Tenim tendència a crear formes. Busquem la perfecció en configuracions materials, però també virtuals o intel·lectuals. Les nacions, les religions o l’art són exemples de la necessitat que tenim de viure sota la pressió de profundes creences. De la mateixa manera, tant l’arquitectura com l’ urbanisme estan profundament influïts per principis ideològics; les ciutats no són només construccions físiques, sinó que són estructures socials, formes simbòliques i rituals.
Després de la crisi ideològica del segle passat, el corrent de pensament dominant avui en dia reclama la superació de la lluita entre posicions polítiques antagòniques en el que s’ha anomenat l’era postpolítica. En realitat, però, aquesta suposada falta de teoria ha exercit una influència hegemònica més global que mai. L’hegemonia del neoliberalisme ha omplert el buit deixat pel discurs polític; l’individualisme i la idea d’un consens universal ha substituït la polarització mundial. En paraules de Slavoj Žižek, “el que ha Passat durant l’últim període del capitalisme ‘postmodern’ post-1968 és que la mateixa economia (la lògica de mercat i la competència) ha estat elevada a la categoria d’ideologia hegemònica”.[1]
Però, com han impactat el capitalisme global i el neoliberalisme a les ciutats? Per què l’urbanisme s’ha afeblit davant el lideratge dels mercats, fins al punt de deixar-se seduir pel fenomen de la iconografia? Tant els poders econòmics com els polítics han estat essencials en les configuracions dels nous desenvolupaments urbans basats en la lògica del lliure mercat, alhora que les metròpolis d’arreu han experimentat un creixement incontrolable i han estès els seus l present ﷽re la situaci efinir el seu context dem renunciar a l’upaments urbans basats en la la iconografia? Tant els poders ecoímits més enllà de qualsevol temptativa de planejament. Aquesta situació s’ha acceptat amb resignació fins al punt de declarar la mort de l’ urbanisme.[2] Però si encara volem prendre part col·lectivament en la construcció de ciutats, i volem actuar sobre la cultura urbana, no podem renunciar a l’ urbanisme com un fracàs inevitable; cal redefinir el seu context més ampli, així com els seus objectius últims.
Per entendre la situació actual caldria observar les dinàmiques que han conduït les polítiques i les transformacions urbanes de les últimes dècades, en què les “reconstruccions d’espais urbans —d’infraestructures o residencials, d’oci o de millores ambientals—, així com els processos d’urbanització i d’inversió en el mercat immobiliari, han jugat un paper cada vegada més central en l’economia global”.[3]
Com Neil Smith ha demostrat en els seus estudis, importants operacions urbanes han estat definides per moviments de capital, en molts casos afectant tant la seva imatge com la seva configuració:
“La crisi aquesta vegada ha deixat clara l’extensió sense precedents de com la construcció urbana s’ha estat integrant en l’esfera del capital financer, i viceversa. Cap d’aquestes conseqüències es completament nova, per descomptat: les zones industrials són anteriors als anys seixanta, i el capital de la propietat sempre ha estat lligat al capital financer. El que és nou avui és la intensificació i la consegüent densitat d’aquestes relacions i la seva unió en un projecte major de construcció urbana anticipat per la ‘problemàtica urbana’ de Lefebvre”.[4]
En un context d’economia global, les ciutats també s’han convertit en globals i les transaccions han passat a determinar la política; o potser fins i tot han pres el lloc a la política. En paraules de Saskia Sassen, “així com les nacions han restat lligades fermament les unes amb les altres per negocis i fluxos d’inversió, cada vegada més han controlat aquest fluxos a través de centres internacionals determinants”.[5]
Premis AJAC - Urbanisme Polític
Durant l’última dècada Europa i Àsia han escalat força llocs en el rànquing mundial de ciutats que operen globalment i això ha tingut una repercussió en el seu paisatge urbà. L’arquitectura, per naturalesa sotmesa a les estructures de poder i sempre còmode a l’ombra d’una ideologia dominant, ha seguit les directrius que se li han dictat exercint una feina de representació, ha construït l’escenari físic i ha proporcionat la imatge d’allò intangible i ho ha convertit en realitat urbana.
