Una arquitectura de l’exili. Germán Rodríguez Arias a Xile (1939-1957)

El juny de l’any 2007 es va inaugurar a Madrid l’exposició “Arquitecturas desplazadas, arquitecturas del exilio español”, una mostra que recollia les vivències i l’obra d’una cinquantena d’arquitectes que es van veure obligats a viure exiliats arran de la Guerra Civil. A través de projectes i maquetes, però també de passaports, correspondència o fotografies de la vida quotidiana, l’exposició, comissariada per l’arquitecte veneçolà Herny Vicente, reconstruïa l’experiència de l’exili de tota una generació de joves arquitectes amb voluntat de renovar el panorama arquitectònic del país, les carreres i aspiracions dels quals van quedar interrompudes i van seguir, a partir d’aquell moment, múltiples direccions.

Entre els arquitectes exiliats que recollia la mostra, una bona colla eren catalans. Des de Josep Lluís Sert i Germán Rodríguez Arias, passant per Rivas Seva i Jordi Tell fins a Antonio Bonet Castellana per citar-ne només alguns. “Arquitecturas desplazadas” recorda els esforços realitzats pel crític literari i escriptor Julià Guillamon a l’hora de recuperar la literatura catalana de l’exili i contextualitzar-la adequadament. Si els intel·lectuals i escriptors catalans es van veure davant el drama implícit de la supervivència de la llengua i la cultura, els arquitectes es van enfrontar sovint al fet d’haver d’adaptar l’arquitectura a les condicions no sempre favorables d’altres geografies i contextos culturals.

Una arquitectura “desplaçada”, en primer lloc, pel desplaçament físic que provoca l’exili: a partir d’un cert moment l’arquitectura sorgeix en un altre territori, lluny del seu origen. I en segon lloc, una arquitectura “desplaçada” perquè l’activitat arquitectònica queda abocada a un segon pla davant les precàries condicions de l’exili i de les necessitats de subsistència que els refugiats han d’atendre en primera instància.

Quina arquitectura concreta en resulta del fet d’existir, en un espai impregnat per la nostàlgia, l’estranyament i la clausura de l’exili?

 A finals de l’any 2008 vaig viatjar per Xile durant tres setmanes i vaig visitar les famoses cases que Germán Rodríguez Arias havia projectat per al poeta Pablo Neruda, primer a Isla Negra (1943-45), després a Santiago (1952-56) i, finalment, a Valparaíso (1957) —malgrat que aquesta no fou projectada per ell—. Vaig tornar a casa amb la sensació que en aquells habitatges l’arquitecte havia estat esborrat o, com a mínim, disminuït per la forta personalitat del poeta i, alhora, entreveia una forta presència del seu disseny personal —més lliure d’interferències, per dir-ho així— en el mobiliari que ambientava els interiors. Amb el temps va créixer en mi la inquietud de conèixer més a fons com s’havia desenvolupat la seva activitat durant l’exili i quines relacions havia mantingut, tant amb la comunitat catalana com amb els arquitectes moderns de Xile, des de la seva arribada dramàtica el dia 25 de desembre (Nadal) del 1939, fins al 1957, any en què es va establir a Eivissa. 

La presència de Rodríguez Arias a l’exili xilè és coneguda a partir de l’esmentada relació amb Neruda. El mateix COAC, que conserva a l’Arxiu Històric part dels seus materials —de qualitat molt desigual— en va fer una exposició el 2006. Els meus esforços, però, van anar dirigits a tota la resta de feines de l’arquitecte en relació a l’ambient de l’exili i el seu estat actual de conservació.



 Arquitectures de l’exili
L’exili com a objecte de recerca històrica s’ha d’inscriure, com a mínim, en dues històries nacionals: el país que expulsa les persones i el país que les rep. En un context global, l’arquitectura ja no és un producte perfectament acabat d’una cultura i d’una societat determinades sinó un procés de transvasament, transfusió i intercanvi d’experiències. I és en aquest sentit que cal una aproximació al tema més oberta, privilegiant el conjunt més que no l’objecte arquitectònic en si mateix; el desenfocament i el detall en comptes del panorama o la plenitud visual, i sobretot, la contemplació d’una autoria de les feines discreta i compartida, en comptes de l’heroïcitat triomfant del talent individual a la qual tant ens hem acostumat.

Arturo Sáenz de la Calzada, un dels primers estudiosos de l’arquitectura de l’exili, parla d’un “espléndido regalo que España hizo al mundo a expensas de una gravísima e irreparable mutilación de su propia sustancia esencial”. Un “regal”, s’entén, que la Guerra Civil va fer al món, tot exportant el bo i millor de la República. Els grans beneficiats d’aquests “regals”, encara a dia d’avui, foren els principals països d’acollida: Xile i Mèxic, per exemple.

