Tot parlant aquests últims temps de l’impacte que ha suposat l’optimització estructural en el disseny de molts edificis recents, i més des de les teories de Sasaki, s’ha oblidat sovint que aquest recurs ha existit des dels propis orígens de la concepció de les primeres estructures. El fenomen és d’allò més simple i honest: es tracta d’aprofitar-se de la resposta d’una determinada estructura per tal de projectar un determinat disseny arquitectònic de la manera més òptima i racional. Per dir-ho d’una altra manera: cal densificar l’ús de material només en aquells punts on realment sigui necessari mentre que les zones poc sol·licitades van perdent dimensió. Així, el disseny arquitectònic pot enriquir molt el seu llenguatge a força de considerar també, per a la seva definició final, les tensions de cadascun dels elements.
La natura és un exemple genial d’optimització estructural sense precedents. Fixem-nos en els esquelets, per exemple, o en la ramificació de les branques dels arbres: la naturalesa sotmet les seves estructures a un procés continu d’adaptació i de redisseny per tal de dimensionar-les a les tensions justes per a les quals han de treballar els seus components. La història estructural ha sotmès també els seus edificis a un procés evolutiu d’optimització que, a pesar dels seus alts i baixos, ens ha arribat a l’actualitat a través de les tipologies que, ara per ara, es coneixen. Així, per exemple, una encavallada és un cas clar d’optimització estructural, des del punt de vista que no és res més que un esforç per concentrar les tensions d’una gran jàssera en unes poques barres concretes i buidar-ne la resta.
D’optimització, en podem parlar en diverses direccions: des de la geometria, des del material, etc. Pensem, per exemple, en el descobriment de l’arc com a solució arquitectònica. No és res més que la recerca del màxim rendiment del material disponible amb la millor de les geometries per resoldre un problema estructural: cobrir espais interiors. Aquest recurs utilitzat des del món clàssic de Roma i reiterat al llarg de tota la història, ha anat perfeccionant-se i sofisticant-se per donar resposta, en cada cas, a les demandes que proposava l’arquitectura.
Els edificis sincers amb la seva estructura resulten, molt sovint, atractius per la seva claredat i transparència: no hi ha res més elegant que desplegar aquells recursos necessaris, i només els necessaris, per resoldre determinats dissenys estructurals. Així, un magnífic exemple d’excel·lent coordinació i sinceritat entre estructura i forma arquitectònica el trobem en la coberta de la British Museum Great Court, de Sir Norman Foster. El projecte plantejava per a la coberta d’aquest gran espai central del Museu Britànic una gran membrana transparent que s’adaptés, amb tota naturalitat, a la geometria del seu perímetre. Aquest espai central, de forma clarament rectangular, inclou també una sala de lectura en la seva part central: un mòdul cilíndric no exempt de considerar. Foster creia fermament en la neutralitat de la intervenció en un edifici prou antic i rellevant com és el British Museum.
La neutralitat passava no només per la lleugeresa i la transparència de la solució tectònica final, sinó també per la naturalitat geomètrica de la solució. El projecte final cobreix l’espai amb una membrana metàl·lica molt fina nervada de tal manera que hi pugui passar una gran quantitat de llum entre els seus alvèols, i transforma així l’espai principal del museu en una plaça interior en transició cap a l’exterior. La pell que acaba cobrint el Great Court es presenta al visitant com una pell totalment diferent al llenguatge de l’edifici eclèctic que, per evitar definitivament els punts de contacte (o de transició) entre la història, acaba sostenint-se per art de màgia a ulls del visitant i flota més enllà dels murs perimetrals de la gran sala.
protagonisme i el llenguatge d’allò que és nou s’entén perfectament des de la seva sinceritat geomètrica. Poques vegades una intervenció enriqueix tant un edifici existent sense malmetre’n el seu llenguatge propi. I això és fruit d’una optimització estructural en la pròpia concepció del projecte. Una vegada més, l’arquitectura ha estat prou audaç per conèixer i aprofitar-se dels recursos estructurals que ens proporciona la resistència dels materials. Aquest és un dels principals motius de l’èxit de la intervenció, més de cirurgia que de nova concepció.
