Divagacions sobre els arxius d’arquitectura

En l’àmbit de la creació de l’arquitectura, el progrés del coneixement —entès com a conceptualització de l’experiència— requereix una revisió periòdica de les múltiples reflexions possibles entorn de les relacions entre les concepcions, les formalitzacions, les obres construïdes i la seva acceptació social. Això implica contextualitzar les experiències, però també analitzar les obres amb tota la seva evolució, des de l’encàrrec fins a l’actualitat passant per totes les fases del projecte i de l’execució material. Per poder fer aquesta tasca amb el rigor propi de la recerca científica és convenient disposar de la màxima documentació visual, gràfica i escrita generada en els processos de gestació de les obres.

És obvi que la mateixa obra edificada, amb els seus successius estats d’ús i conservació, constitueix un testimoni ineludible en el procés analític abans esmentat. Però l’obra d’arquitectura, per la seva materialitat i arrelament a un lloc, no es considera un document en termes arxivístics. En conseqüència, la catalogació del patrimoni arquitectònic, amb tota la seva problemàtica classificatòria, indexària i descriptiva, no és pròpiament considerada una tasca arxivística, malgrat que la integració de la informació digitalitzada està propiciant una aproximació metodològica i normativa per poder compartir almenys les eines d’indexació —llistes controlades— emprades per a la recuperació de la informació.

Llevat de les pròpies obres construïdes, la millor clau d’accés al coneixement d’aquestes i del pensament arquitectònic implícit és la documentació instrumental, composta de dibuixos, models i instruccions escrites que els arquitectes fan per crear arquitectura, explicar-la, possibilitar-la i ordenar-ne la construcció. Aquesta documentació, que també és rellevant per a les tasques de conservació i restauració del patrimoni construït, constitueix el cos material dels arxius d’arquitectura.

Encara que el terme “arxiu d’arquitectura” es pot emprar d’una manera molt extensa, que permet englobar des de les obres construïdes fins als més nimis conjunts de referències a qualsevol aspecte que puguin incidir en la seva producció, no es pot parlar d’arxiu amb rigor tècnic si el conjunt documental referit no ha estat ordenat, classificat i descrit segons unes normes arxivístiques explicitades. Per tant, allò que converteix un dipòsit de materials relacionats amb l’arquitectura en un arxiu d’arquitectura és l’existència d’uns mitjans addicionals al contingut que permetin localitzar de manera unívoca totes i cadascuna de les parts indivisibles que el constitueixen.

Afortunadament, la majoria dels arxius d’arquitectura existents s’han format per facilitar processos administratius o de gestió que implicaven l’adopció de criteris de classificació, selecció, ordenació i descripció dels documents, tant dels recollits com dels generats per la pròpia administració, empresa o institució.

Un exemple molt conegut d’arxiu d’arquitectura format per un tràmit administratiu és qualsevol arxiu municipal de la Regidoria d’obres, on podem trobar exemplars dels projectes que els particulars han presentat per obtenir permís per construir-los. En els registres de la propietat i en els protocols notarials, també es troben documents amb referències a edificis construïts.

Un exemple d’arxiu d’interès arquitectònic generat per motius de gestió interna es pot trobar en empreses de construcció i, més habitualment, en estudis d’arquitectura. Darrerament, les grans empreses també organitzen arxius per facilitar la gestió de les seves propietats immobiliàries.

Insisteixo en què només podem anomenar “arxiu” a un conjunt d’elements de qualsevol naturalesa o format si hi ha establert un procediment auxiliar que, sense necessitat de manipular el contingut, ens permeti saber si hi ha allò que cerquem i on està guardat, perquè aquí rau una de les qüestions més problemàtiques per a aquells que necessiten accedir als continguts dels arxius amb objectius distints dels originals.

En els arxius amb continguts arquitectònics culturalment rellevants, però que s’han format per atendre tràmits administratius o facilitar la gestió interna d’una empresa, les indexacions i descripcions dels lligams només s’han fet per facilitar la gestió prevista i no incorporen la reproducció d’aquella informació existent en els continguts però que no era emprada per localitzar-los. Per exemple: en una regidoria d’obres municipals, si el nom rellevant per al seguiment de l’expedient és el del sol·licitant del permís d’edificació, no escau fer constar el nom de l’arquitecte redactor del projecte i, encara menys, fer una descripció detallada de la documentació textual i gràfica que conté el projecte, del qual, en el millor dels casos, només se’n cita el títol.

