho fet més profundament altres coreògrafs com el Cesc Gelabert o l’Àngels Margarit. El Cesc, per a mi, tècnicament té una visió de l’energia del cos molt interessant i molt personal, i és una llàstima que no hagi tingut l’oportunitat de deixar el seu llegat.

Com decideixes quins espectacles coreografies i en quins balles?

Ho ha decidit el meu cos, més que jo. Sempre he estat ficat dins els meus espectacles, perquè aquesta arquitectura interna que dèiem abans, tenia ganes d’experimentar-la, de ser-ne partícip. Però sóc més coreògraf de l’espai, de la dramatúrgia o del ritme que no pas del llenguatge físic.

A l’hora de concebre un espectacle parteixes de l’espai, però també de la música?

La música i l’espai són dues coses que conec més que no pas el cos. Les meves coreografies són mil·limetrades tant rítmicament com espacialment, però no tant a nivell corporal. Quan vaig començar a treballar el cos, ja tenia coneixement del ritme pel fet d’haver ballat claqué, i ja havia estudiat molta geometria descriptiva i entenia molt bé com funcionaven els espais.

La partitura musical i l’espai són les primeres coses que treballo. D’una banda, dibuixo l’espai en planta i, de l’altra, reprodueixo la música –el temps– en espai, dibuixant una espècie de partitura, diferent a la dels músics. M’agrada molt treballar a partir de la música, i dels coreògrafs contemporanis del país, segons les crítiques, sóc un dels més musicals.

Com t’enfrontes a un espai donat?

Quan he de fer un espectacle m’agrada anar al lloc on el faré, encara que sigui una càmera negra, necessito ubicar-lo, saber on ballarem. L’espai escènic dels teatres no és que sigui la negació de l’arquitectura, però s’intenta construir un espai neutre i, en el fons,  fer desaparèixer l’arquitectura, només modificant-la amb la il·luminació. Llavors només queda l’arquitectura interna del cos. Als espectacles que he fet per ser representats en un teatre, que han sigut la majoria, he tingut la necessitat d’algun element arquitectònic, per petit que fos. Segurament això es símptoma d’una mancança coreogràfica meva, que fa que necessiti trobar suport en allò que realment conec. Sempre he treballat amb algun element horitzontal, vertical, quadrat, alguna projecció… arquitectura. I sempre he dissenyat jo les escenografies, excepte la de l’espectacle 19:99, que la va dissenyar en Pep Duran, del Teatre Lliure.

Treballes les projeccions com a element escenogràfic?

La utilització del vídeo també m’ha obsessionat molt i, fins fa poc, sempre l’he treballat a escala 1:1. Vam ser dels primers a utilitzar el vídeo dins de l’escena, des de Què dius que què?, on vam fer una cosa molt rudimentària. A Límit ja vam utilitzar càmeres, il·luminació i projectors amb llum infraroja, un muntatge bastant complex per aquella època, pel qual vam necessitar un treball d’investigació llarg i intens per descobrir com fer-ho. Fa 14 anys també vam fer un mapping al CCCB quan potser ni existia la paraula, i a partir d’aquell n’he fet molts: a Sevilla, a la catedral de Menorca, o a Greenwich. Els mappings barregen les meves tres passions: l’arquitectura, la dansa i el vídeo, i el que projecto no són coses generades per ordinador, sinó només coses gravades a mà, quasi sempre ballarins o coses reals. Els hauria pogut fer fa cent anys, ja que només faig que retallar i enganxar. Estic encantat amb les noves tecnologies, tenen un potencial extrem, però sovint es perd l’essència, la suor, la poètica de la dansa, del cos, de les emocions.


Toni Mira al pavelló Mies van der Rohe

Toni Mira al pavelló Mies van der Rohe


Coreogràficament, quins serien els teus referents?

Quan vaig començar al BCB recordo veure Passacaglia, una coreografia de Gilberto Ruiz-Lang, i vaig pensar que m’encantaria fer-la, i al cap de tres anys l’estava ballant a Madrid. No he sigut mai un estudiós, però he anat a veure molta dansa; he fet Graham, Limón, Release, una mica de tot. Hi ha altres coreògrafs que són més purs.

Hofesh Shechter és l’únic coreògraf que m’ha fet plorar només per la bellesa del moviment: ha agafat l’essència de la dansa en l’estat més pur, i al marge de la dramatúrgia que hi pugui haver en els seus espectacles, és dels pocs que m’emocionen amb el simple moviment del cos, de l’espai i del ritme. A més, és un gran músic i percussionista.