L’espai cobert, de forma rectangular, precisava una estructura que cobrís indistintament llums d’entre 14 i 40 metres i que, alhora, realitzés amb èxit la transició d’un perímetre rectangular en un de circular en el seu interior. La solució va ser una malla metàl·lica triangular recolzada en una successió de pilars metàl·lics, suportats per un dels murs posteriors a la façana del pati. Així, la làmina sobrepassa els murs perimetrals i transmet, certament, una sensació d’ingravidesa a l’usuari, efecte que encara en ressalta més la neutralitat. Les càrregues verticals, d’aquesta manera, es transmeten a través d’un mur existent i l’absorció dels esforços horitzontals, així com dels produïts per la dilatació, es realitzen, en part, a través d’un cèrcol de rigidització perimetral.
Amb l’objectiu d’aconseguir un màxim rendiment de cada peça, la membrana està constituïda per elements radials, connectats per dues espirals oposades i generades per una col·lecció de barres d’acer de diferents seccions i gruixos. Les seccions de les barres són mínimes en les zones centrals de la llum i màximes en el perímetre, d’acord amb les tensions de compressió a les quals estan sotmeses (el rang dimensional d’aquestes peces, oscil·la entre 80 i 180 mm de cantell). Les barres estan soldades i unides en nusos de sis entrades, dissenyats exclusivament per aquest projecte. Les soldadures permeten que les unions tinguin suficient ductilitat, de manera que es garanteixi una certa tolerància als moviments de la coberta en els casos de forta sol·licitació per vent o neu.
Les 7000 barres estan classificades per tipus i es van repetint per tal de simplificar-ne l’execució. De la mateixa manera, els arcs de la membrana se succeeixen en funció de la llum que cobreixen. Per tal d’igualar les reaccions horitzontals al perímetre, els arcs s’aixequen més en els vèrtexs que no pas en els laterals. L’optimització geomètrica de l’estructura és exemplar i el propi funcionament de la coberta acaba definint l’aparença final de la intervenció en una integració arquitectònica perfecta. El fet d’alçar els arcs en funció de la llum, i per tant, de la càrrega, és un recurs molt efectiu i prou conegut per igualar o per reduir les empentes horitzontals als extrems. En aquest projecte, però, adquireix una doble funcionalitat, ja que també soluciona una implantació difícil de la coberta en l’edifici d’una manera espectacularment senzilla.
Tot parlant aquests últims temps de l’impacte que ha suposat l’optimització estructural en el disseny de molts edificis recents, i més des de les teories de Sasaki, s’ha oblidat sovint que aquest recurs ha existit des dels propis orígens de la concepció de les primeres estructures. El fenomen és d’allò més simple i honest: es tracta d’aprofitar-se de la resposta d’una determinada estructura per tal de projectar un determinat disseny arquitectònic de la manera més òptima i racional. Per dir-ho d’una altra manera: cal densificar l’ús de material només en aquells punts on realment sigui necessari mentre que les zones poc sol·licitades van perdent dimensió. Així, el disseny arquitectònic pot enriquir molt el seu llenguatge a força de considerar també, per a la seva definició final, les tensions de cadascun dels elements.
La natura és un exemple genial d’optimització estructural sense precedents. Fixem-nos en els esquelets, per exemple, o en la ramificació de les branques dels arbres: la naturalesa sotmet les seves estructures a un procés continu d’adaptació i de redisseny per tal de dimensionar-les a les tensions justes per a les quals han de treballar els seus components. La història estructural ha sotmès també els seus edificis a un procés evolutiu d’optimització que, a pesar dels seus alts i baixos, ens ha arribat a l’actualitat a través de les tipologies que, ara per ara, es coneixen. Així, per exemple, una encavallada és un cas clar d’optimització estructural, des del punt de vista que no és res més que un esforç per concentrar les tensions d’una gran jàssera en unes poques barres concretes i buidar-ne la resta.
D’optimització, en podem parlar en diverses direccions: des de la geometria, des del material, etc. Pensem, per exemple, en el descobriment de l’arc com a solució arquitectònica. No és res més que la recerca del màxim rendiment del material disponible amb la millor de les geometries per resoldre un problema estructural: cobrir espais interiors. Aquest recurs utilitzat des del món clàssic de Roma i reiterat al llarg de tota la història, ha anat perfeccionant-se i sofisticant-se per donar resposta, en cada cas, a les demandes que proposava l’arquitectura.
