Arquitectura de moda

Si el primer capítol d’aquesta trilogia tractava tant la moda com l’arquitectura d’elit (elit en termes més econòmics que qualitatius), la segona part vol observar la relació entre el món de baix cost del tèxtil, la ciutat i la creació arquitectònica. Encara que molts cops intentem mirar cap a una altra banda, tots podem imaginar-nos part del mecanisme que ens permet comprar, en qualssevol de les cadenes de roba del país, una samarreta a un preu molt més baix que a la resta d’establiments minoristes. Quan estirem el fil passem per sous ínfims i contractes precaris a les botigues; per la fabricació a territoris llunyans on la mà d’obra és més barata, però també on les reglamentacions laborals i ecològiques són més laxes o inexistents; per l’obtenció de matèries primeres a tercers països amb la conseqüent explotació del seu entorn i la càrrega ambiental que tot aquest transport suposa per al planeta. Tot això, si bé ens afecta com a persones, excusem que escapa de la nostra visió com a professionals. El que no podem deixar de banda és l’efecte que l’estratègia comercial d’aquestes marques té sobre les nostres ciutats.



L’altre dia, posava d’exemple el carrer Omotesando, a Tòquio; avui no cal anar tan lluny. El Portal de l’Àngel ja fa anys que podria estar situat a la mateixa ciutat nipona, i ningú no en notaria la diferència. Gràcies a les adquisicions dels dos últims anys, ja són nou els establiments propietat d’Inditex que hi ha en poc menys de 200 metres: un Bershka, un Pull & Bear, dos Massimo Dutti, un Uterqüe, un Oysho, dues botigues de Zara i un Stradivarius (aquest al carrer Cucurulla). Tot plegat no és gratuït, i no ho dic pel preu del metre quadrat que cada any ocupa les primeres posicions en el rànquing de carrers més cars d’Espanya; sinó per tot el que ha calgut destruir per edificar les botigues bandera de les multinacionals a Barcelona. La seva última i major botiga s’aixeca sobre els antics cines París, de l’empresa Balaña. També Esprit ha obert, recentment, una botiga on abans hi havia un espai únic i estrany al Portal de l’Àngel: l’Hogar Extremeño. El primer cop que hi vaig entrar, em vaig quedar parat de poder prendre una cervesa i unes braves en una terrassa com aquella, i ja vaig intuir que una ciutat com la nostra (és a dir, com qualsevol altra en el món) no permetria que allò durés gaire més. Si bé entenc que, avui per avui, és inevitable que alguns espais de les poblacions formin part de mercats multimilionaris, no m’entra al cap per què passada l’eufòria de dècades passades seguim construint centres comercials. Aquests artefactes que es basen (i perpetuen) en l’imperi del cotxe i les urbanitzacions residencials, viuen en simbiosi amb les grans cadenes alimentàries, d’oci i de moda tèxtil. Tant és així que, durant el projecte d’un nou centre, aquestes botigues tenen tracte preferencial, amb els locals més grans, millor situats i lloguers més barats. Els experts saben l’efecte d’atracció que tenen cap al consumidor, que si cada any visitava una botiga de moda tres o quatre vegades, ara entra disset cops a les botigues Zara. L’empresa gallega, però, ja ha començat a tancar algunes d’aquestes seus pel conegut efecte que tenen els centres comercials: quan obre un de nou, els antics semblen caducs i antiquats, en altres paraules, passen de moda.


ZAHA


Més enllà de la seva incidència urbanística, cal buscar un altre factor negatiu en el “model Zara” que ens afecta de prop: la creació. Abans de la seva aparició, el món de la moda es basava en temporades que marcaven els mesos d’investigació, de disseny i de confecció. Aquest període ha quedat reduït a setmanes i la creació s’ha substituït pel plagi (des d’estudiants fins a altres marques i passarel·les). Això, sumat a la gran distribució, comporta la uniformitat de la nostra manera de vestir que, a la vegada, alimenta la uniformitat de les nostres ciutats que abans comentava. Aquest fenomen no és exclusiu del món de la roba. El veiem a l’interior de les nostres cases (us convido a donar un cop d’ull al vostre voltant i mirar d’identificar quants objectes provenen d’IKEA, com feia el protagonista de El club de la lucha). També, en fullejar una revista d’arquitectura, salta a la vista la quantitat de despatxos que, perquè no en saben més o per comercialisme, construeixen edificis “semblants a”. La resposta, però, no s’ha fet esperar en cap d’aquests àmbits. N’hi ha que accepten la industrialització però defensen la creativitat i la individualitat amb la personalització (o “costumització”) d’objectes produïts en massa. D’altres, fugint del consumisme, aprofiten el que és de segona mà o, fins i tot, les escombraries com a matèria primera. Com sempre, la solució no és única i universal, però almenys durant les pròximes rebaixes pensa que, amb la teva compra, estàs recolzant un model econòmic, social i ambiental concret, però també de ciutat.

Leave a Reply

Your email address will not be published.