Poka-yoke

Els humans, per naturalesa, cometem errors. No contents amb això, sovint intentem trobar un culpable que no sigui un mateix. El fet que no tinguin capacitat de contrarrestar l’atac fa que els objectes siguin un blanc força comú (sovint merescut) i, d’aquesta manera, intentem transformar els errors humans en defectes dels productes.

Això suposa un problema en la relació entre els objectes i els humans, que en són els principals perjudicats. Tal com apunta Bruno Munari, “un problema no es resol per si mateix, però en canvi conté tots els elements per a la seva solució; s’han de conèixer i utilitzar-los en el projecte de solució”[1]. A l’hora de dissenyar un producte —o servei— doncs, no ens hem de preguntar “si funciona”, sinó portar la casuística al límit per intentar que falli.

Aquesta és la filosofia del poka-yoke[2], un sistema d’anàlisi de qualitat ideat per Shigeo Shingo als anys seixanta que té per objectiu principal bloquejar l’error humà, i en el cas que aquest s’acabi produint, ressaltar-lo de tal manera que sigui obvi per a l’usuari que l’ha comès.

El mètode pedagògic de Maria Montessori, amb orígens a principis del segle XX, contemplava que els infants, a partir de l’experimentació, descobríssin els seus propis errors. I que juntament amb la motivació per prendre decisions, aquests infants fossin capaços de resoldre problemes i d’escollir les alternatives apropiades.

Podríem considerar un poka-yoke un dels jocs que Montessori va plantejar per a l’educació de la geometria: peces de diferents formes que han d’encaixar al seu corresponent forat. Només hi ha una manera de resoldre el problema, i l’usuari del joc, amb deduccions simples i educatives, troba inequívocament la solució.

Si el problema està ben analitzat, la solució hauria de ser vàlida per a qualsevol edat i cultura. Actualment això no passa. Tot i la globalització, no hem acabat d’aconseguir certes unificacions que ens ajudarien a conviure millor amb els objectes. Per què encara necessitem adaptadors per endollar un aparell a la corrent quan anem a un altre país? Per què es parla d’objectes intuïtius quan si el poses en mans d’una persona gran és incapaç de fer-lo servir?

Tot i que ens intenten convèncer que el disseny actual –cada cop més condicionat per les aplicacions informàtiques- està fent molt en pro del benestar de l’ésser humà modern, seguim necessitant massa fulls d’instruccions.


[1] Munari, Bruno. ¿Cómo nacen los objetos?. Gustavo Gili. Barcelona, 1983.

[2] [En japonès ポカヨケPoka es tradueix com “error” i yoke ve del verb yokeru que, literalment, vol dir “evitar”.]. Poka es tradueix com “error” i yokeve del verb yokeru que, literalment, vol dir “evitar”.]. Hi ha molts tipus de poka-yoke, des d’un port USB –evita la connexió errònia amb la forma del dispositiu fins al forat que hi ha als rentamans per evitar que vessi l’aigua en cas d’oblidar-nos-la oberta –solució a un error humà ja comès. El terme també és aplicable a sistemes no materials.

Guim Espelt Estopà és dissenyador industrial, amb estudis a l’Escola Elisava i la UPC. Ha col·laborat amb TACP Architects, Studio Suppanen, Apparatu o el Centre de Documentació del DHUB a més de realitzar varis projectes per compte propi. És també autor del blog "Told by Design" i vocal de la junta de l'ADI-FAD.

1 Comment

  1. Pingback: revista diagonal. | Guim Espelt i Estopà

Leave a Reply

Your email address will not be published.