La llum a Lisboa
és un bany de sabó blanc.
Olora i clareja.
Blau clar el cel es fa gran,
lluminós i net,
deixa rastres tàctils
a ratjoles i petits llambordins
de l’existència d’un Sol oceànic.
El vent a Lisboa ve de molt enfora,
així hem vengut tu i jo,
com personatges novel·lescos
a cercar malenconia dolça.
Els carrers que empedrats van
sinuegen per la memòria,
tinc l’estranya sensació
d’haver estat aquí en nits i dies oblidats
i d’encara romandre a estones.
Caminem espurnejats de malenconia
i m’abraço a tu i tot volta
a la velocitat d’una besada,
sota uns arcs d’una ciutat
que arrasada pels temps viu i enyora.