Però realment he tingut pocs referents dansístics. La primera espurna de cada un dels meus espectacles ha estat sempre diferent: algunes vegades ha estat una música, una escultura, un edifici, un poema, una cançó, un pintor, o l’anhel de voler explicar alguna cosa. Em miro el món, i no em considero creador, sinó re-creador. Com a referents artístics, tant puc tenir-ne de literaris com ara la poesia de Machado, musicals com les peces de Chopin, Beethoven o The Beatles, pictòrics com Barceló, Mondrian, Matisse o Hopper –que parla molt de la quotidianitat–, o arquitectònics com pot ser Mies van der Rohe o el monòlit de 2001: una odissea de l’espai. Per a mi són referents estètics que després he vomitat d’alguna forma des del subconscient, i reivindico aquest eclecticisme.

L’arquitecte alemany ha sigut un referent recurrent. Per què Mies?

Per moltes raons. Primer per la contundència i senzillesa de les seves formes, i perquè malgrat que la seva arquitectura és molt recta, et convida a la corba, al moviment. Els espais del Mies són il·limitats. Per això, quan he fet coses al pavelló m’ha agradat molt, perquè tenia l’escenografia perfecta per confrontar l’home amb alguna cosa que el mesura, però que alhora el deixa lliure.

Amb un any de diferència he fet dos mappings, un al pavelló i un altre a la Pedrera, dos edificis que tot i ser bastant contemporanis, són absolutament antagònics a nivell formal. La Pedrera també està molt bé, però els ballarins desapareixen enmig de l’univers de Gaudí. En canvi, el pavelló els revaloritza, tot l’edifici els acompanya.

Tots els edificis són ballables?

Absolutament. De fet, qualsevol espai és ballable, però alguns edificis et proposen pistes, límits, i et provoquen certes emocions que fan que hi vulguis ballar. Només posicionar-te en un edifici i ser conscient d’on ets respecte d’aquest, això ja és dansa. Per exemple, atesa l’absència de parets al pavelló, hi començaria a donar voltes, no pararia mai de passejar-lo. Tots els espais em provoquen alguna emoció. Coreogràficament parlant, hi ha edificis moderns que són autèntiques “virgueries”, que m’inspiren molt. Fins al segle passat, tots eren bastant semblants, amb una estructura mot clàssica, però en els darrers anys, segurament gràcies a les noves tecnologies de la construcció, s’estan creant espais arquitectònics extremadament originals i suggeridors.

També hi ha el fet que el 99,99% dels edificis, els acostumem a veure amb persones en posició vertical caminant. Però si et poses, per exemple, en posició horitzontal, la imatge canvia completament. Estem absolutament limitats per una gran por d’utilitzar el nostre cos d’una forma lliure, por de col·locar-nos i habitar els espais d’una manera diferent. Un nen sí que ho fa perquè no li hem posat límits a la seva predisposició a expressar-se, mentre que a nosaltres, malauradament, ens han posat massa límits, en aquest sentit. Fa poc vaig anar amb el meu fill al Museu d’Orsay, i ens vam estirar a terra. Ell em deia: “papa, ja es pot fer, això?”. “Ja ens trauran si de cas, vull veure-ho des d’aquí baix!”, li vaig dir.

Qualsevol edifici on veus ballar o interpretar algú, et canvia absolutament des d’aquell moment, perquè segurament aquella persona s’ha mogut diferent de com es mou normalment la gent: s’ha estirat, s’ha penjat, ha corregut, saltat, girat.… Quan després hi tornes, sempre queda l’energia d’allò que ha passat. Si t’imagines un espai ballant-lo, potser hi descobreixes aspectes sorprenents. M’hauria agradat que Mies hagués estat aquí per veure com nosaltres vam interpretar el seu espai.

Aquest mateix any, pel trentè aniversari de la reconstrucció del pavelló, et van encarregar de coreografiar una peça per ballar-la in situ.

Ballar aquí va ser com si em regalessin aquest edifici i em diguessin: “viu-lo!” És fantàstic, sobretot perquè els ballarins no ho vivim només mentalment i emocionalment, sinó que tot això ho expressem amb el cos. Ho vam representar tres cops en un mateix dia, però no en vaig quedar del tot content, perquè al meu cap tenia molt clar tot el que volia que passés. L’imaginari de cadascú no té límits, però després resulta que sí que n’hi ha, de límits. Em van quedar moltes idees per desenvolupar, però això em passa amb gairebé tots els espectacles.

Em vaig plantejar inspirar-me només en l’univers del propi pavelló Mies, que totes les imatges sortissin d’aquí dins. Era un espectacle intel·lectualment força estructurat. Volia que la gent gaudís de l’edifici més que dels ballarins, posant-los al servei de la filosofia i l’estètica concreta de Mies.

El propi Mies entenia que inaugurar-lo amb dansa era molt interessant, i tenia previst fer-ho amb una peça de Mary Wigman.

Els edificis, enlloc d’inaugurar-los alcaldes amb cintes, els haurien d’inaugurar els ballarins. Tant de bo a partir d’ara em diguessin: “s’han acabat els teatres, dedica’t a inaugurar edificis”. Segurament els propis arquitectes quedarien bastant sorpresos de quina lectura en fem d’aquell espai, els coreògrafs i ballarins. Un edifici és un full en blanc perquè la gent s’hi mogui, hi visqui, estimi, es mori, pensi, faci l’amor… és molt important.

