subobjectivitat

el text està escrit tot en minúscules en homenatge a max bill, que aplicava la —poc objectiva— teoria de herbert bayer: “per què, per a un sol so, tenir dos signes, A y a? un so, un signe. per què dos alfabets per a una paraula? per què doble quantitat de signes, si s’aconsegueix el mateix amb la meitat?”.


els objectes estan subjectes a una sèrie de manipulacions i consideracions des del moment en què són plantejats fins al moment en què deixen de formar part del nostre entorn.
el procés de disseny és el que hauria d’estar regit per paràmetres més objectius, sobretot en la fase preliminar, en el concepte. hi ha massa objectes com per necessitar-ne més: l’objectiu dels objectes és ajudar-nos a cobrir les nostres necessitats bàsiques, o resoldre problemes que encara no hem solucionat. una anàlisi objectiva de dades és el que ens portarà a plantejar un producte vàlid i original. segons max bill, “la forma [gestalt] implica la suma de totes les funcions en una unió harmònica”.
el disseny és objectiu en les funcions i subjectiu en la forma: la subjectivitat del dissenyador a l’hora d’enfocar el disseny pot, a partir d’aquest moment, acabar de donar valor afegit o desvirtuar el procés abans esmentat, segons la capacitat d’harmonitzar totes les funcions que el projecte requereixi.
l’objectivitat radical ens portaria a una solució vàlida, potser enginyeril, però segurament no prou agradable com per provocar un desig (d’adquisició i posteriorment de conservació) per part de l’usuari.
molts productes estan innegablement influenciats per l’època en què han estat creats i per les tendències del moment, amb dissenyadors més preocupats de si la subjectiva opinió mediàtica els serà favorable que de crear productes que vagin més enllà d’aquestes consideracions i apostin per una consciència projectual que derivi en productes atemporals; productes que en el futur es puguin considerar objectivament actuals. en paraules de dieter rams: “concentrant-nos en el ‘mínim necessari’, mitjançant ordre i harmonia, renunciant a tot allò superflu i no important, arribem a productes de gran complexitat. van més enllà de les tendències modernes. expressen l’essència del disseny” [1].
l’empresa que hi ha darrere la producció d’un objecte en concret pot ajudar força: el dissenyador s’ha de recolzar en el coneixement dels seus tècnics per tal de crear un producte optimitzat en quant a forma i producció. aquesta ha de ser especialment conscient de determinats aspectes com ara la sostenibilitat, ja que d’aquesta manera ajuda a millorar objectivament el producte. en aquest procés, el dissenyador, com el titellaire, hauria de ser discret, invisible, però sense deixar de controlar tots els moviments[2], per tal d’aconseguir l’harmonia abans esmentada.
empresa i dissenyador, doncs, han de controlar-se mútuament, amb una línia de treball en pro del producte, i no d’ells mateixos, ja que d’aquesta manera, els beneficiats seran els usuaris.
aquests, però, també han de posar-hi de la seva part, i analitzar en cada cas —objectivament, si la informació de què disposen els ho permet— si el producte compleix els requisits perquè sigui sostenible, no només ecològicament, sinó en el temps. els objectes estan fets per ser utilitzats fins que ja no puguin complir la seva funció, i aquest és un aspecte que no ha d’estar subjecte a consideracions de màrqueting ni de moda. aquestes vénen regides per criteris subjectius: tenen per objectiu el benefici propi i la banalitat.
val a dir que això no ha estat més que una petita reflexió subjectiva.


[1] rams, dieter. less but better. hamburg: jo klatt design+design verlag, 1995. p. 26-27.

[2] Frase adaptada a partir d’un comentari de gemma curtin sobre els dissenyadors britànics industrial facility.

Guim Espelt Estopà és dissenyador industrial, amb estudis a l’Escola Elisava i la UPC. Ha col·laborat amb TACP Architects, Studio Suppanen, Apparatu o el Centre de Documentació del DHUB a més de realitzar varis projectes per compte propi. És també autor del blog "Told by Design" i vocal de la junta de l'ADI-FAD.

1 Comment

  1. Pingback: revista diagonal. | Guim Espelt i Estopà

Leave a Reply

Your email address will not be published.