L’any 1987 es va aprovar el Pla Especial d’Ordenació i de Protecció del Medi Natural del Parc de Collserola (PEPCo). Un dels 5 objectius d’aquest Pla era “formalitzar la ciutat metropolitana”. Aquest objectiu ja ens indicava quin paper havia de jugar el parc en la ciutat. Situem-nos, però, en l’època. La societat de 1987 era encara una societat analògica. No existien: Internet, l’ordinador portàtil, el telèfon mòbil, la nanotecnologia, els cotxes híbrids, la càmera digital, la fibra òptica, els GPS, els caixers automàtics, la bicicleta de muntanya (a Catalunya), l’agricultura biològica, la consciència del canvi climàtic, la fal·lera per l’esport i pel gaudi de la natura.
El PEPCo va introduir conceptes nous com la defensa de l’espai agrícola, la importància de la biodiversitat, el compromís amb l’educació ambiental, entre d’altres.
Ben aviat, cap el 1998, la gestió del parc es va recolzar en la tecnologia digital. Aquesta no podia estar al marge de la gestió de la natura. Si la tecnologia s’integrava en els processos de disseny, de fabricació, de gestió bancària, i en tants altres, per què no podia servir per arxivar i sistematitzar dades, modelitzar processos naturals, prevenir riscos climàtics i més ajuts? El primer Sistema d’Informació Geogràfica operatiu implementat al parc és d’aquesta època: es comença a instal·lar la cartografia digital, la gestió del dispositiu de prevenció d’incendis, la identificació de la senyalització, el mobiliari i els equipaments del parc, el control i seguiment de la fauna, i d’altres productes més recents fins arribar a avui dia.
Som a l’any 2014. En 27 anys la societat ha evolucionat en certs aspectes de manera radical. I els espais naturals no s’han quedat enrere en aquesta evolució. Cada cop han esdevingut més i més fràgils, més i més dependents, més i més aïllats, i més i més utilitzats. En aquests anys l’espai “vague”, els espais intersticials, els espais agrícoles han anat desapareixent al mateix ritme que creixia la ciutat dispersa, les urbanitzacions, els polígons industrials i les infraestructures.
Ja no s’hi val continuar amb la vella dicotomia espai natural-espai urbanitzat, ja que aquesta visió implica desconfiança, resistència als canvis, implica també congelar la natura, i aquesta no es pot congelar. El paisatge és cultura, i aquesta és dinàmica o no és. L’espai natural també és espai urbà. La ciutat s’emmiralla en el parc i viceversa. Quan un barceloní o un santcugatenc pensen en Collserola, pensen en el Tibidabo o en Sant Medir, però també en la visió de l’eixample des del passeig de les Aigües o en la del perfil del Monestir des del pi del Xandri. Formalitzar la ciutat metropolitana vol dir avui dia que aquesta es reconegui en certs trets que depassen les fronteres administratives municipals: pensem en transport i en grans infraestructures i equipaments i, sobretot, pensem en paisatge. I quin paisatge és més recognoscible que el que forma el patrimoni natural i històric de Collserola? L’alzinar i les pinedes, el passeig de les Aigües, les fonts i els romiatges, els senglars i els rapinyaires, els rètols i les àrees de lleure són percebuts d’una manera familiar pels habitants de la metròpoli.
Una primera condició per a la gestió d’un espai com el que estem comentant és disposar d’informació verídica i adequada. Sembla obvi, però no ho és tant. Ho explicaré amb exemples. Primer exemple: la coberta del sòl. Si navegues pel parc amb Google veuràs grans extensions de pinedes. Si vas a peu per aquests mateixos indrets, en canvi, t’adonaràs que el que predomina és l’alzinar. El tractament i la protecció d’aquests boscos és ben diferent si es tracta d’una espècie o de l’altra. Segon exemple: la realitat de territori. Quan intentem reflectir aquesta realitat en un mapa o en una sèrie de mapes gairebé sempre arribem massa tard: el pretès corredor ecològic que volem conservar ja no existeix; els darreres d’una urbanització dins la serra ja s’han ocupat una mica més del que assenyala el mapa. Tercer exemple: estem establint una jerarquia de camins en funció de l’ús en bicicleta. Les nostres dades obtingudes amb comptadors i enquestes difícilment s’ajusten a les realitats canviants i instantànies observades quan, per exemple, es twiteja amb el hashtag de Collserola per trobar els camins mes freqüentats. Podríem posar-ne més, d’exemples, per tant, hem de saber obtenir bona informació, si no, no encertarem ni diagnòstics ni teràpies i en això, en aquest pas endavant, la tecnologia ens pot ajudar molt: la nanomètrica —que permetrà el desenvolupament d’instruments per solucionar problemes científics—, la tecnologia dels aliments, les tecnologies de l’aigua i del medi ambient; els drones, que vigilen des de l’aire qualsevol procés disruptiu (incendis, ventades, línies elèctriques, etc.); els microxips perfer seguiments de plantes i animals.
