L’ESPAI i LA POLÍTICA: governança metropolitana

La intervenció de l’arquitecte en el món construït ve majoritàriament dirigida per l’existència d’un fet polític que planeja per damunt seu. Per tant, preguntar-se com l’acció de govern encaixa en el fet físic de la ciutat és bàsic per entendre en quin marc polític acabarà treballant un arquitecte.
Aquest últim estiu hem assistit a l’aprovació de la Llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) en la qual es defineix un nou govern metropolità que engloba 36 municipis de la Regió Metropolitana i en la qual es modifica la manera de pensar el territori i, per tant, la manera de construir-lo i de projectar-lo. Però, per què aquest nou govern es considera necessari? Com s’organitzarà? I quin serà el seu impacte?
L’objectiu d’aquest breu article serà el de poder comprendre les característiques destacades del nou model de govern metropolità català a través del model existent des del 2000 a Londres. Centrarem, doncs, l’atenció en els canvis d’estructura de governança i com aquests poden o no afavorir canvis en polítiques urbanes.

“London is in a mess”, afirmava Andy Thornley a principis dels anys noranta1. I, efectivament, amb aquestes paraules deixava clar que el funcionament caòtic de la metròpolis estava intrínsecament relacionat amb el sistema polític que la governava. Des de l’arribada de la “donzella de ferro” l’any 1979 i l’abolició del Greater London Council el 1986, l’estructura de govern urbà es va aprimar fins a extrems insospitats. El desenvolupament de Londres va quedar en mans del govern central ─Whitehall─ i una miríada d’organitzacions amb fortes arrels al sector privat. En definitiva, la ciutat quedava dirigida per la “mà invisible” del mercat.

La City va començar a créixer en alçada, l’espai per oficines es va multiplicar, l’habitatge protegit es va minimitzar i segregar, el trànsit es va accentuar i el transport públic es va degradar, però malgrat tot, Londres escalava posicions en el rànquing de “Ciutats Globals” discutides per Saskia Sassen el 19912. Efectivament, l’abundància tant d’espai físic com legal per acollir nous negocis la catapulta a ser capital financera mundial. Però la fragmentació de l’espai de decisió i el total abandó d’una idea de govern a escala metropolitana porta a una competència entre “boroughs” (o municipis) ferotge, una descoordinació considerable i una duplicació d’esforços extrema, tal com discuteix en Tony Travers3.

No serà fins l’arribada dels laboristes i de la “Tercera Via”, d’aires liberals però amb forta component social, que es comença a pensar en la construcció d’una nova arquitectura de govern metropolitana. A més, després d’un referèndum a finals dels anys noranta, queda clar que els londinencs no en tenen prou  amb la “mà invisible” del mercat i que reclamen ulls, orelles i braços ben visibles. L’any 2000, després de dècades d’anarquia, s’inaugura la Greater London Authority (GLA): un organisme format per l’alcalde i  l’assemblea que intenta agrupar els actors principals de la ciutat i que s’encarrega de traçar un full de ruta pel seu desenvolupament. Un govern, doncs, dirigit per un alcalde que, com a tret destacat, va ser elegit directament pels vuit milions de ciutadans que habiten l’àrea d’influència de la GLA.
Des d’aleshores, s’han aconseguit èxits rotunds com la candidatura als Jocs Olímpics del 2012; un sistema d’autobusos més eficient; una millora de l’antiquíssim “Underground” anglès, no només amb el famós “mind the gap” sinó amb sistemes tarifaris innovadors i un pla d’habitatge protegit inexistent en dècades anteriors. S’ha introduït també la revolucionària “Congestion Charge” que, malgrat les crítiques, intenta disminuir el volum de trànsit al centre de la metròpoli a través d’una petita prima que paga cada cotxe que entra i, recentment, s’ha inaugurat la versió londinenca del “bicing”, el “Barclays Cycle Hire”.

Amb deu anys, la GLA ha aconseguit acomplir fites importants. És cert que la fragmentació encara és considerable, però s’ha millorat la gestió d’un territori dens i complex. Moltes de les crítiques consideren que l’alcalde, tot i tenir el suport directe dels ciutadans, no té prou llibertat d’acció. Altres consideren que la força centrípeta de Londres pel que fa a mercats laborals, d’habitatge, de lleure, etc. és tan potent que la seva influència va molt més enllà dels límits que ara marquen la frontera de la GLA i que, per tant, aquesta institució es troba limitada. A Barcelona podríem trobar-nos amb problemes similars, però primer observarem amb una mica més de detall la seva història recent.



Això ha diluït la figura del govern metropolità i ha permès traspassar els poders a nivells superiors o inferiors. Aquesta situació de governança multinivell i de desencaixament físic, igual que a Londres, ha limitat la capacitat d’actuació, coordinació i visió conjunta. De fet, es detecten clarament problemes de duplicació d’esforços quan s’observa la proliferació de parcs tecnològics a tots i cada un dels municipis. Cada municipi ha estat molt gelós de la seva pròpia identitat i ha lluitat per destacar respecte el del costat en lloc de col·laborar.