En els fons documentals procedents dels estudis d’arquitectura, allò que més hi manca és el rigor, tant en la sistematització dels continguts dels dossiers com en la descripció, si existeix, l’ordenació i l’estat de conservació. Quan aquests fons són dipositats en institucions culturals s’han de tractar per fer-los compatibles amb les normes arxivístiques de la institució receptora. Fins ara, els arxivistes de les institucions receptores dels fons professionals només s’han hagut de preocupar per la recuperació dels documents amb suports tradicionals (làmines, plafons, models, etc.), però la desídia descrita també es traslladarà als formats digitals si els arquitectes no prenen consciència del posterior valor cultural de la documentació recollida, emprada i generada en un servei professional.

Els arxius amb fons gràfics o documentals quan perden la funció original corren el risc de desaparèixer si no hi ha una sensibilitat social que valori el seu contingut com un patrimoni cultural. Però això implica reconvertir-los, doncs, com a patrimoni cultural. Els arxius d’arquitectura han de ser fàcilment accessibles per als que cerquen informació autèntica sobre els projectes i les obres d’arquitectura per estudiar-les i difondre’n els valors. Les indexacions, descripcions i registres útils per a la funció original dels arxius administratius o empresarials són netament insuficients i poc adients per a la cerca d’informació rellevant per a la cultura arquitectònica.

Menció apart es mereixen els arxius de documentació arquitectònica generats per centres d’investigació arquitectònica d’institucions universitàries i per institucions governamentals o culturals dedicades a la protecció del patrimoni arquitectònic, perquè aquests arxius, des de la seva creació, estan organitzats amb criteris més apropiats per a la recerca, tot i que no ho estan sempre amb criteris compartits i homologats per les institucions arxivístiques. Un altre problema que afecta aquests tipus d’arxius és l’origen divers i escassament registrat de la documentació recollida, que en debilita la credibilitat. Un exemple proper el tenim en els fons de la Càtedra Gaudí, recentment inventariat i en procés de catalogació.

Albirada la problemàtica general dels arxius d’arquitectura procedeix recordar que ja hi ha un gran corpus de reflexions teòriques, propostes de bones pràctiques, normatives consensuades i actuacions exemplars en aquest camp, totes elles darrerament potenciades per les possibilitats obertes amb la incorporació de les TIC en aquests afers.

El 1973 la biblioteca del Congrés de Washington va crear la Cooperative Preservation Architectural Records (COPAR), el mateix any que es creava la Canadian Architectural Records Survey (CARS) i, poc després, el 1979, a instàncies de l’historiador John Harris, es va constituir la International Confederation of Architectural Museums (ICAM).

La preocupació per la conservació de la documentació arquitectònica entesa com a font primària per al coneixement de l’arquitectura, tal com argumenta Jean-Pierre Babelon a Les Archives d’architecture et d’urbanisme (1988), va propiciar l’estudi dels problemes inherents.

Els primers manuals que tracten de la classificació de la documentació relativa a l’arquitectura són Archives & Manuscripts: Maps and Architectural Drawings de Ralph E. Ehrenberg (1982), i Le traitement des Archives des architectes. Étude de cas: la France de Francoise Hildesheimer (1986), elaborat per encàrrec de la UNESCO.

El 1982 el Consell Internacional d’Arxius (ICA) va crear un grup de treball especialitzat en arxius d’arquitectura convertit, el 1988, en el Comitè Executiu de la Secció d’Arxius d’Arquitectura del Consell Internacional d’Arxius (ICA/SAR), que s’ocupa de tot el material documental i annex que es relaciona amb la història, la teoria i la pràctica de l’arquitectura i dels dominis relacionats, siguin quins siguin els suports i les característiques físiques o el seu origen.

