Discursos sobre el verd a la ciutat: una perspectiva històrica. Londres (1637-1811), Barcelona (1867-1929), Philadelphia (1835-1969)

Avui, qualsevol reflexió ben orientada sobre la construcció de la ciutat té en compte l’espai verd com a qualitat a considerar. Això que ara assumim amb tanta naturalitat no ha estat sempre així, sinó que ha anat arrelant a poc a poc en la cultura urbanística, a mesura que s’anaven definint les diferents facetes dels beneficis que avui associem a la presència del verd en el nostre hàbitat.

Aprofundir en aquesta història donaria per repassar un bon nombre de textos, personatges i projectes que han anat construint diferents discursos per al verd a la ciutat, els quals, en una espècie de procés d’acumulació selectiva, basteixen els fonaments de la cultura urbana contemporània. Tanmateix, es pot fer una aproximació a alguns d’aquests matisos en la concepció del verd urbà atenent a l’exemple de tres ciutats prou diferents: Londres, Barcelona i Philadelphia.



LONDRES (1637-1811)

Es fa difícil no referir-se a Londres quan es pensa en espai verd a les ciutats. Contingències de la història i la cultura britànica han fet de la City un lloc de referència en aquestes qüestions. La magnífica verdor dels seus espais oberts, especialment del conjunt de parcs reials (St James P., Green P. i HydePark), ha estat històricament admirada, envejada i citada com a exemple a perseguir per responsables de l’administració de ciutats d’arreu. Els relats dels viatgers feien d’aquesta verda imatge de prestigi una icona representativa del paper capdavanter de Londres al món sense que importés com de bruts i foscos fossin els seus estrets carrers.

L’especial rellevància del cas de Londres en la construcció de discursos favorables a la incorporació del verd a les ciutats troba motius, almenys, en dos trets distintius de la cultura britànica: d’una banda la pretèrita associació de l’espai obert amb el dret ciutadà a la pràctica de jocs i exercici físic a l’aire lliure; de l’altra, l’arrelada reticència dels britànics a viure lluny del camp, a viure de manera diferent a la dels “bons vells temps”. A Londres, els interessos dels monarques actuen de catalitzadors perquè d’aquestes inclinacions culturals en resultin espais aconseguits en quantitat considerable.

L’arquitecte danès Steen Eiler Rasmussen (1934:61 i ss.) adverteix, en la seva perspicaç crònica de Londres, que l’esport ha estat sempre una activitat molt rellevant per a la vida dels londinencs, que es consideraven amb el dret de disposar d’espais oberts per exercitar-se. Als espais conservats de la tradició medieval dels prats comuns o commons, s’hi afegirien espais provinents de les desamortitzacions que, a Anglaterra, ja des del segle XVI van transferir a mans públiques les propietats de les ordres religioses. En aquests espais oberts públics periurbans en què la generositat del clima britànic mantenia el verd de forma natural, els londinencs exercitaven el cos i l’anima amb jocs i diversions de tota mena. L’esport en aquests camps era fomentat per la corona, especialment aquelles pràctiques que contribuïen al bon to físic dels súbdits i a la seva destresa en habilitats útils per a la guerra. Amb l’expansió urbana del segle XIX, antics prats periurbans es van incorporar com a espais verds de la ciutat i, a Londres, la conservació dels commons va promoure les primeres reclamacions conservacionistes modernes (el cas de Hampstead Heath entre 1829 i 1844) i la fundació de la Common Preservation Society l’any 1865.

Sovint es diu que el rei d’Anglaterra es devia a Londres. De la fortalesa de la City com a centre econòmic depenia el finançament extraordinari de la corona i no eren pocs els gestos de favor que els monarques mantenien amb els seus habitants. Si deixem les qüestions tributàries de banda, en destaca, entre aquests favors, la servitud de pas des de 1637 a algunes parts dels exquisits parcs reials.

