Al bell mig de la costa meridional xinesa, a pocs quilòmetres de l’enorme metròpoli de Guangzhou (Canton), s’erigeix una de les ciutats
més decisives en l’horitzó econòmic mundial passat i present: Hong Kong. En realitat, es tracta d’un (ara ja) antic reducte britànic a l’orient llunyà, bressol del creuament de l’estàndard occidental en una cultura de pensament fonamentalment oriental.
El territori que ocupa la regió administrativa de Hong Kong, el componen una petita península sinuosament retallada al mar i un arxipèlag dispers de topografia sincerament abrupta. La latitud de la ciutat comporta un clima i una vegetació eminentment tropicals, cosa que converteix el conjunt en un indret de gran bellesa paisatgística. No només el verd frondós del relleu muntanyós, sinó la forta humitat que es condensa en uns núvols boirosos fan de la badia de Hong Kong un enclavament natural únic.
Un enclavament únic amb un microclima únic, conseqüència de la seva orografia; els núvols procedents de les calentes aigües de l’oceà discorren a gran velocitat per sobre dels turons insulars i conformen una atmosfera profundament canviant a qualsevol hora del dia. Tant és així, que moltes de les tempestes tropicals procedents de Filipines desemboquen violentament a les seves costes i provoquen forts estralls de vent i d’onatge sobre una de les ciutats
més poblades i decisives d’Orient.
La ciutat de Hong Kong, doncs, fruit de les seves característiques polítiques, geogràfiques i meteorològiques s’ha vist obligada, al llarg dels anys, a desenvolupar un urbanisme tan particular que pot considerar-se gairebé únic. Un urbanisme fortament lligat de la mà estructural, i és que en pocs llocs del món s’ha portat a terme de forma tan estricta el concepte de ciutat vertical com a la ciutat de Hong Kong.
Segons les estadístiques publicades pel govern de la regió autònoma, actualment la ciutat i entorns disposen d’una població que sobrepassa els set milions d’habitants (aproximadament com Catalunya) en un territori d’uns 1100 km2 del qual ben poques àrees poden considerar-se fàcilment edificables per les seves condicions topogràfiques. Fins fa uns deu anys, el territori era independent de Xina i es regia per les directrius britàniques, cosa que multiplicava encara més el valor d’un sòl que es va convertir en el bé més escàs de la regió.
L’escassetat de sòl combinada amb la gran riquesa del paisatge de la regió han estat els dos elements determinants perquè la ciutat es plantegés des d’un inici amb una filosofia moderna de ciutat vertical. Moltes ciutats han desenvolupat
recentment aquest tipus d’urbanisme en zones cèntriques (dowtowns financers) i
fins i tot perifèriques (barris residencials), però hi ha pocs casos en què aquesta filosofia hagi imperat en el 100% de la trama urbana d’una ciutat.
A Hong Kong pràcticament no existeix el gra unifamiliar ni plurifamiliar de petita escala que podem conèixer aquí. La majoria de la població experimenta una vida de concepció profundament moderna, i ocupa un dels minúsculs
apartaments a l’enèsima planta d’una de les moltes unités d’habitation que composen la ciutat. Senzillament increïble.
Just d’aquests edificis residencials, en volen parlar les línies d’aquest article. Que als centres financers de les grans ciutats s’hi desenvolupin edificis alts, hi estem relativament acostumats; que s’apliquin les tècniques high-rise (de construcció seqüencial ràpida) en aquest tipus d’edificis, també. Ens hi ha conduït l’expansió
econòmica dels darrers anys. Però que tot això s’apliqui a gran escala per a edificis residencials i per a edificis d’apartaments públics socials, és certament exòtic.
El preu del metre quadrat de sòl a la ciutat de Hong Kong ha estat sempre tan desorbitat que ha forçat els promotors, constructors, enginyers i arquitectes a amortitzar el seu cost a partir de la construcció en vertical. Un tipus de construcció que ha obligat tot el ram a millorar-se constantment i a aplicar noves metodologies per a rendibilitzar-ne el procés. Un dels factors decisius en aquest èxit ha estat que molts dels constructors que hi ha hagut a la ciutat han estat alhora els promotors dels seus edificis, i això ha permès que les millores
tecnològiques i els nous processos industrials es veiessin amb bons ulls.
Hong Kong és un dels bressols de la construcció high-rise, és a dir, construcció seqüencial amb l’objectiu de reduir el temps d’execució, i reduir així també els interessos sobre capital que les promotores demanen a les entitats financeres.
