La naturalesa de l’espai no ocupat.

Forma, qualitats i potencial de l’espai lliure d’edificació en un sector de l’Àrea Metropolitana de Lisboa.

És habitual afrontar la investigació o l’anàlisi urbanística dels territoris urbans a través de la mirada cap a allò construït. La recerca de formes, repeticions, ritmes i, en definitiva, d’ordres, pautes o regles entre els materials urbans, és un mètode a bastament utilitzat per al desentrellat de la forma de realitats urbanes ben diverses.

La metròpolis contemporània, com a nova realitat urbana diferent de la ciutat moderna, demana per a la seva comprensió eines d’anàlisi també diferents a les habitualment usades. És per això que, durant dos anys, un grup d’investigadors dels departaments d’urbanisme de la UPC i de l’Escola Tècnica de Lisboa ens hem aproximat a la ciutat contemporània per tal d’assajar una anàlisi de l’Àrea Metropolitana de Lisboa (AML) a través de l’estudi de l’espai no ocupat.

L’espai obert lliure d’edificació sempre ha tingut un paper principal en la imatge i la constitució de les nostres ciutats. Les places van ser, i continuen sent, els llocs on formalment es concentraven part dels sentiments col·lectius més forts. Però van ser els carrers, en la seva infinita varietat, els espais oberts més comuns a totes les aglomeracions humanes del món, segurament per la seva vessant funcional de referir entre sí els espais privats. Més enllà dels carrers i de les places, altres espais lliures d’edificació col·laboraven a formalitzar l’expressió i la caracterització de la forma urbana: patis i jardins privats, passeigs arbrats, gran varietat d’elements geogràfics han estat components habituals del paisatge de les nostres ciutats.



Evidentment, la ciutat va deixar de ser, fa temps, aquella realitat construïda per continuïtats, que aplegava dins dels seus límits, més o menys definits, totes les necessitats dels seus habitants. Avui hem passat a una nova realitat en què tot el territori conté, o és capaç de contenir, atributs urbans a través d’un intens procés de “metropolització”. De la ciutat de la continuïtat, la concentració i l’equilibri es passa al territori de la discontinuïtat, la dispersió, la descentralització i els desequilibris.

En aquest context en què l’espai de les nostres ciutats es fa cada cop més heterogeni i complex, la rellevància de la forma de l’edificació perd importància com a recurs per analitzar, interpretar i projectar la ciutat. En canvi, la presència del buit és fa més i més notable. Si bé els formats d’espai buit de la ciutat tradicional són coneguts i ha estat assajada llur combinatòria en la recerca d’una estructura de l’espai públic, no succeeix el mateix amb l’espai no ocupat metropolità, que se’ns presenta més incert.

La seva diversitat de mesura, de valor ambiental, de valor posicional, de règim de propietat, i la manca de definició de les seves vores, o del seu ús, provoquen la necessitat d’estudiar-lo com a entitat susceptible d’esdevenir part estructurant del territori.

És evident que no tots els espais buit són iguals, però, què els diferencia? Quins són els atributs de cadascun dels espais? Aquesta és una primera pregunta que durant dos anys hem intentat de respondre. Fruit d’aquesta intenció es va procedir a la tipificació de l’espai buit en una àrea acotada entre Loures i Odivelas.

Segurament es pot entrar a discernir sobre l’espai no ocupat metropolità i les seves diferències internes a partir de vàries mirades, centrades en atributs diversos. Les qualitats ambientals, la forma del suport geogràfic o la capacitat o resistència per associar-se amb altres espais oberts, van ser algunes de les quals va assajar la investigació.

Si hi ha una condició dels espais no ocupats en territoris metropolitans que els comença a diferenciar uns dels altres a primer cop d’ull és la presència, més o menys intensa, de la mà de l’home en la seva forma. Si bé en aquestes altures del desenvolupament i en metròpolis capdavanteres sembla no haver-hi lloc per a l’espai no humanitzat, sí que són molt evidents algunes diferències d’intensitat de l’empremta humana.

Així, trobem a la perifèria de Lisboa espais oberts escassament antropitzats, ja siguin aquells que per incidència directa de la forma (geogràfica) del territori s’han descartat per a la seva explotació urbana o agrícola, o altres que per motius derivats de la seva posició respecte a les infraestructures i el desenvolupament urbà existent, per exemple, resten pendents del seu torn per entrar a formar part de processos urbanitzadors futurs. És en aquests espais on més valor tenen les qüestions ambientals i de la biodiversitat, ja que de la lectura d’aquestes, se’n poden diferenciar qualitats dins de la gran taca de sòls erms.