Diversos membres de l’ICA/SAR, sota la direcció de Pierre Frey, van col·laborar per redactar el Manuel de traitement des archives d’architecture publicat l’any 2000 a Paris per l’ICA. El manual aborda amb força deteniment els següents temes:

  • 1. Tipologia del documents generats per la pràctica de l’arquitectura.
  • 2. Objectius, criteris i mètodes d’adquisició d’arxius d’arquitectura.
  • 3. Criteris d’avaluació, tria i eliminació.
  • 4. Ordenació dels arxius d’arquitectura.
  • 5. Descripció dels arxius d’arquitectura per facilitar la cerca als usuaris.
  • 6. Conservació i emmagatzematge dels molt diversos suports i formats dels continguts dels arxius d’arquitectura.
  • 7. Accessibilitat i difusió: la recerca, les exposicions.

Tots ells són temes molt importants i amb decisions transcendents pels arxius però no tots són igualment percebuts pels usuaris, que no solen ser prou conscients de les repercussions de les decisions “tècniques” dels arxivistes. Com a mostra de la dispar aplicació dels criteris recomanats per l’ICA/SAR es pot contrastar l’habitual pràctica d’eliminar les còpies mecàniques repetides d’un mateix original amb l’obsessió detectivesca de Pierre Frey, director de l’Archive de la Construction Moderne de Lausanne, que recomana no tocar res de tal com s’ha trobat perquè considera que qualsevol detall, tant en contingut com en posició relativa de les peces, pot esdevenir un indici per entendre alguna decisió arquitectònica no documentada.

La problemàtica de la tria o eliminació de la informació redundant o repetida d’un fons d’arquitectura tradicional, sobre suports materials, ha fet vessar molta tinta als arxivers, tant per entendre la complexitat del projecte d’arquitectura com per establir criteris innocus per eliminar materials i reduir així les despeses de manteniment. Els interessats en aquest tema poden consultar el corresponent capítol del manual ICA/SAR, però també l’article “Propositions de tri dans un dossier de projet” de David Peyceré publicat l’any 2000 a La Gazette des archives nº 190-191, p.233-246, en què s’aporta el quadre de criteris adoptat per l’Institut francais d’architecture.

Els tallers d’arquitectura preocupats per la gestió i conservació dels seus arxius poden consultar l’estudi Conserver les archives dans une agence d’architecture: recommandations realitzat el 2004 a instàncies d’Archives d’architecture en Europe (AAE), en què es donen raons i es recomanen bones pràctiques per realitzar aquestes tasques, tant per als documents materials com per als digitals.

Des del 1992, l’Associació d’Arxivers de Catalunya acull un Grup de Treball d’Arxius i Fons d’Arquitectura de Catalunya (GTAFAC), format pels responsables dels principals arxius d’arquitectura catalans, amb l’objectiu d’adaptar els criteris generals de l’ICA/SAR a la problemàtica local. Vers 2005, el GTAFAC va publicar una Guia de recerca amb recomanacions sobre l’accés i consulta de documentació original, i amb una relació força completa dels arxius catalans amb documentació interessant per a l’estudi de l’arquitectura catalana, que actualitza el contingut dels arxius més específics d’arquitectura. Una relació més completa d’aquests arxius es troba al llibre de Xavier Tarraubella, Urbanisme, arquitectura i construcció a Catalunya. Guia d’arxius i de fonts documentals, Col·legi d’Arquitectes Tècnics de Barcelona (1993).

Els arxius d’arquitectura també es poden localitzar per Internet, mitjançant els cercadors d’arxius de les institucions públiques, com el Cercador d’arxius de la Generalitat de Catalunya, però cal saber-ne almenys el nom del municipi perquè no admet la cerca per matèries.

En un nivell més general hi ha un Censo-Guía de Archivos de España e Iberoamérica, a cura del Centro de Información Documental de Archivos (CIDA) que depèn del Ministerio de Cultura del Gobierno de España.

Un índex geogràfic d’Arxius d’Arquitectura a Internet és consultable des de la pàgina web del Primer Congrés Internacional d’Arxius d’Arquitectura celebrat el 2004 a Alcalà d’Henares. Les ponències presentades al congrés estan editades pel servei de publicacions de la Universitat de Alcalà amb el títol Archivos de arquitectura., Documentos para el Debate (ISBN 84-8138-599-9) que es pot consultar a la Biblioteca de l’ETSAB (codi barres: 1400618385).