El neoliberalisme global ha impactat els espais urbans contemporanis i els ha transformat en una mena de competició basada en la producció d’un simbolisme comercialitzable. La singularitat i l’originalitat són les qualitats que han fet l’arquitectura contemporània tan especial, alhora que tan comercial. Com assenyala David Harvey, “la lluita per acumular marques de distinció i capital simbòlic col·lectiu en un món altament competitiu prossegueix. Però això comporta com a seqüela tots els interrogants locals sobre quina memòria col·lectiva, quina estètica, i a qui beneficia”.[6]
Una nova forma hegemònica s’ha establert i és la que, a través d’una arquitectura banal i auto-referent, ha estat modelant les noves identitats urbanes. Una arquitectura que ha perseguit la seva autoafirmació per damunt de la relació amb els altres, que ha prioritzat l’impacte visual per sobre de l’experiència de l’ús i de l’encaix dels seus programes. El treball sobre estructures i les tipologies ha quedat desterrat en favor de la més superficial de les formalitats. Tota decisió queda supeditada a la consecució d’una imatge ben potent i única; la relació amb el context urbà ha quedat reduïda a una resposta esquemàtica, mimètica, simplista.
En aquesta lògica de particularitats y qualitats no repetibles, identitats fugaces pugen i baixen en la llista de ciutats globals com si fossin valors de borsa. El que realment importa no és la producció de continguts i de qualitats urbanes, sinó ser el primer i únic, tot i que aquesta sigui una condició efímera. En pocs anys, l’edifici més alt del món —construït o no, aquest detall no té gaire importància— ha passat de Taipei a Dubai, a Kuwait, a Jeddah, en una cursa sense sentit per assolir el graó més alt del podi. Aquesta és la gran contradicció de la lliga de ciutats globals, com més única i singular és l’arquitectura que s’hi construeix, menys original acaba sent. La ubiqüitat de l’arquitectura icònica ha convertit la distinció en una cosa genèrica. Arquitectes-marca i grans corporacions han deixat la seva retòrica singularitat pertot, tot i que el que de debò s’està replicant en molts casos no és res més que simples imatges: banals premisses estètiques caracteritzades per una absoluta falta de contingut cultural o urbà; edificis autistes sense cap mena de sentit ni significació, pura i simple formalitat al servei de la santa imatge. Són una representació d’allò que l’arquitectura podria ser, i obliden quina era la seva condició primera, però també el seu potencial. Edificis vela i torres contorsionistes floreixen a Europa i a Àsia. El repertori metafòric sembla no tenir límits: dunes, muntanyes i roques, així com palmeres, pops o cogombres són les inspiracions dels nous genis de l’arquitectura. La mateixa torre pot trobar-se a Barcelona i a Doha: n’hi ha prou amb substituir-ne la pell i adaptar-la a la cultura local decorant-la amb motius folklòrics. La imatge, la icona, el gest —allò que fàcilment pot acumular capital simbòlic— preval per sobre de qualsevol altra cosa. L’arquitectura està afligida d’autoadoració, d’egocentrisme. Arata Isozaki ho va exemplificar clarament en descriure la concepció de la nova biblioteca central de Qatar:
“L’Emir mirava el meu llibre i va assenyalar un projecte. ‘M’agrada, vull una cosa així’ […] Jo vaig dir-li, ‘no, no, això són projectes dels meus temps d’estudiant’. L’Emir va contestar que li era igual, i així es va convertir en la nova biblioteca nacional. No m’importa desenvolupar una idea per a una situació on aparentment no encaixa”.[7]
D’exemples com aquest se’n poden trobar molts a les ciutats emergents de l’orient mitjà, on dissenys impúdics prenen la imatge d’identitats llunyanes per imitar el seu suposat èxit. Ciutats com Dubai “són plataformes d’inversió en la seva regió i sovint compten amb forts sistemes jurídics i legals, així com règims més estables i en general més bons negocis i qualitats de vida que les potents megaciutats de Llatinoamèrica, de l’Índia o de la Xina”.[8]