Parlarem ara d’un aspecte que pot semblar antitètic del que acabem d’exposar però que és, en realitat, complementari: el retorn a l’agricultura i, més concretament, la gestió agropecuària del parc.
Després d’un llarg període en què l’espai agrícola era qualificat pels urbanistes del segle XX com a the empty, el vacio, el buit, i s’actuava en conseqüència, emplenant-lo d’edificació i d’infraestructures, finalment s’està considerant seriosament el gran valor que té per al territori. L’agricultura i la ramaderia, amb les seves activitats associades, tenen un paper rellevant en la creació i el manteniment de la diversitat d’hàbitats; són generadores de mà d’obra i de rendes econòmiques; pel que fa a la fauna, permeten la conservació de moltes espècies típicament mediterrànies; conformen uns paisatges d’una gran qualitat, incloent-hi naturalment els masos associats.
Les activitats agrícoles, ramaderes i forestals han estat els principals usos de la serra des de temps immemorials, però s’han reduït dràsticament al llarg dels últims 40 anys en detriment dels usos recreatius i esportius. El PEPCo del 1987 va fer un diagnòstic prou encertat respecte d’aquest tema, però potser la teràpia va patir d’ingenuïtat: es van establir diversos instruments de gestió, tals com la zonificació de les àrees agrícoles o les condicions d’usos de masos molt restrictives respecte d’altres activitats. Tot això “congelava” el territori, provocava desajustos en el propi territori, així com desercions i abandonaments de les masies i de l’activitat agrícola, o si més no, no els afavoria.
La natura i, també, l’agricultura són organismes vius, amb períodes de fluxos i refluxos, i, per tant, han de disposar d’una certa llibertat de moviments. Potser un espai que als anys 50 era agrícola ara ja no és adequat per a aquesta activitat. De fet, dos dels canvis més profunds del paisatge de Collserola han estat provocats per un producte que tots coneixem prou bé: el vi. Al llarg del segle XIX, bona part de Collserola estava resseguida de marges de pedra seca on s’establia la vinya. Els boscos no hi eren abundants. Devia ser un paisatge relativament àrid. A finals del XIX, un petit insecte paràsit ho va canviar tot: la fil·loxera va matar totes les vinyes i el bosc ho va envair tot i, per tant, el paisatge de “tota la vida” va deixar de ser-ho.
Potser ara ens toca tornar a impulsar l’agricultura i la ramaderia. Després d’un treball intens d’inventariat, el Consorci del parc té la informació adient actual d’aquestes activitats al parc. A partir de l’anàlisi d’aquesta informació, s’han determinat unes línies d’actuació que es despleguen en diferents mesures i accions que cal desenvolupar:
En primer lloc, cal consolidar la superfície agrària del parc, per tal d’ajudar al manteniment de les activitats que s’hi desenvolupen actualment i de treballar per a la recuperació de camps abandonats. Cal també reordenar els horts familiars, amb estreta col·laboració amb els ajuntaments, i potenciar-ne la ubicació a les zones urbanes i eradicar així del parc els horts marginals.
Cal promocionar mètodes de conreu respectuosos amb el medi, de producció integrada o ecològics per tal de fer compatible l’ús agropecuari amb la conservació de la serra.
Hem de potenciar la pastura controlada i fomentar les pastures en àrees agrícoles abandonades, definint les característiques que han de complir i construint instal·lacions ramaderes. Les explotacions ramaderes hauran de rebre suporti facilitar la col·laboració necessària per al seu correcte funcionament i cal orientar-les cap a mètodes de producció ecològica.
S’ha d’afavorir la recuperació de varietats tradicionals i races autòctones. Fet que hauria d’estar relacionat amb la creació i promoció d’una xarxa de comercialització i divulgació dels productes agropecuaris, dinamitzant una marca comercial de garantia de procedència (Producte de Collserola).
Finalment, cal inventariar, protegir i restaurar el patrimoni agrícola tradicional: barraques de vinya, camins ramaders, basses i sèquies, feixes i altres elements relacionats amb la història agropecuària del parc.
El darrer aspecte que comentarem per tal d’aconseguir que Collserola sigui un territori viu i de futur és el relacionat amb la docència, la investigació i l’experimentació. Aquesta peça de verd (de ciutat verda), tan propera a la ciutat habitada, fins al punt que en un viatge de metro o de tren de rodalies de no més de 15 minuts hi pots arribar, s’ha de posar al servei de la gent, dels equips i de les institucions que estan contribuint mitjançant les seves activitats a la recerca de formes alternatives de vida, de nous productes, de processos encaminats a reduir els immensos consums energètics, de materials bàsics no renovables i de territori a què el desenvolupament sense mesura ens ha portat.
No hem de ser gasius ni tenir por d’obrir finestres, encara que l’aire que això a vegades provoca s’emporti, a més de la pols i les olors acumulades, alguna fulla de paper perfectament substituïble. Al cap i a la fi només serà possible protegir aquesta natura urbana si els ciutadans se la fan seva mitjançant el contacte amb ella i el reconeixement dels seus valors.