Com és inviable abordar tota la problemàtica dels arxius d’arquitectura en la reduïda extensió d’aquest article, considerarem exclusivament aquella que més directament afecta els usuaris: l’ordenació i descripció dels arxius d’arquitectura.

La descripció i l’ordenació són les feines clau per a l’èxit del tractament arxivístic. Sense desmerèixer les altres, que són imprescindibles i algunes transcendentals, aquestes són les que aporten el valor afegit més reconegut i apreciat pels usuaris, ja que d’elles depèn l’accés als documents que es cerquen.

La descripció arxivística és el conjunt d’activitats realitzades amb l’objectiu de facilitar el coneixement i la consulta dels fons documentals, en qualsevol dels seus nivells. Per poder entendre un conjunt documental, cal explicar els motius i la història de la seva formació i de les seves vicissituds (procedència, transferència o adquisició, expurgació, conservació, etc.) passades fins al present. De manera que qualsevol informació que permeti identificar la documentació, explicar-ne el context de creació i facilitar-ne la interpretació s’ha d’incloure en la descripció.

En la pràctica arxivística, la descripció sovint es guia per un principi elemental d’economia consistent a redactar només els texts imprescindibles per identificar el contingut, però de manera que quan calgui sempre es puguin ampliar i detallar. Això es concreta en procedir d’una manera esglaonada, començant per descriure el paquet gros, denominat el fons, abans de desglossar-lo successivament en parts cada cop més petites (seccions, col·leccions, sèries, expedients, etc.) fins arribar a les unitats documentals indivisibles. Aquest procediment, denominat “descripció multi nivell”, té molts partidaris perquè, a més de poder realitzar la feina en funció de la demanda, també pot fer estalvis en les posteriors descripcions de les parts, ja que no cal repetir en elles cap informació ja incorporada en els nivells superiors. Un altre mèrit és la homologia entre l’arbre de descripcions generat i l’ordenació física del fons descrit, de manera que no es perd la relació de cada document amb el conjunt del context documental en què apareix. I quan aquest procediment descriptiu multi nivell és accessible per Internet, s’adapta fàcilment a la navegació.

Aquest sistema resulta molt pràctic per a la gestió interna dels arxius però és enutjós per als usuaris inexperts o poc coneixedors de l’ordre original del fons de l’arxiu i encara és menys pràctic per fer cerques transversals i simultànies sobre els nivells més inferiors de les descripcions.

L’alternativa a la descripció és la catalogació però com que aquesta tècnica procedeix de l’àmbit bibliotecari no és grata als arxivistes perquè consideren que els camps adoptats per registrar les publicacions són poc apropiats per registrar documents únics amb formats i suports materials molt diversos.

Un reeixit intent de compartir les dues tècniques iniciat per l’Archivio Progetti de Venècia s’explica pels seus autors, Riccardo Domenichini i Anna Tonicello, a l’article “Il disegno di architettura, guida allà descrizione” publicat per Il Poligrafo, Padova, 2004.

Fora d’aquestes excepcions, entre arxivistes i documentalistes només hi ha ampli consens en la utilitat de la indexació, que consisteix en l’adopció de llistes de termes controlats com a instrument d’ajuda pels cercadors. Les llistes controlades més habituals són les de noms de persones o entitats, denominades llistes d’autoritats, i les de termes geogràfics[1].

La informatització dels catàlegs i inventaris dels arxius n’ha facilitat l’accés per la xarxa (web) i aquesta ha acabat per imposar els seus procediments a tots plegats. De manera que la disputa gremial entre arxivistes i bibliotecaris per imposar les seves normes s’ha esvaït sota les tècniques desenvolupades pels informàtics i els enginyers de telecomunicacions per facilitar la recerca d’informació a Internet. El llenguatge de programació HTML (HyperText Markup Language), que permet transmetre l’estructura lògica ( títol, autor, data, etc.) de les pàgines web amb independència dels estils de visualització escollits pels receptors, ha vist ampliades les seves prestacions amb l’XML (eXtensible Markup Language) fins a poder substituir amb pàgines web les bases de dades de catalogació, tant en la funció de descriure amb precisió el contingut de cada document registrat com en la seva visualització i amb l’avantatge de poder-hi accedir emprant els cercadors més populars d’Internet i precisant la cerca mitjançant els recursos de navegació que proporcionen els enllaços (hyperlinks).

