El passejant del disseny

[Paral·lelisme amb “El passejant de les arts [plantejat per Eulàlia Bosch, que] a diferència de l’espectador ocasional, connecta amb aquest fil, fi però fort, que porta de la creació a la contemplació i hi fonamenta la seva necessitat d’aliment artístic. El passejant de les arts comença passejant per les sales i acaba passejant per les obres.” Bosch, Eulàlia. El plaer de mirar. El museu del visitant. Barcelona: Actar, 1998, pàg.103.]

---

No vi el viento
vi moverse
las nubes

No vi el tiempo
vi caerse
las hojas.

Eduardo Chillida [1]

---

“Veiem allò que busquem, allò que els hàbits o tradicions ens han ensenyat a veure. La idea que ho veiem tot en mirar una escena és falsa. […] Veiem el que ens interessa”, apunta George Nelson[2]. Al seu llibre How To See mostra un panorama de situacions en què el punt de vista —no solament òptic— juga un paper fonamental a l’hora d’analitzar objectes o entorns. Segons ell, ”la majoria de gent moderna té una visió discapacitada, en part pel que s’anomena procés educatiu, però també per la sobrecàrrega d’estímuls visuals presents a l’entorn urbà”[3].

Els objectes ben dissenyats són aquells invisibles, que compleixen la seva funció sense que l’usuari els noti, i alhora no criden l’atenció a l’entorn on estan ubicats. És aquí on, per tal d’identificar-los, hem de deixar de veure i començar a mirar. Com apunta Eulàlia Bosch a El plaer de mirar, “veure molt i mirar poc és la manera més segura d’anar recobrint les obres d’art d’un vel espès que les acabarà fent invisibles als nostres propis ulls”[4]. “Mirar és vagar per la peça intentant descobrir els seus itineraris de lectura”[5].

Al llarg dels anys veiem infinitat d’objectes, ens fixem en una part, n’utilitzem alguns i en posseïm uns pocs: aquells que hem llegit amb la mirada. Però no tothom hi veu igual: “El comprador pren decisions basant-se en si li agrada el disseny o no, ja que poques vegades pot saber com respondrà el producte en arribar a casa. El problema de decidir basant-se en el disseny és que els analfabets visuals no tenen forma de saber si un disseny és bo o no”[6].

Per aquesta raó és important educar la mirada, perquè vagi més enllà dels impulsos visuals, i pugui arribar a preveure amb immediatesa l’esdevenirdels objectes. “Veure […] és pensar. I pensar és agrupar ordenadament fragments aleatoris d’experiències privades. Veure-hi no és una singularitat natural, sinó una disciplina. Pot ser apresa”[7]. “Aprendre a mirar vol dir […] reconèixer el passat per inventar el present, tradició que serà del nostre propi futur”[8].

A partir de la mirada, doncs, podem qüestionar-nos si una cosa funciona o no, si el seu emplaçament és correcte o si la seva correcta utilització es veu ressentida per la mala combinació dels dos paràmetres anteriors. “Si realment volem apreciar l’entorn físic on passem la majoria del nostre temps, necessitem tenir enteniment sobre el disseny i el seu procés. Dit d’una altra manera, hi ha una relació entre mirada i disseny, així com entre mirada i pensament, o mirada i sentiment”[9].

---