Botons

Els botons són, possiblement, el paradigma de la comunicació actual. Són la interfície —física i/o virtual— que utilitzem per posar-nos en contacte amb una gran varietat d’objectes, que alhora ens permeten comunicar-nos amb altres persones quan els accionem. I, recíprocament, és un element que ens comunica que allò pot ser accionat. Amb el progrés tecnològic, però, la definició de botó encara ha de ser reescrita. Quin és el límit dels botons?

A la seva naturalesa físicomecànica s’hi ha afegit la virtual. L’aparició de les interfícies gràfiques d’usuari i els elements perifèrics per a ordinadors han donat una nova dimensió a la comunicació entre els humans i les màquines. Les superfícies físiques d’accionament han passat a ser multifuncionals, ja que poden posar en marxa una varietat interminable d’activitats virtuals, i la successió d’aquestes provoca que els botons —virtuals, desmaterialitzats— tinguin un caràcter efímer. Així i tot, en el cas de les pantalles tàctils hem recuperat en certa manera aquesta interacció més directa amb els botons, ja que els premem directament. Tota la pantalla és un botó, i alhora infinitat d’ells. Aquesta fusió entre els conceptes de botó físic, pantalla i botó virtual, ha aportat a l’usuari una gran llibertat de moviments i possibilitats, però alhora ha provocat que la relació física d’acció-reacció entre usuaris i objectes sigui molt més subtil.

Estan apareixent, però, exemples com les pantalles Tacto [Fig. A], que utilitzen la microfluídica per fer aparèixer, segons convingui, botons físics allà on n’hi ha de virtuals. “Com a éssers humans, volem sentir les coses, desitgem aquesta tactilitat”, i no cal dir que els botons d’un teclat requereixen provocar aquesta sensació: “necessites dues coses per dactilografiar bé: confirmació i orientació”.

I en aquest sentit, la informació gràfica que donen els botons també és clau per assolir un bon nivell d’usabilitat. Gràcies al procés d’unificació d’aparells electrònics que vivim —amb una clara preferència cap al telèfon mòbil— es pot constatar més que mai la incongruència que es dóna entre els teclats numèrics de telèfons i calculadores, ja que coexisteixen.

A partir de 1834, van començar a aparèixer comptadors i calculadores que feien servir botons [Fig. B] en lloc de les manetes i engranatges ja utilitzats des del segle XVI. Entre 1880 i 1910, van aparèixer els primers models comercials amb 10 botons, disposats en una o dues files, de lectura horitzontal d’esquerra a dreta, en consonància amb la direccionalitat de lectura de la societat occidental. En el cas dels models amb dues files hi havia, però, una gran disparitat en l’ordenació dels botons:

Una solució també força popular a l’època va ser l’anomenat comptòmetre [Fig. C], introduït l’any 1887. Tenia la característica de disposar de 90 botons —10 columnes de 9 botons—amb l’ordenació de xifres llegida de dreta a esquerra i de baix a dalt.

Pel que fa al teclat de les calculadores, amb una disposició de 10 tecles semblant a la d’avui en dia, hi ha dos exemples iniciàtics: El model de 1905 que va dissenyar F. S. Baldwin [Fig. D] i el que va presentar Oskar Sundstrand l’any 1914 [Fig. E]. Mentre el primer tenia els números ordenats de dalt a baix, el segon els tenia de baix a dalt, i es va instaurar així un model d’èxit que ha perdurat fins avui en dia.

---

---

És curiós que la màquina perforadora de targetes IBM Keypunch 026 [Fig. F], una de les que, probablement per primera vegada —és de 1949—, incorporava el teclat numèric com a funció alternativa de diverses tecles del teclat QWERTY, recuperés la distribució de números del model de Baldwin. Els telèfons, que encara no funcionaven amb botons, no en podien ser la inspiració.

Des del 1891, els telèfons utilitzaven el sistema de marcació rotatòria [Fig.G], i no va ser fins a la dècada dels anys quaranta quan l’empresa Bell Systems —en constant col·laboració amb el dissenyador Henry Dreyfuss —va començar a crear prototips amb botons [Fig. H]. La mateixa empresa va elaborar un estudi l’any 1955 on començaven plantejant-se la següent qüestió: “On espera la gent trobar els números en cada una de les sis configuracions de deu tecles?”. El resultat [Fig. 9] va ser el que avui en dia utilitzem pels telèfons. A l’estudi s’anomena la configuració del teclat IBM comentat anteriorment, i també la d’altres models de calculadora. I comenten: “No podem assegurar que aquestes diferències entre les disposicions de teclat de les calculadores siguin de cap importància pràctica. De fet, el nostre estudi d’expectatives pot ser considerat només un primer pas per trobar la disposició de tecles que permeti el menor nombre d’errors i de temps de marcatge”. A les conclusions es responia a la pregunta ja citada, així com a la pregunta referent a la disposició de les lletres: “1. La gent espera trobar els números arranjats d’esquerra a dreta, en files horitzontals, començant per la fila superior per a totes les configuracions. 2. La gent espera trobar les lletres arranjades d’esquerra a dreta, amb dues o tres lletres en ordre a cada tecla, en files horitzontals, començant per la de dalt […]”.

En un estudi posterior es tornen a estudiar les disposicions de les tecles [Fig. I], però sense arribar a conclusions significatives que facin variar la solució lògica —i que ha prevalgut— que deriva de les respostes de l’estudi anterior, tot i que no l’anomenen. Sí que comenten, però, que “la disposició que normalment es troba als comptadors de deu tecles (arranjament I-A, Fig.3) no era la millor de les tres primeres comparades. D’altra banda, la mateixa configuració geomètrica amb un esquema numèric diferent (arranjament IV-A) era millor quant a l’acció de teclejar si es comparava amb el grup IV.”

Bell Systems va presentar els telèfons amb botons l’any 1962 —tot i que ja els anunciava des del 1959 [Fig. J]—, juntament amb la nova tecnologia Touch-Tone de marcació per tons, que substituïa la marcació per impulsos. El fet de ser-ne els inventors va crear un precedent que, com a les calculadores Sunstrand, es va instaurar.

La marca Kodak presentava l’any 1888 una revolucionària càmera amb el següent eslògan: “Tu prems el botó — nosaltres fem la resta” [Fig. K]. Avui en dia estem acostumats a trobar botons allà on mirem, però potser no som conscients de les accions que poden arribar a dur a terme. “El botó és absolutament neutral; no fa res més que esperar que un dit s’hi acosti i, a causa de la disparitat entre el lleu contacte i la possibilitat de conseqüències massives, ha esdevingut una metàfora de les fantasies modernes.

»Qualsevol idiota pot prèmer-lo. És l’hòstia consagrada de la societat tecnocràtica”.