 En la majoria dels casos, els arquitectes que havien estat desterrats van assajar la tornada al seu estimat país, i van patir fins i tot el que s’ha anomenat una mena “d’exili interior” o “darrer exili”; una altra forma d’exili inesperada.

Quan vaig estar a Xile, el vicedegà de la Facultat d’Arquitectura de la Universidad de Chile, Humberto Eliash, a qui havia conegut temps enrere a Barcelona, em va convidar a sopar a casa seva. Parlant de Rodríguez Arias, em va explicar que feia poc que havien retut homenatge a un arquitecte, ja gran, —el “viejito comunista”, li deia Eliash— que s’havia exiliat arran de la dictadura de Pinochet. Xile havia canviat molt quan ell va tornar a casa temps després i ja no el sentia com el seu país, però al mateix temps, l’arquitecte hi volia tornar perquè fora de casa sempre s’havia sentit un estranger. L’experiència de l’exili pot provocar un esquinçament interior insalvable.

Rodríguez Arias no queda gaire lluny, aquí. Malgrat la nombrosa comunitat catalana exiliada a Xile, font primordial dels seus encàrrecs i malgrat el client de luxe que significava Pablo Neruda, l’arquitecte sempre va tenir en ment la tornada a casa, al seu paradís eivissenc. Les fotografies de l’arquitectura vernacle d’Eivissa i Menorca que portava sempre amb ell ens parlen d’aquest sentiment. Però l’Eivissa que va conèixer ell als anys trenta —la mateixa que Walter Benjamin i Le Corbusier— no és la que va trobar (i patir) a la tornada, presa d’una salvatge especulació immobiliària. De cop i volta, aquell article que va escriure a la revista A. C. l’any 1934, “Ibiza: la isla que no necesita renovación arquitectónica”, pren un aire sinistre als nostres ulls.

Germán Rodríguez Arias i Xile (1939-1957)
Des que es va titular a l’Escola de Barcelona el 1926, Rodríguez Arias va començar a exercir, des de l’any següent, una arquitectura declaradament avantguardista. Soci fundador del GATCPAC i membre actiu, és autor de dues de les obres més rellevants de l’avantguarda arquitectònica catalana del moment d’efervescència política, social i cultural previ a la guerra: els edificis d’habitatges a la Via Augusta (1931) i els del carrer París (1931-1934).

Seduït des de la seva primera visita el 1929 per la bellesa intemporal del paisatge eivissenc, Rodríguez Arias utilitzà les fotografies de les esglésies d’Eivissa i Formentera que prengué, tant per il·lustrar els articles d’A. C. com per acompanyar-lo a l’exili, i les va guardar fins els seus darrers dies. És a través d’aquestes imatges que reflecteixen la mirada moderna sobre un paradís proper, que la cultura mediterrània traduïda de diverses formes per arquitectes com Sert, Torres Clavé, Antoni Bonet o el mateix Rodríguez Arias assoleix un dels discursos més poderosos de l’arquitectura moderna catalana. La casa que construí a Eivissa el 1935 o la que dissenyà per a ell mateix a l’illa a la tornada de l’exili en són models exemplars.

Quan va esclatar la guerra, Rodríguez Arias formà part del grup impulsor del Sindicat d’Arquitectes de Catalunya. El 1938, fou nomenat oficial de l’exèrcit i tingué la missió de destruir els ponts per frenar l’avanç de l’exèrcit franquista. El juliol de 1940 la dictadura del general Franco publicava una fitxa a través del COAC amb un llista dels noms dels col·legiats “susceptibles de ser sancionados por sus responsabilidades durante la guerra”. Entre ells, hi trobem a Germán Rodríguez Arias en el número cinquanta-un: “RODRIGUEZ ARIAS, German – Antecedentes izquierdistas. Huido al extranjero. Pertenecía al GATPAC [sic]”. I dos anys després, el Boletín Oficial del Estado el depurava al costat de molts amics i col·legues a través de la “Orden de 9 de julio de 1942, por la que se imponen las sanciones que se indican a los arquitectos que se mencionan”: “CUARTO.- A los arquitectos … Germán Rodríguez Arias, […] suspensión total en el ejercicio público y privado de la profesión en todo el territorio Nacional, sus posesiones y Protectorado”.