Però quina és la ideologia que hi ha darrere ciutats com Abu Dhabi o Dubai? Fins i tot quan sembla que no n’hi ha cap, és que no estan buscant una estètica de l’exclusivitat? Els diners i el poder s’han d’exhibir, i això requereix una configuració segons falsos models occidentals. Els nous desenvolupaments urbanístics als afores de Doha s’estan convertint en una ficció urbana, on representacions de l’imaginari capitalista es reprodueixen sense cap mena de sentit crític. La urbanitat de les ciutats antigues s’ha perdut entre condominis, vil·les suburbanes i resorts internacionals. L’espai urbà ha deixat d’existir. El que queda entre gated communities i residències emmurallades no és més que el buit total, el desert. El nou centre financer no és més que una acumulació de torres sense cap mena d’ús col·lectiu de l’espai urbà. Seguint el model suburbà americà, l’espai de trobada i reunió és el temple del consum: Villagio, un centre comercial on les més exclusives marques de moda conviuen amb un canal venecià, una pista de gel, o un parc d’atraccions. Centres comercials, gratacels i complexos residencials aïllats basats en una total dependència del cotxe són les noves comunitats que s’estan construint a Doha.
Premis AJAC - Urbanisme Polític
Aquesta és la gran contradicció d’una societat que vol construir la ciutat del futur sense un passat, i on el present no es contempla. L’experiència urbana queda reduïda a un viatge en tren, en el qual es pot observar el paisatge per la finestra i aturar-se en realitats diverses sense connexió física entre les unes i les altres. Pots visitar un hipermercat, un museu davant del mar, una exclusiva platja privada, un luxós hotel; pots sortir de l’oficina i anar a casa, a visitar uns amics…però qualsevol profunditat territorial ha estat aniquilada, qualsevol fricció amb l’exterior ha quedat anul·lada.
Si propostes dels anys 1960 com les dels Smithson treballaven sobre idees com l’estructura, la identitat, la comunitat i les “escales d’associació (complexa)”[9], en la ciutat postpolítica aquesta jerarquia ha quedat reduïda a zero, només hi ha dos nivells de profunditat, dintre i fora. Però la tematització de la ciutat no es redueix només als espais d’oci. Els complexos residencials es conformen cada vegada més sobre representacions temàtiques, i aquest n’és justament el valor, la forma com es mostren i com es comercialitzen. Les estratègies dels promotors immobiliaris se sobreposen als criteris de disseny, el principi és el marketing the city. Com explica el director de The Pearl, un projecte residencial format per deu districtes temàtics, la publicitat funciona com a forma de consagració de l’arquitectura:
“Inicialment vam ser tractats amb escepticisme, la gent no coneixia gaire el país. Però la singularitat del concepte, les campanyes massives per promoure el projecte globalment a través d’anuncis, campanyes publicitàries, exposicions, promocions itinerants, etc., van ajudar a guanyar interès. Els outlets de luxe eren inicialment escèptics respecte a establir-se a la regió, no només a Qatar. Nosaltres veníem sobre plànols. Però ara es pot veure que totes les marques són aquí a The Pearl”.[10]
Que els agents polítics i econòmics se serveixin de les estratègies de la publicitat per promoure les ciutats com a marca tampoc és una novetat, però quan parlem de grans operacions d’inversió de capital no hi ha dubte que del que parlem, estrictament, és de generar beneficis. L’arquitectura com a instrument de transformació social desapareix per convertir-se en una eina empresarial més al servei del capital. L’arquitectura intervindrà decisivament en els resultats, forma part d’una gran estratègia planejada per a l’obtenció d’uns majors beneficis. L’arquitectura no és més que una part de l’estratègia de màrqueting, i així ho demostra la presentació del complex:
“ L’enginyós disseny de Porto Arabia recrea el glamurós caràcter de la Riviera francesa. Amb les seves vistoses característiques islàmiques, elegants arcs de ferradura, murs de filigrana i obres d’art islàmic, Porto Saudita ofereix una de les experiències de vida més còmodes de l’Orient Mitjà.