Potser aquests són els espais que més resistència oposen a la internacionalització de les grans ciutats, i sovint diferencien molt clarament unes metròpolis de les altres gràcies, en part, a la forta influència de la geografia en la seva forma i disposició.

Trobem també altres espais oberts no urbanitzats que, d’altra banda, presenten traces d’explotació, generalment agrícola. És especialment característica en aquest indret proper a l’estuari del riu Tajo, i de gran valor agrícola i ecològic, la gran planura inundable de terres al·luvials que en portuguès anomenen leziria (N.U.1). Com també ho és la constel·lació de jardins i sòls d’explotació a grans parcel·les de residència individual anomenades quinta (N.U.3). Trobem també parcel·lacions agrícoles al llarg de les lleres del riu (N.U.2).

Entre els espais no ocupats formats per la mà de l’home hi ha aquells que resulten com a producte de processos urbanitzadors. A nivell quantitatiu no és un tipus determinant, però sí que ofereix una gran variabilitat de formes i tipus d’origen. Es pot fer, per exemple, una diferenciació pels tipus de processos que els han generat.

Uns espais són resultat de la construcció urbana per continuïtats (U.1 i U.2): places, passejos i carrers a nuclis antics o espais en banda per adició de parcel·les al llarg d’una carretera, per exemple. Altres resulten de la construcció dispersa tot i recolzant-se i enriquint les xarxes capil·lars del territori (de U.3 a U.7). Trobem, també, diversos tipus d’espais que es defineixen a través de la distància entre les coses, entre les masses edificades (de U.8 a U.10): espais filiformes entre barres, patis entre blocs o espais més oberts entre torres. N’hi ha d’altres que són producte de cessions de cada unitat de desenvolupament (U.11 i U.12): alguns han quedat com a intersticis, i d’altres han estat aprofitats posteriorment per ubicar-hi equipaments. Podem diferenciar també espais de la mixtió, carrers corredor i altres espais no ocupats de diversos desenvolupaments urbans mixtes (U.13 i U.14). I, finalment, l’espai no ocupat que deixen diversos assentaments excloents que responen a fenòmens contemporanis de polarització al territori (U.15).

Si bé hem vist com hi ha espais no ocupats sense empremtes de l’home, i hem diferenciat els espais antropitzats entre aquells que són no urbanitzats dels que són producte de processos urbans, podem diferenciar un altre tipus d’espais sense edificació: aquells que tenen com a condició necessària la seva pavimentació per complir amb els seus requisits com a infraestructura de transport. De forma filamentosa, tendeixen a generar malles amb diferent jerarquia. Vies ràpides interurbanes –i els seus enllaços–, carreteres interurbanes i la fina xarxa de camins rurals són el suport de la colonització del territori.

Un cop coneguts els tipus d’espai no ocupat identificats en aquest sector de l’AML, l’orografia sobre la qual descansen i el valor i la riquesa ecològica dels seus sòls, es va prendre consciència de la importància que podia arribar a tenir el coneixement d’aquest tipus d’espai de cara a un projecte de futur per un context com aquest, allunyat de l’àrea central de la ciutat.

I és que el consum del sòl en aquestes àrees s’ha realitzat a través de l’ocupació fragmentada de l’espai, conseqüència de molts processos inconnexos que fan que les diverses operacions no guardin relació entre sí. D’això en resulta un territori on és difícil percebre una estructura de conjunt.

Durant tot el procés d’investigació, ens hem preguntat si es podia fer una relectura de la ciutat a través dels espais que estudiàvem. Per això l’estudi sobre aquesta àrea entre Loures i Odivelas acaba amb una part propositiva que intenta establir un conjunt d’estratègies que donin certa coherència i tinguin una vocació col·lectiva per a la ciutat. La ciutat ha de ser més que el resultat d’operacions de particulars, i un seguit de pautes d’actuació sobre l’espai no ocupat poden ser vàlides a l’hora de definir un futur per a aquest territori.

Investigadors del DUOT-UPC: Angel Martín Ramos i Carles Crosas Armengol.

Becaris: Elio Bendicho Roldán, José Cocchiararo Mármol, Samuel Llovet Montardit

Leave a Reply

Your email address will not be published.