Després d’estar-se en un camp de refugiats francès, Rodríguez Arias va aconseguir pujar a bord d’un vaixell, indeterminat fins ara —no pas el Formosa com es pensava—, camí cap a Xile, on Rodríguez Arias va arribar justament el dia 25 de desembre del 1939, dia de Nadal, només amb una tetera i les estimades fotografies eivissenques.

A Santiago de Xile de seguida va establir contactes amb la comunitat catalana: la colla de Sabadell —els escriptors Joan Oliver i Francesc Trabal—, Cristian Aguadé i Roser Bru, o Xavier Benguerel. Tot i demostrar un bagatge prou important i destacat d’obra construïda a Barcelona, va veure amb perplexitat que no podia revalidar el títol d’arquitecte a Xile, la qual cosa el va impedir desenvolupar la professió de forma independent, i es va veure forçat a presentar els plànols “oficials” amb la firma d’arquitectes locals. Es va associar i va compartir estudi amb Fernando Etcheverría Barrio, arquitecte madrileny també exiliat, una figura antagònica a ell en tots els sentits però aliança estratègica, al cap i a la fi, per recollir els encàrrecs provinents de la comunitat espanyola refugiada. 

La producció de Rodríguez Arias a Xile està constituïda majoritàriament per cases que presenten un llenguatge als antípodes de la primera arquitectura moderna desenvolupada a Barcelona. Es tracta, gairebé en tots els casos, d’un estil amb vagues referències vernacles o neocolonials descafeïnades que fan difícil esbrinar la distinció de l’autoria, bé de l’arquitecte català, bé del madrileny. Deixant de banda la col·laboració en els dissenys de les cases per a Neruda, els projectes de Rodríguez Arias més reeixits són els encàrrecs que va realitzar en solitari: del màxim interès resulta l’edifici dels Laboratoris Benguerel (1950), amb una façana composta per una gran obertura resolta a base d’una gelosia de lames o brisoleils; també mereixen atenció certs dissenys de refugis de muntanya a Farellones (1950-1954), o el Gran Teatro Central de Chillán (1945). 

El talent de Rodríguez Arias va sobresortir en el disseny de mobiliari, síntesi d’inspiració popular —destil·lat de les lliçons de l’art i l’arquitectura eivissenca— i gust modern. Des de l’any 1942 va treballar amb Cristian Aguadé i Claudi Tarragó en la fundació de Muebles Sur, empresa que es va consolidar ben aviat al voltant dels dissenys de l’arquitecte i que va aconseguir un èxit que contínua encara avui, gràcies a la brillant gestió d’Aguadé i que es considera el principal llegat (“regal”) que l’arquitecte va deixar (“regalar”) a Xile.

Durant l’exili, l’arquitecte no es va relacionar amb els seus col·legues xilens que podien mantenir postures o intencions similars, arquitectes introductors de la modernitat arquitectònica a Xile com per exemple Sergio Larraín, Juan Martínez, Jorge Aguirre Silva, Enrique Gebhard, Juan Borchers o Emilio Duhart. Tal actitud segurament ens parla de la posició de Rodríguez Arias envers l’exili com el d’una estació de pas, una experiència efímera amb un principi i un final clars, a l’espera de poder tornar a casa el més aviat millor.

 Actualitat del Rodríguez Arias xilè
Rodríguez Arias és un arquitecte desconegut a Xile i jo diria que destinat a l’oblit si no es realitzen accions immediates. La sensibilitat per a la protecció del patrimoni en aquest país és incipient i ha conduït, com arreu, a la destrucció sistemàtica d’obres valuoses en pro, com sempre, de l’especulació del sòl.

Dels 54 expedients xilens que es conserven a l’arxiu de l’arquitecte —exceptuant-ne els 5 relatius a Neruda—, 13 van quedar en projecte. De les 36 obres executades, doncs, 10 han desaparegut o són incognoscibles. Ras i curt: es conserva poc més de la tercera part de la seva feina, però s’ha de subratllar que aquesta és d’interès per a la història de l’arquitectura. L’anàlisi crític, que aquí no tenim espai per exposar, ho justifica almenys per al Teatro Central de Chillán (1945) —única obra fora de l’àrea de Santiago de Xile—, la casa per a Francisco Zabala (1946) —conservada miraculosament per un propietari sensible entre altes torres d’habitatges—, els Laboratoris Benguerel (1950), el refugi per a Pere Pruna a Farellones (1954) i, d’una manera especial, els dissenys de mobiliari per a Muebles Sur que, confiem, es seguiran fabricant i perpetuaran entres els xilens, ho sàpiguen o no, la seva memòria.


El present article prové d’un treball molt més extens que vaig realitzar a finals del 2010 gràcies a una beca de recerca del Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA).

Leave a Reply

Your email address will not be published.