El joc i l’esport també van ser motiu per algunes intervencions als parcs reials, com ara el passeig lineal de St. James Park (c. 1650), associat a la pràctica del joc cortesà del Pall-Mall. També la intervenció de negat del meandre del riu Westbourne per a construir l’estampa del llac Serpentine (planificada per William Kent, 1787), associada en l’imaginari històric a la natació de monarques (Chadwick, 1966:37-52). Aquesta associació dels espais verds amb l’esport als parcs reials de Londres es manté viva i, per exemple, es va difondre al món sencer amb les proves olímpiques del triatló i la natació de llarga distància l’estiu de 2012.

Com observaria Rasmussen, el tarannà anglès ha estat sempre reticent a acceptar la necessitat de viure de manera diferent als seus avantpassats i sempre ha preferit la casa unifamiliar. Sembla doncs que els londinencs només haurien acceptat la seva sort a força d’introduir elements que recorden el camp en el major nombre possible a l’escena urbana. Així, no és estrany que la forma de creixement urbà més característica de Londres —especialment de les àrees de l’oest habitades per les classes mitjanes i altes—, entre finals del segle XVII i durant tot el segle XVIII es basés en la planificació de conjunts residencials ordenats al voltant de squares enjardinades. Aquest patró de promoció especulativa de la ciutat d’iniciativa aristocràtica, que forma unitats urbanístiques completes amb un control total sobre la composició resultant, va alimentar el tòpic que deia que “viure a Londres és viure amb una catifa verda davant de casa”, i va descobrir que l’espai verd era un atribut requalificador dels sòls del voltant, capaç de fer pujar els rèdits econòmics de promocions immobiliàries ben dirigides. L’exemple de l’operació de Regent’s Park (1811) és el més prestigiós i reconegut que ha donat Londres sobre les capacitats del verd com a generador de plusvàlues, culminació d’un argument que l’expansió urbana per squares havia demostrat sobradament (Bloomsbury Sq., c.1650; St James’ Sq. 1662; Soho Sq., c.1740; Hanover Sq., 1717-1721; etc.).

BARCELONA (1867-1829)

Quan Ildefons Cerdà inicia els seus estudis previs per al projecte d’Eixample de Barcelona els inconvenients de la ciutat industrial ja s’han fet molt evidents als centres més potents d’Europa, han fomentat una sòlida literatura al respecte i s’estan produint ja les primeres reaccions i projectes per a corregir-los o mitigar-los.

Inspirades pels nous coneixements científics sobre la influència de l’ambient en la salut de les persones i dels mecanismes de transmissió de malalties, les analogies de la circulació y la respiració a la ciutat havien avalat reformes contundents en ciutats com París. Allà, el conegut projecte dels Grands Travaux (1853-1869), sota la visió i iniciativa de Napoleó IIl, la direcció de Haussmann i amb la substantiva aportació de l’enginyer Alphand —al capdavant del Service des promenades et des plantations—, va obrir amples i rectilínies vies arbrades, va construir una extensa xarxa de clavegueram i va nodrir la ciutat de nous i millors espais verds —especialment redefinint i equipant els seus dos grans boscos d’antiga propietat reial.

En aquell temps, Barcelona vivia confinada en el seu recinte emmurallat esgotat i, com moltes ciutats medievals de la vella Europa, fins llavors havia comptat el seu progrés considerant només l’augment de m2 pavimentats amb pedra. El projecte de la seva expansió oferia la possibilitat de començar bé, i incorporava les coetànies reflexions sobre les necessitats circulatòries i pulmonars d’una ciutat industrial pròspera. Així, a la visió de Cerdà, tots els carrers de la futura ciutat serien passejos arbrats i, a més, Barcelona necessitaria dos grans parcs, un a cada extrem, com tenia París.

Amb aquestes vastes àrees verdes Cerdà pretén donar resposta a un Funcionament urbà exterior l’objecte del qual és l’esbargiment i el lleure (Cerdà, 1867). La prevista generalització de l’oci a gran part de la ciutadania contribuiria a l’ús massiu i concentrat en determinats dies i hores dels espais de lleure, i es necessitarien “lugares más a propósito” que els passejos arbrats, “cuya estrechez y falta de ámbito se siente entonces y se deplora; porque no sirven ya a los que van a buscar en ellos esparcimiento y saludable distracción sino solo a los que van con el propósito de ver y de ser vistos”. Les grans ciutats necessitaven, no només parcs o jardins, sinó “más aún los bosques que a pocas (urbes) es dado disfrutar”.