[…] Inspirats en l’arquitectura tradicional mediterrània, amb un subtil gust d’influència francesa, espanyola i italiana, aquí l’ambient és similar al que es podria trobar al sud de França, on l’essència i l’artesania del vell món s’han barrejat meravellosament amb tots els avantatges que ofereix la vida moderna”.[11]
El mateix tipus de retòrica, la trobem en la descripció del projecte The World, a Dubai, per part dels seus promotors:
“Després de The World no hi ha res més. No tothom vol comprar un tros de terra, però tothom somnia poder comprar una illa. Això és el que estem fent aquí.
[…] La resta dels productes, fins i tot amb més densitats, són increïblement luxosos. El que és excitant sobre això és que un cop hi vius, tens tota la resta d’illes, i cada una té alguna cosa a oferir. Una nit pots anar amb barca a un restaurant, la propera pots anar a veure una pel·lícula. Tot el que fas regularment pots fer-ho aquí de forma exclusiva, en llanxa, en comunitat”.[12]
Però aquí del que es parla és d’una comunitat exclusiva, d’una petita minoria que té accés a uns recursos privilegiats i que viu de manera segregada en un món ideal. Seguint amb el reduccionisme que la privatització de la ciutat i la negació del conflicte imposen a l’experiència urbana, les gated communities s’erigeixen en l’últim nivell de la construcció d’un simulacre urbà. Entre els murs dels condominis residencials i de negoci, sembla que una vida ideal és possible fins al punt de poder-se comercialitzar en el mercat immobiliari com a marca pròpia. Les campanyes publicitàries de les promocions Alphaville al Brasil en són un exemple paradigmàtic: “Alphaville és un món de qualitat, de seguretat, de confiança, de certeses. Alphaville és un món de felicitat. Un món fet de somnis”.[13] Allò que havia començat com una resposta a una situació de violència a Sao Paulo, per donar seguretat a aquells que podien pagar una vida en ciutats privades, es reprodueix en termes d’exclusivitat i de luxe en molts altres llocs, fins i tot en països amb índex de criminalitat molt baixos com són els del Golf Pèrsic. La imatge d’una societat perfectament reconciliada es ven sense cap mena de preocupació ni consideració pel que queda fora. El conflicte queda restringit fora del sistema. “La discriminació ells/nosaltres que suposa qualsevol construcció d’una identitat col·lectiva”[14] es tradueix físicament a l’espai urbà i defineix els límits del que és una comunitat en funció del dibuix que tracen els seus límits. Tanques, murs i controls de vigilància són els elements arquitectònics recurrents emprats en la construcció de la nova ciutat.
En aquest context, la política, o més precisament, allò que és polític, queda oficialment exclòs tant de la teoria com de la pràctica de l’urbanisme establert. Allò polític com a confrontació d’idees diferents o fins i tot antagòniques ha estat substituït per la ficció d’un acord racional. Com ha argumentat Chantal Mouffe, la idea postpolítica d’un consens global s’oposa als objectius democràtics i revela una “absoluta falta de comprensió del que està en joc en la política democràtica i de les dinàmiques de constitució d’identitats polítiques”.[15] Igualment, les formes pures en arquitectura pretenen construir una ciutat més enllà de l’antagonisme. Mentre el que la vida urbana i democràtica necessita amb urgència per consolidar i estendre els seus principis és una confrontació saludable que pugui incloure les contradiccions inherents a qualsevol societat.