Tot plegat, és una posada en pràctica de l’aplicació de criteris industrials basats en la productivitat i en el rendiment en el món de la construcció. Aquests processos de construcció seqüencial han comportat alhora un plantejament
i millora de noves tipologies estructurals i de noves tècniques d’encofrats.
Fora dels centres financers de la ciutat, els barris perifèrics es componen de multitud de conjunts residencials enormes d’una altura semblant, la majoria d’aquests de pb+40. Edificis alts i increïblement esvelts, molts d’ells apantallats de cara al mar; un fet sorprenent tractant-se d’una zona de gran afluència de
tifons tropicals. Uns edificis que poden arribar a contenir fins a 1000 apartaments i que disposen d’unes zones comunitàries de serveis pròpies
destinades a espais comercials i altres usos.
Certament, l’essència de Le Corbu feta realitat.
Els edificis d’apartaments majoritàriament presenten la planta baixa lliure i arriben a terra puntualment només per garantir-ne l’accessibilitat; per si no n’hi havia prou desafiant els forts vents tropicals amb uns edificis apantallats davant del mar, resulta que a més la seva estructura permet alliberar la cota de carrer.
Tota una exhibició de proesa estructural que es resumeix en una gran placa de transició que recull totes les càrregues procedents de les plantes superiors i les transmet a la fonamentació a partir d’unes enormes piles de formigó. Les plantes superiors a la llosa de transició es distribueixen tot seguint una pauta estructural
molt estricta de murs de formigó, que garanteixen així la resistència a l’embat de les forces horitzontals sobre les grans pantalles, com no podia ser d’altra manera. La placa de transició entre els murs superiors i les piles de planta baixa, sovint alleugerida, és on es disposen els serveis comunitaris. Un element estructural diferencial i imprescindible per a un ús arquitectònic diferencial i imprescindible; sense cap dubte, una sinceritat modèlica entre arquitectura
i estructura.
És sorprenent fins a quin punt una tipologia estructural cara i complexa pot arribar a ser rendible per a una ciutat de gran densitat de població i inserida en un marc natural únic.
La tècnica estructural està al servei del disseny arquitectònic de la ciutat i, alhora, la rigidesa de la seva pauta en defineix, sense cap dubte, l’arquitectura. Una simbiosi prou sana. Una tipologia cara per a uns edificis d’habitatges de naturalesa social; un cost que es contraresta a base de l’optimització constant
del procés constructiu i de l’amortització del sòl construït en altura. Les necessitats d’un urbanisme coaccionat per un creixement demogràfic desorbitat en un territori reduït de topografia abrupta, han portat a desenvolupar, a la ciutat de Hong Kong, una escola tecnològica pròpia i l’han convertit en un referent mundial quant a optimització i a disseny de nous sistemes estructurals per a edificis en altura. Les constructores de la ciutat han sabut integrar els nous avenços tecnològics referents al rendiment del procés constructiu amb el seu caràcter propi. Així, no és gens estrany veure edificis de més de cent metres d’altura en construcció, embolcallats en un sistema de bastides a base de canyes de bambú. La pròpia administració ha regulat amb una instrucció específica la construcció d’aquest tipus de bastides, i sembla que no és incompatible el fet de
proposar noves metodologies amb el de conservar les més antigues que ja funcionen. La raó fonamental que fa que es continuïn realitzant bastides de bambú és el seu cost en comparació amb les d’acer.
Tot plegat, fa de Hong Kong una ciutat amb personalitat pròpia i de gran bellesa estètica; una bellesa aconseguida no només pel seu increïble entorn natural, sinó també per la repetició ordenada d’una determinada tipologia arquitectònica. Una tipologia d’edificis alts i esbelts i molt pròxims entre ells, que ressalten encara més aquests forts contrastos. Sembla, però, que una solució que seria inviable en altres llocs del planeta ha tingut èxit a la ciutat de Hong Kong i malgrat que la densitat de població és extremadament alta, els espais de la ciutat a peu de carrer es perceben amplis i l’entorn natural ha persistit totalment verge a l’expansió urbanística. La densitat extrema en vertical de les unité d’habitation que dibuixen l’skyline de la ciutat contrasta fortament amb la tranquil·litat inalterada i verge dels boscos tropicals que rodegen els nuclis construïts. Pot ser Hong Kong un presagi d’allò que hauran de ser les ciutats del futur?