Els edificis sincers amb la seva estructura resulten, molt sovint, atractius per la seva claredat i transparència: no hi ha res més elegant que desplegar aquells recursos necessaris, i només els necessaris, per resoldre determinats dissenys estructurals. Així, un magnífic exemple d’excel·lent coordinació i sinceritat entre estructura i forma arquitectònica el trobem en la coberta de la British Museum Great Court, de Sir Norman Foster. El projecte plantejava per a la coberta d’aquest gran espai central del Museu Britànic una gran membrana transparent que s’adaptés, amb tota naturalitat, a la geometria del seu perímetre. Aquest espai central, de forma clarament rectangular, inclou també una sala de lectura en la seva part central: un mòdul cilíndric no exempt de considerar. Foster creia fermament en la neutralitat de la intervenció en un edifici prou antic i rellevant com és el British Museum.
La neutralitat passava no només per la lleugeresa i la transparència de la solució tectònica final, sinó també per la naturalitat geomètrica de la solució. El projecte final cobreix l’espai amb una membrana metàl·lica molt fina nervada de tal manera que hi pugui passar una gran quantitat de llum entre els seus alvèols, i transforma així l’espai principal del museu en una plaça interior en transició cap a l’exterior. La pell que acaba cobrint el Great Court es presenta al visitant com una pell totalment diferent al llenguatge de l’edifici eclèctic que, per evitar definitivament els punts de contacte (o de transició) entre la història, acaba sostenint-se per art de màgia a ulls del visitant i flota més enllà dels murs perimetrals de la gran sala.
protagonisme i el llenguatge d’allò que és nou s’entén perfectament des de la seva sinceritat geomètrica. Poques vegades una intervenció enriqueix tant un edifici existent sense malmetre’n el seu llenguatge propi. I això és fruit d’una optimització estructural en la pròpia concepció del projecte. Una vegada més, l’arquitectura ha estat prou audaç per conèixer i aprofitar-se dels recursos estructurals que ens proporciona la resistència dels materials. Aquest és un dels principals motius de l’èxit de la intervenció, més de cirurgia que de nova concepció.
L’espai cobert, de forma rectangular, precisava una estructura que cobrís indistintament llums d’entre 14 i 40 metres i que, alhora, realitzés amb èxit la transició d’un perímetre rectangular en un de circular en el seu interior. La solució va ser una malla metàl·lica triangular recolzada en una successió de pilars metàl·lics, suportats per un dels murs posteriors a la façana del pati. Així, la làmina sobrepassa els murs perimetrals i transmet, certament, una sensació d’ingravidesa a l’usuari, efecte que encara en ressalta més la neutralitat. Les càrregues verticals, d’aquesta manera, es transmeten a través d’un mur existent i l’absorció dels esforços horitzontals, així com dels produïts per la dilatació, es realitzen, en part, a través d’un cèrcol de rigidització perimetral.
Amb l’objectiu d’aconseguir un màxim rendiment de cada peça, la membrana està constituïda per elements radials, connectats per dues espirals oposades i generades per una col·lecció de barres d’acer de diferents seccions i gruixos. Les seccions de les barres són mínimes en les zones centrals de la llum i màximes en el perímetre, d’acord amb les tensions de compressió a les quals estan sotmeses (el rang dimensional d’aquestes peces, oscil·la entre 80 i 180 mm de cantell). Les barres estan soldades i unides en nusos de sis entrades, dissenyats exclusivament per aquest projecte. Les soldadures permeten que les unions tinguin suficient ductilitat, de manera que es garanteixi una certa tolerància als moviments de la coberta en els casos de forta sol·licitació per vent o neu.
Les 7000 barres estan classificades per tipus i es van repetint per tal de simplificar-ne l’execució. De la mateixa manera, els arcs de la membrana se succeeixen en funció de la llum que cobreixen. Per tal d’igualar les reaccions horitzontals al perímetre, els arcs s’aixequen més en els vèrtexs que no pas en els laterals. L’optimització geomètrica de l’estructura és exemplar i el propi funcionament de la coberta acaba definint l’aparença final de la intervenció en una integració arquitectònica perfecta. El fet d’alçar els arcs en funció de la llum, i per tant, de la càrrega, és un recurs molt efectiu i prou conegut per igualar o per reduir les empentes horitzontals als extrems. En aquest projecte, però, adquireix una doble funcionalitat, ja que també soluciona una implantació difícil de la coberta en l’edifici d’una manera espectacularment senzilla.