Per poder definir el contingut de qualsevol document digital amb un grau de precisió comparable a la catalogació específica de cada temàtica es va desenvolupar la tecnologia XML, que estructura la informació de manera ramificada, de forma semblant a la descripció multi nivell dels arxivers, i que permet introduir noves etiquetes (tags) sense afectar l’estabilitat del sistema. Una etiqueta consisteix en una marca que es fa al document i que senyala una porció d’aquest com un tros d’informació amb un sentit clar i definit.

Per desvincular les etiquetes (tags o metadades) dels llenguatges naturals i permetre cerques sobre continguts independents dels llenguatges emprats, s’han fet acords per compartir-les i altres per desenvolupar-les en àmbits cada cop més específics. Uns exemples en són la norma ISO 15836 de l’any 2003, que recull les 15 metadades (definicions semàntiques descriptives) bàsiques del sistema Dublin Core Metadata Initiative (DCMI) i la J. Paul Getty Trust, que proporciona un sistema de metadades per descriure objectes visuals denominat “Categories for the description of works of Art (CDWA): List of Categories and Definitions”, un esquema conceptual desenvolupat per The Art Information Task Force (AITF), que conte més de 30 categories i que inclou un Art and Architectura Thesaurus (Getty AAT) molt extens i estructurat amb termes formals i tipològics.

Les etiquetes bàsiques del Dublin Core utilitzades en la descripció dels documents d’arquitectura en format digital són: títol del document, creador (autor del document), paraules clau per descriure el contingut del document (preferentment escollides d’una llista controlada), descripció resumida del contingut del document (abstract), participants (persones i entitats) que han contribuït al contingut del document, dates dels esdeveniments relacionats amb el document (creació, difusió, etc.), tipus de document (gràfic, textual, etc.), format (forma física o electrònica que dóna suport al document amb les seves dimensions reals i/o d’impressió —pels formats digitals es pot emprar la llista controlada Internet Media Types [MIME]—), propietat (informació sobre els drets existents sobre el document o alguns dels seus elements) i lloc d’emmagatzematge (on es troba o es pot recuperar el document).

Hi ha molts altres sistemes de metadades emprats per descriure imatges que es poden utilitzar per etiquetar documents gràfics d’arquitectura. L’article de Maria Jesús Lamarca Lapuente “Hipertexto: El nuevo concepto de documento en la cultura de la imagen” fa un repàs de la situació força complet. Entre els estàndards més coneguts cita l’emprat per l’International Press Telecommunications Council (IPTC), que es pot aplicar fàcilment amb un programa molt popular per al tractament d’imatges, l’Adobe Photoshop, dins el comandament “propietats de l’arxiu”.

Avui la tecnologia per al tractament i la recuperació de la informació digital connectada a Internet és tan potent i transparent que permet accedir simultàniament a diversos recursos a partir d’una única cerca i obtenir, amb l’estil de presentació escollit per l’usuari, el conjunt dels resultats pertinents de molts dipòsits diversos. La recerca semàntica permet recuperar informació d’Internet sense necessitat de conèixer-ne el llenguatge d’indexació.

Però com Internet també permet transmetre informació gràfica, ara els arxius d’arquitectura amb catàlegs accessibles per a la xarxa comencen a incorporar el visionat dels documents com un servei per facilitar-ne la identificació inequívocament. Personatges abans molt reticents a fer-ho ara donen exemple amb ATHANASE i s’incorporen a la Guide des sources d’archives d’architecture et des bureaux techniques que facilita la recerca simultània sobre la quasi totalitat dels arxius d’arquitectura helvètics.