L’evasió d’allò polític de l’espai urbà no només empobreix la cohabitació a les ciutats, sinó que va carregada amb els perills que comporta l’exclusió. Com podem crear un espai físic on la democràcia pluralista sigui possible? Com podem integrar la creació d’identitats col·lectives, polítiques i socials, en realitats urbanes? En una època en què qualsevol tipus de mediació està qüestionada, la participació social i la confrontació democràtica haurien de ser una fase prèvia al disseny. Cal fer tornar el discurs polític al centre de la discussió sobre la urbanitat. Per evitar espais basats en el privilegi i promoure un urbanisme construït sobre la igualtat i sobre el respecte als principis d’autonomia individual, les polítiques urbanes democràtiques haurien de crear les condicions en les quals el conflicte pogués trobar la seva expressió en termes agonístics. Perquè negar la dimensió de l’inevitable antagonisme que existeix en totes les societats, “no el fa desaparèixer, només condueix a la impotència alhora de reconèixer les seves diverses manifestacions i en saber com tractar-lo. Aquest és el motiu pel qual un enfocament democràtic necessita incloure el caràcter ineludible de l’antagonisme. Una de les seves tasques principals és la d’imaginar com és possible desactivar les tendències a l’exclusió presents en totes les construccions d’identitats col·lectives”.[16]
Hem d’entendre que la imperfecció forma part de la naturalesa humana i, per tant, també de la naturalesa de les seves creacions. I que les ciutats i la democràcia comparteixen una condició fonamental: totes dues són estructures en evolució en un procés infinit per explorar com les comunitats i les identitats col·lectives es poden articular. Un urbanisme polític hauria de treballar amb la condició plural de cada societat, hauria d’entendre la diferència com un valor i oblidar els models universals. La diferència s’hauria de celebrar com el fonament sobre el qual construir cada realitat, així com la uniformitat no hauria de ser més ni una política democràtica ni un instrument urbanístic. Un urbanisme compromès amb els objectius d’una democràcia radical hauria de preferir la diversitat per sobre de l’homogeneïtat, la promiscuïtat per sobre la repetició, l’accessibilitat per sobre l’exclusivitat; s’hauria de basar en una varietat d’arquitectures, de la mateixa manera que la societat està formada per una diversitat d’individus. Perquè la política no té una determinada mida ni escala, no té imatge ni forma, només es relaciona amb la manera com la complexitat de la realitat s’articula.
1. Žižek, Slavoj (2010), “Capitalism and the assault on reason,” a ABC Religion and Ethics, 8 de novembre.
2. Koolhaas, Rem (1995), “What Ever Happened to Urbanism?” a OMA; Koolhaas, Rem; Mau, Bruce. S,M,L,XL. Nova York: The Monacelli Press.
3. Smith, Neil (2009), “Cities after Neoliberalism?” a After Neoliberalism: cities and systemic chaos. Barcelona: MACBA.
4. Ibid
5. Sassen, Saskia (2006), “Global Investor,” a Newsweek Magazine, 30 de juliol.
6. Harvey, David (2005), “The Art of rent: globalization, monopoly and the commodification of culture,” a Capital financiero, propiedad inmobiliaria y cultura. Barcelona: MACBA.
7. Isozaki, Arata (2007), “An interview for the Gulf”, 9 d’agost, a Volume/Al Manakh. The Netherlands: Stichting Archis.
8. Sassen, Saskia (2008), “Sharp-Elbowed Cities”, a Newsweek Magazine, 5 de setembre.
9. Smithson, Alison & Peter (1967), Urban Structuring. London: Studio Vista.
10. Abdulrahim Al Ibrahim, director de Pearl-Qatar Central Authority Directorate. Entrevista a Qatar Today (September 2011).
11. www.thepearlqatar.com/
12. Mustafa, Hamza (2007), Entrevista a Volume/Al Manakh. The Netherlands: Stichting Archis.
13. Muntadas, Antoni (2011), Alphaville e outros, vídeo.
14. Mouffe, Chantal (1993), The return of the political. Londres: Verso.
15. Moufee, Chantal (2005), On the political. Abingdon: Routledge.
16. Mouffe, Chantal (2007), “For a Politics of Democratic Identity”, a Prácticas artísticas y democracia agonística. Barcelona: MACBA.