La necessitat d’espais verds de gran dimensió a les grans ciutats modernes, que Cerdà justifica per la seva utilitat a l’escala de tota la ciutat, és un argument que trobem repetit en pensadors coetanis amb diverses accepcions. Camilo Sitte, per exemple, veu en la gran dimensió l’oportunitat per a guarir “la prolongada nostàlgia de natura autèntica” que afecta psicològicament l’home urbà.

Tanmateix, a més de la discussió sobre la dimensió, en el discurs de Cerdà es posa èmfasi en l’associació d’aquests parcs amb la polifunció. La varietat es presenta com a qualitat en aquests espais contenidors d’activitats i “diversions de tot tipus: …galeries topogràfiques, panorames, col·leccions zoològiques, botàniques, etc.” (Cerdà, 1867). Una varietat que s’expressa en el dibuix del “Gran Bosque” al Plano de los alrededores de la Ciudad de Barcelona y proyecto de su reforma y ensanche (1859), ubicat seguint els curs del riu Besòs,  en el seu patró de patchwork que anticipa la diversitat requerida al seu interior.

Aconseguir aquests grans espais públics mai ha estat una tasca fàcil. L’exemple donat pel rei Carles I a la ciutat de Londres (1635), amb la servitud de pas de la ciutadania als seus boscos d’esbarjo, va fomentar l’obertura de propietats similar a les principals capitals Europees (Berlín 1649; París,1727; Dublín, 1745; Estocolm, 1750; Viena, 1766). Mentre que a les ciutats en què, com a Barcelona, no hi havia propietats reials van haver de fer-se servir altres mètodes per construir-los, com ara aprofitar l’impuls de la celebració de grans esdeveniments urbans internacionals en aquelles urbs amb prou projecció (Glasgow, 1888; Chicago, 1893; Sant Louis, 1904; Sevilla, 1929).

Les exposicions internacionals de l’època van fomentar una intensa difusió d’imatges icòniques en què s’associava el progrés en la qualitat de vida a les ciutats modernes i avançades amb l’accés a més oci i més entreteniment, i on el verd resultava un acompanyament amb cert prestigi. La celebració de l’exposició de 1888 va llegar a la ciutat el Parc de la Ciutadella, amb una oferta certament variada d’entreteniments i dotacions. Quatre dècades després, la segona exposició (1929) va iniciar la primera colonització de la muntanya de Montjuïc com a parc públic. En aquesta ocasió, les transformacions per a la modernització de la ciutat van transcendir l’àmbit del recinte per a l’esdeveniment (metro, electrificació…), però les actuacions a Montjuïc van seguir aprofundint en la relació entre espai lliure verd i polifunció per a l’oci, i en l’associació dels parcs a escala de la ciutat amb la instal·lació de dotacions singulars i estratègiques amb gran poder d’atracció (la fira, l’estadi olímpic, el palau que avui ocupa el MNAC, etc.). Al final, amb el llegat de les dues exposicions es completava el patró anticipat per Cerdà, el de la ciutat amb dues orelles verdes (Solà-Morales, 2008:411-464), tot i que amb un canvi de protagonista a llevant.

PHILADELPHIA (1835-1969)

Als Estats Units, durant el s. XVIII van tenir especial difusió els discursos que trobaven en la natura i el paisatge arguments per a la construcció d’una idiosincràsia pròpiament americana, per a l’aprenentatge i transmissió de valors com la justícia o la democràcia (p.e. Ralph W. Emerson a Nature, 1836), i per a la consolidació d’un ideari urbanístic que pretenia superar els mals de les ciutats industrials europees amb la introducció dels valors i qualitats de la natura a la ciutat. Tanmateix, aquests arguments transversals que van fomentar la construcció de grans parcs a ciutats com ara Nova York, San Francisco o Boston van prendre a Philadelphia un matís especial, una certa inclinació cap a l’ús de l’espai verd a favor de la sostenibilitat ambiental de la metròpoli.