Amb l’arribada d’en Maragall i del Tripartit, de manera similar a l’arribada de Tony Blair i la “Third Way”, es van moure les peces per replantejar un govern d’abast metropolità que englobés les tres entitats esmentades en una de sola i equilibrés el poder de decisió que actualment tenen la Generalitat i els municipis. Efectivament, el govern de l’AMB adoptarà finalment competències molt rellevants en matèria d’urbanisme, transport, aigües, residus, desenvolupament econòmic i social, cohesió social i territorial, medi ambient i altres infraestructures, tal com indica el Títol II de la Llei de l’AMB (PdC, 2010)4. El conegut Pla Estratègic Metropolità, que fins ara representava una entitat independent, quedarà sota el paraigua de l’AMB per tal de “promoure un Pla estratègic metropolità que, amb la participació dels agents econòmics, socials i institucionals, afavoreixi la modernització, la recerca i la innovació” (PdC, 2010 p.10) i entrarà en un diàleg més actiu amb les polítiques econòmiques del nou govern. Queda clar, doncs, que temes com els de promoció econòmica, immigració o urbanisme no poden tractar-se des de cada municipi independentment o directament des de la Generalitat, tal com s’ha fet fins ara. O bé els recursos són insuficients, o bé falta una visió conjunta i acurada per a cada zona d’influència.  Tot això implicarà una simplificació administrativa i l’explotació de les economies d’escala. Es dissenyaran parcs tecnològics, centres de recerca o sistemes de manteniment de costa que recullin un volum de demanda més gran i, per tant, redueixin l’ocupació del territori i la contractació de serveis cosa que comporta un estalvi tant territorial com econòmic. En definitiva, l’AMB passa a tenir un rol fonamental.

Però aquest govern s’organitzarà de manera totalment oposada al model anglès. El president serà fruit d’una votació de tercer ordre. O sigui, els ciutadans votaran els seus alcaldes i regidors, aquests configuraran un consell de govern metropolità i el consell serà el que escollirà el president de l’àrea metropolitana. Per tant, queda clar que la preocupació principal del nou govern metropolità se centra en la millora de la gestió i en la millora administrativa. Contràriament, a Londres, no hi ha la necessitat de personificar una metròpolis en carn i ossos. D’aquesta manera s’aconsegueix que, tot i tenir un líder clar com ho és Barcelona, la resta de municipis no es vegin menystinguts i no es cometi l’error de considerar Barcelona com a únic referent. Tal com es comentava anteriorment i tal com suggereix un dels regidors de l’Ajuntament de Barcelona, això succeeix perquè a l’Àrea Metropolitana de Barcelona existeix un sistema confederal ben arrelat on cada municipi té molta identitat. De fet, no es pot entendre l’Àrea Metropolitana de Barcelona sense Barcelona, però Barcelona no funciona sense el territori que li presten els municipis de l’entorn, segons les afirmacions de l’actual vicepresident del Parlament.

A més, cal destacar el consens que hi ha hagut entre tots els partits envers a l’adjudicació de competències a l’AMB, ja que la necessitat d’una entitat d’aquestes característiques es veia indispensable des de totes les posicions polítiques. Les recances del passat han sigut, doncs, oblidades i la Llei de l’AMB, contràriament a la Llei de vegueries, s’ha aprovat per unanimitat absoluta.

Ara bé, a curt termini, l’impacte que el ciutadà pot esperar percebre serà reduït. Les transformacions dràstiques del paisatge seran minses. Polítiques que intentin promoure la millora del transport, que han estat claus per consolidar el rol de la GLA a Londres, també seran escasses. Tot i ser un tema fonamental, tal com diversos experts apunten, ja tenim ara mateix molts projectes començats, com la línia 9 i la d’alta velocitat, que han xuclat la major part dels recursos. Ara bé, totes aquelles polítiques socioeconòmiques, no espacials, que pretenguin lidiar amb la crisi actual tindran major cabuda. En canvi, a llarg termini, la nova governança metropolitana deixarà les bases per ordenar el territori de manera més coordinada. Es crearà, doncs, una àgora per entaular discussions amb tots els nivells de govern i emprendre així decisions més consensuades, coordinades i més pensades des de la globalitat.

Tant a Londres com a Barcelona els governs metropolitans han estat i són necessaris. Les ciutats són cada cop més rellevants com el motor econòmic i social d’un país i necessiten sistemes de govern propis, innovadors,  àgils i flexibles. Potser, al igual que a Londres, el nou govern no aconseguirà englobar la unitat funcional territorial que representa la regió metropolitana de Barcelona. L’encaixament govern-territori serà, doncs, imperfecte. Ara bé, aquest pas legal i polític i el consens que s’ha forjat entre tots els partits polítics augura un bon començament. Tal com suggereix Jordi Borja en el seu últim llibre5, s’ha arribat al final d’un cicle i d’un periple intel·lectual marcat per la sortida de la dictadura, l’entrada a Europa, els Jocs Olímpics, la transformació del 22@, entre d’altres. Ara cal buscar nous horitzons. La gestació i aplicació de la Llei de l’AMB posarà les bases pel començament d’aquesta nova etapa i les eleccions municipals d’aquesta primavera oferiran als ciutadans la clau de volta per estructurar la formació del nou govern metropolità.


Agraïments a una desena d’entrevistats: regidors de l’Ajuntament de Barcelona, diputats del Parlament de Catalunya i altres actors urbans externs a la política.

1 Thornley, Andy (ed.) (1992) The Crisis of  London. Routledge, London.

2 Sassen, Saskia (1991) The Global City. New York, London, Tokyo. Princeton University Press, Princeton.

3 Travers, Tony (2004) The politics of London: governing an ungovernable city. Palgrave Macmillan, Basingtoke, UK.

4 Parlament de Catalunya (2010) “Llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona Barcelona(tram.200-00084/08, Aprovació)”.

Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, núm. 785,pp.50-68,30 de Juliol de 2010 (podeu consultar-la a:http//www.parlament.cat/web/activitat-parlamentaria/lleis)

5 Borja, Jordi (2010)Llums i ombres de l’urbanisme de Barcelona. Editorial Empúries, Barcelona

Leave a Reply

Your email address will not be published.