Escumes, onades, veles esquinçades…

Centenari del Teatre Metropol.

Després d’un fred hivern i d’una primavera no menys dura, trobar un dia entre setmana assolellat seria motiu més que suficient per gaudir de qualsevol terrassa o per passejar per la ciutat de Tarragona.

Per contra, ens endinsarem en un espai més aviat fosc en què la llum es filtra només a través d’un dels seus laterals i es tenyeix de colors vermellosos i blavosos segons les superfícies sobre les quals s’amortitza de manera suau.

La gran sala del teatre Metropol, anomenada per molts la “Nau de somnis”, compleix aquest 2010 el centenari de la seva inauguració. Per aquest motiu s’hi han programat diversos actes, entre els quals hi ha una singular taula rodona que comparteixen l’actor John Malkovich, l’artista plàstic Perejaume i l’arquitecte responsable de la restauració del teatre (1995) Josep Llinàs, tots ells admiradors i experts de l’obra de Josep Maria Jujol.

Prenem seient alhora que ho fan els tres conferenciants i el moderador de la tertúlia, el professor de la URV Antonio Salcedo, qui no dubta a iniciar el torn de paraula amb el convidat més mediàtic i pel qual s’ han arreplegat tots els mitjans de comunicació estatals, que ens fan sentir partícips d’una mena de remake de “Bienvenido Mister Marshall”.

Mentre l’actor nord-americà destapa una petita ampolla d’aigua, la primera ràfega de flaixos es dispara. Aliè a tot aquest rebombori mediàtic, Malkovich inicia la descripció de l’espai jujolià com a home de teatre. I ho fa amb una exasperant lentitud,  busca les paraules adequades i, sobretot, la mirada dels seus dos companys de taula per tal de reafirmar les seves explicacions en una disciplina que no es la seva, tot i que es delecta estudiant-la.

El teatre ha de ser una experiència col·lectiva en què tothom té un rol. Per mi és un honor fantàstic poder interpretar la meva última obra al Metropol, l’únic teatre que va construir el mestre Jujol.

Les dimensions d’aquest teatre són les que em permeten créixer sobre l’escenari. M’agrada aquesta mida!

Estic molt sorprès amb la seva obra. La imaginació i l’atenció al detall.
Quan som dins del teatre, caminant pel balcó,  tenim la sensació que caiem a l’aigua. Molt poca gent pot crear un edifici que sigui capaç de tocar-te i penso que, com a teatre, això és fantàstic.

“Everything is on details” (no para de repetir Malkovich).
La diferència entre una gran idea i una de dolenta sempre rau en l’atenció als detalls.

L’element més crític és la llibertat per expressar-se i és necessari que hom agafi aquesta llibertat.

Penso que la gent ve al teatre per veure aquesta “cosa” que està viva. La majoria del treball de Jujol sembla estar flotant.

“No saps si ets tu que camines o és el propi edifici el que processa i va passant”

L’actor presta molta atenció a les paraules de Perejaume i de Llinàs. Sembla que no vulgui ser a la taula com a conferenciant sinó com a oient, per tal de gaudir de totes les anècdotes i històries que expliquen els dos experts jujolians. A poc a poc, la participació a la taula d’en Malkovich es limita a desfer-se en elogis cap a la figura de l’arquitecte i deixeble de Gaudí. Es destaca la sort que ha estat una figura mantinguda a l’ombra per contra del seu propi mestre Gaudí i d’internacionals com Loos. De fet, de vegades són aquests personatges desconeguts els més interessants i carregats de l’espiritualitat que d’altres han perdut.

Finalment, l’actor ens descobreix que va ser gràcies a la casa Planells de Barcelona que es va introduir a la figura de Jujol i ens recomana visitar l’església de Vistabella.

L’arquitecte encarregat de la restauració del teatre, Josep Llinàs, inicia el seu torn quan li pregunten quan va sentir-se atret per la figura de Jujol.