El brot epidèmic que el 1793 va afectar la ciutat, matant a 1 de cada 10 residents, va ser ràpidament atribuït a la contaminació dels pous privats que abastien la població. Com a resultat, Philadelphia va ser pionera amb la construcció d’un sistema col·lectiu de captació i distribució d’aigua provinent del riu Schuylkill. Després d’una primera intervenció de l’enginyer Latrobe —que havia requerit construir una instal·lació de bombament impulsada per motors de vapor—, el 1853 el seu antic ajudant Frederick Graff es va encarregar del projecte i construcció d’unes noves instal·lacions a la vora del riu que farien servir la pròpia energia de l’aigua per a poder captar-la, impulsar-la a unes basses de reserva en un alt, i des d’allà distribuir-la per gravetat a tota la ciutat.

Així, en motiu de la construcció del que en principi era una infraestructura hidràulica, Philadelphia va descobrir el poder del riu com a lloc per a l’esbarjo col·lectiu bastint uns primers jardins d’inspiració barroca a la seva llera. Alhora, l’ús d’energies netes per a impulsar l’aigua anticipava una actitud sostenible. La figura de Fairmount Park, que havia començat amb aquests jardins d’acompanyament als Waterworks, aviat es va associar a la protecció activa de la font de recursos, animant a successives ampliacions dels espais reservats com a parc per a garantir el drenatge net al riu i l’eliminació de les primeres indústries amb potencial contaminant establertes a la riba (White, 1975:24 i ss.).

D’aquesta manera, Fairmount Park es va anar consolidant com a institució encarregada de vetllar per un progrés sostenible de la metròpoli a través de la gestió i manteniment dels espais oberts i les conques hidrogràfiques. Va assumir els nous discursos sistèmics dels espais oberts, prenent com a propis passejos arbrats de connexió amb altres àrees verdes (B. Franklin Parkway), i va acabar per estendre la seva influència a tots els espais oberts de la metròpoli.

La necessària atenció a la geografia i als sistemes i processos naturals per a la construcció equilibrada de la metròpoli que l’origen de Fairmount Park avançava, va tenir un punt culminant en els estudis i teories que l’arquitecte i paisatgista d’origen escocès Ian McHarg va divulgar des de Penn University. La publicació de l’obra de referència Design with Nature (1969) va tancar el cercle que associa Philadelphia amb algunes ensenyances cabdals per a la urbanística en el camp de la sostenibilitat: en un projecte de l’espai lliure basat en el coneixement de les condicions de la geografia, de la biosfera, que prengui els sistemes i processos naturals com un capital a administrar, hi ha considerables oportunitats per a treballar activament en la sostenibilitat de la metròpoli.

IDEES VELLES PER A DISCURSOS RENOVATS

L’exemple de tres ciutats ben diferents permet veure l’origen de diversos matisos en el discurs sobre el verd a la ciutat: l’associació amb l’esport o amb el prestigi urbà a Londres; l’associació amb la polifunció, amb l’equipament col·lectiu especialitzat o amb l’escenari apropiat per a la celebració de grans esdeveniments urbans a Barcelona; l’associació amb aptituds favorables per contribuir al progrés sostenible i amb el que hi ha d’oportú en la identificació dels sistemes geogràfics amb l’espai obert de la metròpoli a Philadelphia. Totes aquestes facetes del verd urbà segueixen vigents amb major o menor pes específic a dia d’avui i, al costat d’altres, contribueixen a una complexa concepció de l’espai verd i de les possibilitats que pot oferir a les nostres ciutats. També en formen part aquelles reflexions que tenen a veure amb la relació del verd i les infraestructures de mobilitat —anunciada en els projectes de sistemes d’Olmsted o en les visions de París d’Henard—, amb el repartiment difós dels beneficis del verd a tota la ciutat a través de parcs i jardins de dimensió menor, o amb el retorn a la faceta productiva dels espais oberts considerada com a nova funció urbana. Tot això es mescla en els discursos contemporanis sobre el verd, i queda tant per avançar en alguns camps oberts ja fa tant temps que a vegades sembla que prou en tenim com per ser capaços de introduir-hi nous matisos.

Leave a Reply

Your email address will not be published.