Per preparar l’espectacle Mies pel Teatre Nacional de Catalunya, vaig tenir la sort de rebre una beca per estudiar Mies, i vaig poder anar a Berlin, Nova York i Chicago, on vaig anar la casa Farnsworth. Vaig tenir la sort de ser l’únic visitant, i li vaig explicar al guia, un senyor gran, que estava preparant un espectacle sobre Mies. L’home em va dir: “si vols et deixo sol una estona i et poses a ballar”. Se’n va anar, i jo vaig estar cinc minuts ballant descalç a la casa Farnsworth, a la tardor, tot envoltat de fulles caigudes. Brutal, jo m’hagués despullat!

Com va sorgir la peça per al TNC, l’any 2007?

Des de feia 10 anys que ja volia fer alguna cosa al pavelló, però no va poder ser per temes pressupostaris. I em vaig dir: “si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma anirà a la muntanya”, i vam portar Mies al teatre. Vaig dissenyar sis panells blancs que es podien moure, i vam utilitzar la cadira Barcelona i projeccions de plànols de Mies. Les crítiques per part de la comunitat arquitectònica van ser extremadament bones. Personalment tampoc estic content de l’espectacle en si, però sí de la dramatúrgia, que vaig  treballar juntament amb l’arquitecta Isabel Vega per intentar buscar la síntesi de Mies, i crec que la vam trobar en algunes coreografies.

També al pavelló vas fer uns tallers adreçats a estudiants d’arquitectura. Què els va aportar? La proposta va ser teva?

La proposta va ser d’Eduardo López, de la Marató de l’Espectacle, per al cicle Dies de Dansa dins el festival Grec. També hi estava involucrat en Modest Masides, professor de dibuix a l’ETSAB, que estava mot interessat en la dansa. Jo vaig acceptar molt gratament. Els tallers van anar molt bé, i alguna sessió va ser al pavelló i, de fet, aquest va ser el punt de partida de Mies.

La dansa és un element brutal de coneixement intern, de socialització i d’enteniment de l’espai. Cap dels estudiants ballava, i des de llavors van entendre millor l’escola d’arquitectura: els vaig fer moure per l’edifici, pujar les escales al revés, moure’s seguint les corbes de les parets…  A cada un dels espais ballaven i es posicionaven improvisadament; en cada un dels espais van fer de coreògrafs. Va ser molt interessant i, probablement, quan van tornar l’any següent, aquell edifici el van veure i viure molt diferent.

Una cosa que reivindico és que si t’has de dedicar a fer espais perquè la gent els habiti, s’hi mogui i hi visqui, si ets capaç d’experimentar l’espai des d’una visió diferent, segur que malament no t’anirà. Molts arquitectes haurien d’estudiar dansa, perquè és una forma d’habitar els espais molt més intensa i profunda; ballar et fa tenir coneixement de la gravetat, de la resistència, de l’energia que desprens.

A més d’estudiants d’arquitectura has treballat pedagògicament amb altres col·lectius?

Des del meu punt de vista, tothom sap ballar, la dansa és bona per a tothom. Quan la gent diu que no entén la dansa, que no sap ballar, jo els dic: “perdona, però tu balles de puta mare, i ningú balla com tu; segurament molt diferent a mi, però balles molt bé”. I és cert, si et poses a veure ballar gent, evidentment potser no aixequen molt amunt la cama, no giren amb un bon eix, però sempre hi ha alguna cosa que fan que tu no saps fer. És molt gratificant explicar i intentar compartir el teu món, el de la dansa, a altra gent que no en té ni idea, i que de cop i volta acaba donant-te la raó i gaudint.

Treballar amb altres col·lectius és interessant per dues raons: per ells i pel resultat, que acostuma a ser molt artístic. A Manresa hem estat fent un mapping on sortien avis als balcons ballant un bolero, i era molt emocionant.

Ara estic treballant amb nens en un institut, i també treballaré amb nens amb trastorns mentals. No hi he treballat mai, i no tinc ni idea de com anirà, però els faré fer el que faig fer a tothom, i es mouran a la seva manera, amb tanta validesa com el millor ballarí. Va haver-hi una setmana ara fa uns 5 anys, que em van coincidir sessions de dansa a la presó de Wad-Ras, en una escola de Sant Cugat i a Gal·les amb Diversions Dance Company. Tres col·lectius absolutament diferents: dones preses amb ànimes i cossos bastant tocats, nens petits de 7 o 8 anys i ballarins professionals. I, curiosament, els donava a tots tres els mateixos inputs, malgrat que la resposta era evidentment diferent. El que demostra, i me’n vaig sentir orgullós, és que estic en un col·lectiu que treballem un llenguatge absolutament universal.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>