Feia molts anys que no hi tornava. Estic molt a gust aquí. Pel que fa al meu interès per l’obra de Jujol, tinc un record d’anys anteriors al meu primer article sobre ell (1984). Tampoc no sé ben bé explicar la raó d’aquest interès. Penso que simplement caus en “la xarxa de Jujol”.

L’arquitecte del Metropol uneix al seu voltant gent o grups que no necessàriament han de ser arquitectes.

Amb referència al seu article “Un porró és un porró”, Llinàs parla de la dificultat amb què un s’enfronta en fer  aquest tipus d’obres a causa de l’educació que ha rebut la seva generació (Moviment Modern). No veu referències historicistes en l’obra jujoliana i considera que no empra instruments pròpiament d’arquitecte per solucionar problemes d’arquitectura.

La coberta de la Casa Bofarull sembla una taula parada per ser vista des del cel.

Els instruments jujolians provenen de la infància de l’arquitecte i els ha conservat sempre (recorda el gest dels nens que, il·lusionats, posen galetes i llet pels Reis Mags).

Jujol va escollir seguir una línia enfrontada en la qual va triomfar (des del punt de vista històric)que va ser la del Moviment Modern.

Però penso que l’excés de difusió és perillós, de vegades. No es pot convertir tot en espectacle!

Jujol feia una obra en constant moviment i, curiosament, realitzava aquesta obra quan descansava i no pas quan treballava. D’aquesta manera, gaudia (cal ressaltar el treball nocturn que feia Jujol).

Quan es pregunta a Josep Llinàs sobre quina és la seva obra preferida de l’arquitecte tarragoní, aquest destaca el santuari de Montferri (després del desastre).

“…per la innocència, l’estima del territori, pel fet de treballar sense diners i fer una celebració del món”.

Les intervencions de Perejaume van ser més prolongades i emfatitzades pel do de parla de l’artista, que no dubtava a emprar tot tipus de metàfores i comparacions.

Un teatre és com un cap. Però aquest…no és així…(senyalant l’espai de la sala amb les mans) no conec cap teatre igual. On és el teatre? No està centralitzat!
Això Jujol ho fa molt , ell fa gestos, itineraris.
No saps si ets tu que camines o és el propi edifici el que processa i va passant. La seva obra és molt complexa. No te l’acabes mai perquè es belluga!

Quant a la restauració executada per Josep Llinàs, l’artista elogia el treball realitzat.

Aquesta obra és molt feble i delicada, exigeix que la cuidin molt. A Catalunya hi ha molts arquitectes paràsits! Hi ha un gest molt savi en el treball d’en Pepe! ( exclama tot emfatitzant el fet que la respectuosa intervenció hagi conservat l’essència original del teatre Metropol sense haver tingut la necessitat de deixar alguna impremta pròpia, gest comú en la nostra professió).

Tot seguit, Perejaume remarca la dilatació en el temps que es prenia Jujol en cada obra.

Cita l’arquitecte Ignasi Mas (arquitecte de l’edifici David, al carrer Aribau) que era, d’acord amb l’artista, totalment oposat a Jujol.

L’arquitecte Ignasi Mas canvia segons el seu client. Jujol, per contra, fa un cant, una celebració al LLOC.

La casa Bofarull  té una vibració extraordinària, la torre que puja, l’escala que es cargola al terra.

Jujol ve del Barroc i alhora té un aire familiar per tots nosaltres.

Si veiem l’obra de Miró, de Mir, de Tàpies, de Gaudí, en tots hi ha elements comuns (com l’oval). Tot i que Miró no coneixia Jujol, sembla que tinguessin una vida paral·lela.

L’obra jujoliana esdevé una acció de compartir intimitat.

Les obres es gasten i Jujol té una vida esplèndida perquè demana  temps, respecte i atenció.

Per saber més sobre la restauració del teatre:
“Josep Maria Jujol, arquitecte. 1879-1949”
Revista QUADERNS 179-180 (1988-1989) Publicació del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

Agraïment especial a Ariadna Vicente

Leave a Reply

Your email address will not be published.