Ambdues tendències s’han convertit en paradigmes, però el cost de la seva aplicació no està a l’abast de la majoria de les institucions que mantenen arxius d’arquitectura. Per exemple a la UPC, per donar suport als equips de recerca de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, el Centre de documentació de projectes d’arquitectura de Catalunya (CDPAC) va concebre i desenvolupar, amb programari lliure, un catàleg d’arquitectura inspirat en l’Archivio Progetti de l’Instituto Universitario di Architettura di Venezia (IUAV), però amb la peculiaritat de no limitar-se a la documentació pròpia, que llavors era inexistent, sinó d’oferir-se gratuïtament a qualsevol institució amb documentació rellevant per a la cultura arquitectònica que desitgés fer-la accessible per Internet. La descripció dels objectius i la estructura del catàleg estan detallades en un article publicat el juny de 2005 al número 14 de la revista BiD. El Catàleg CDPAC, mancat de recursos propis i de suports externs, té encara un contingut escàs, consultable a http://descartes.upc.es/cataleg/cataleg.html, consistent en fragments de fons de diverses institucions registrats per provar i demostrar les prestacions del catàleg amb vista a concertar convenis de col·laboració. Dels fons iniciats, els més interessants són els Gaudí, de l’Arxiu Municipal Administratiu de Barcelona, i els Mestres, d’obres de l’Arxiu Gràfic de l’ETSAB, perquè ambdós permeten visualitzar gran part del seu contingut gràfic.

Una prestació innovadora del Catàleg CDPAC és la indexació i cerca per tipologies, que actualment només té desenvolupada la branca edificatòria amb escassa aplicació pràctica.

La intenció del CDPAC era completar el catàleg de fons documentals d’arquitectura amb un banc d’imatges digitals d’arquitectura, reconvertit ara en el Dipòsit d’Arxius Visuals Digitals de la UPC, i amb una base de dades sobre el patrimoni arquitectònic de Catalunya, amb la perspectiva de fer possible les cerques simultànies sobre les tres aplicacions i navegar entre elles. El model de referència era el sistema Architects and Building de Philadelphia, una base de dades sobre matèries referents a edificis històrics i arquitectes que incorpora imatges digitals i localització geogràfica amb GIS. La base de dades recopila informació simultània de més de 30 arxius diferents i la institució que l’administra pretén integrar tota la informació existent sobre l’entorn construït de Philadelphia, mitjançant el protocol d’intercanvi promogut per la Open Archives Initiative (OAI), que es basa en l’establiment de correspondències entre els camps de les bases de dades i les etiquetes o metadades de l’XML.

Avui dia, Philadelphia Architects and Building ja forma part de l’American Architects and Building database, que proporciona accés a una base de dades mundial sobre arquitectura classificada per països.

La integració que permet l’XML facilita la cerca simultània sobre qualsevol tema en un nombre immens d’arxius a partir d’un únic portal. N’és un exemple el Portal de Archivos Españoles (PARES) que és un projecte del Ministerio de Cultura destinat a la difusió per Internet del Patrimonio Histórico Documental Español, tant de les institucions de l’Estat com també d’altres projectes arxivístics de naturalesa pública o privada que estableixin un marc de cooperació amb el Ministerio de Cultura. PARES ofereix un accés lliure i gratuït a qualsevol ciutadà interessat a accedir als documents amb imatges digitalitzades dels arxius espanyols. PARES està integrat en el portal europeu d’arxius APEnet, en fase de proves.

Aquest procés d’integració de la informació facilitat pel Protocol for Metadata Harvesting (OAI-PMH) comporta assumir una política arxivística que consisteix en què cada institució procuri donar la màxima accessibilitat possible als seus fons i fer-ho de manera que els registres es puguin integrar amb els altres.

La referència al protocol OAI-PMH per complimentar les recomanacions adoptades pel Consell de 26 de març de 2008 de la European University Association sobre l’accés obert als resultats de la recerca subvencionada amb fons públics, l’ha convertit, per la popularització del seu ús, en l’eina més universal per a facilitar la interoperabilitat i la connexió entre dipòsits digitals de molt distinta factura.

També els catàlegs digitals dels arxius d’arquitectura poden emprar aquest protocol per subministrar informació sobre els registres del seu contingut que responen a una cerca de caràcter general feta sobre la totalitat dels continguts d’un dipòsit d’informació. Per exemple, UPCommons, el portal d’accés obert de la UPC, està dissenyat com un portal de recollida d’informació que dona accés a diversos dipòsits oberts, entre els quals hi ha l’Arxiu Gràfic de l’ETSAB i el Dipòsit d’Arxius Visuals Digitals de la UPC.

Com els cercadors de webs a Internet també poden accedir als dipòsits oberts, la tendència és emprar-los en primera instància i depurar després la cerca amb restriccions addicionals fins a obtenir un nombre de resultats manejable. Aquesta conducta, reforçada per la millora de la velocitat per la xarxa i la producció exclusivament digital de l’actual documentació arquitectònica, ha portat a repensar la política sobre els arxius d’arquitectura.

El prestigiós Royal Institute of British Architects (RIBA) ja proporciona accés en línia al seu British Architectural Library Catalogue que permet fer cerques sobre paraules clau, autors, títols, matèries i sèries, amb resultats que engloben publicacions, dibuixos i imatges, i amb l’aplicació RIBApix que proporciona la visualització de les excepcionals imatges d’arquitectura de les seves col·leccions.

Aviat, els arxius tradicionals amb documents físics, seran pràcticament invisibles si els seus continguts no són recercables per Internet. La digitalització i etiquetatge esdevindran imprescindibles per fer-los visibles, però la manera concreta de fer-ho serà irrellevant perquè cada cop hi ha més recursos tècnics per reconvertir els formats digitals.

Altrament, en el futur, no es requerirà cap esforç addicional per a crear arxius virtuals d’arquitectura, si des d’ara els productors actuals de documentació arquitectònica en format digital són conscients de la conveniència d’etiquetar adequadament tots els documents que produeixen i de fer-los accessibles per la xarxa amb llicències tipus Creative Commons, que n’autoritzin un ús sense ànims de lucre.

Cal, doncs, conscienciar als arquitectes digitals predisposats a difondre les seves obres i projectes per Internet de fer-ho de manera que tots els documents penjats estiguin degudament etiquetats, ja que d’aquesta manera contribuiran a crear l’arxiu d’arquitectura del futur.

La informació considerada convenient, de manera gairebé exhaustiva, per descriure una obra d’arquitectura moderna es pot trobar a DoCoMoMo.

Per etiquetar adequadament els documents digitals relacionats amb la creació i producció arquitectònica cal tenir presents les anteriors recomanacions i, en especial, l’ús de llistes controlades per indexar els noms de persones i entitats, els indrets geogràfics (amb coordenades) i les paraules clau (thesaurus d’arquitectura).

La documentació digital afegeix més problemes tècnics als catalogadors, tant per la proliferació de versions lleugerament distintes com per la indeterminació de la visualització dels dibuixos vectorials. La solució majorment adoptada és obviar la tria i remetre al receptor l’opció de visualització. Es recomana l’adopció de formats tancats, tipus pdf, per minimitzar aquests problemes.

Amb l’ús d’Internet ha quedat alterada gran part de la polèmica relacionada amb la propietat, la tria i la conservació de la documentació digital, ja que en el món digital ja no hi ha distinció entre original i còpia, ni limitació del nombre de còpies pel seu cost, ni localització unívoca del document. Ara els dubtes es plantegen sobre la falta de responsables en el manteniment dels continguts, ja que se suposa que els documents que no siguin constantment copiats i actualitzats desapareixeran de la xarxa o no es podran visualitzar amb els nous programes informàtics.

Cal, doncs, desenvolupar nous instruments per a la conservació definitiva de la informació arquitectònica culturalment rellevant accessible temporalment per Internet, amb la mateixa preocupació que existeix actualment per a la conservació de la documentació gràfica amb suport material de l’arquitectura d’autor.


[1] Als arxius d’arquitectura és apropiat implementar un índex tipològic, però encara no hi ha cap consens aprovat sobre la seva estructura, contingut i abast. També fóra interessant consensuar un índex morfològic, del qual existeix un precedent inclòs en l’Art & Architecture Thesaurus (AAT) desenvolupat a instàncies de la Getty Foundation, que té una versió en castellà administrada pel Centro de Documentación de Bienes Patrimoniales de la Dirección de Bibliotecas, Archivos y Museos del govern de Xile.

Leave a Reply

Your email address will not be published.