El voladís: un recurs o una obsessió?

Després d’haver parlat en el darrer número d’aquesta secció sobre l’eficiència estructural en els dissenys aeronàutics, és prou interessant parar-nos ara a reflexionar sobre quin és i ha estat en aquests darrers anys el paper, en l’arquitectura, del recurs estructural més recorrent en l’aeronàutica: el voladís. A grans trets, i per sorpresa de molts, un avió no és res més que un enorme voladís sostingut per les seves ales, que es converteix en punt de suport gràcies a la pressió vertical de l’aire que li confereix la geometria i la velocitat de l’aparell; és a dir, els dos extrems queden sostinguts a molts metres del seu suport i, per això, és en aquestes zones on es perceben més els seus moviments.

Fa uns quants anys segurament ens hauria costat més entendre aquesta analogia tan senzilla, justament perquè l’arquitectura estava lluny de parlar en aquests termes i, tècnicament, ni tan sols rivalitzava amb altres disciplines més perfectes. El voladís era, sense anar més enllà, un recurs arquitectònic recorrent que s’utilitzava per aconseguir un control climàtic òptim a les obertures, per acompanyar l’entrada d’alguns edificis i per guanyar algun metre més al carrer. Abans del 1900, trobaríem molt pocs exemples de voladissos en edificis; en aquest sentit, la incorporació de nous materials a la construcció durant la Revolució Industrial va ser veritablement decisiva. L’ús reiterat del formigó armat va fer que el voladís s’estengués per  arreu del moviment modern com a recurs arquitectònic i que alguns arquitectes concrets de reconeguda influència en fessin, d’aquest recurs, la seva bandera.

El primer en elevar el voladís a una categoria màgica va ser sens cap mena de dubte Frank Lloyd Wright. En les seves reconegudes cases de camp americanes, Wright va apostar per distingir i perllongar els espais interiors precisament a través de volar generosament les cobertes planes i inclinades en els punts de trobada amb les façanes. La lleugeresa que desprèn la seva arquitectura és magistral i marca un punt i a part en la història; altres arquitectes havien plantejat la volada en els seus projectes, però cap ho havia fet amb un encert i entusiasme tan aclaparadors. Va ser justament el fort contrast entre aquesta lleugeresa ingràvida de les formes i el feixuc pes dels materials petris, fortament vinculats al territori, que va convertir a Wright en una icona de referència del moviment modern.

---

---

Wright va incorporar els voladissos en la seva arquitectura, perquè va entendre que les possibilitats que donava la tècnica del formigó armat s’havien d’aprofitar com a recurs expressiu i espaial. L’armat en el formigó li concebia l’extraordinària propietat de resistir també traccions i esforços elevats, en seccions relativament esveltes. Tant és així, que es percep un cert excés d’optimisme en algunes de les seves propostes tècniques i hi ha determinats moments en els quals recorre a l’engany perceptiu per poder transmetre el seu intens anhel de volar. Ens referim a la coneguda casa Kaufman, on els voladissos permeten col·locar determinats espais de l’habitatge literalment sobre la naturalesa de l’entorn, integrant-se plenament en un emplaçament tant bonic com difícil. La il·lusió magistral que transmet aquest projecte es veu lleugerament frustrada en comprovar (només a partir d’una visita in situ), com la majoria de lloses volades s’han deformat excessivament ja a simple vista, o com la terrassa principal sobre la cascada necessita uns suports inferiors en mènsula que molt poques fotografies de llibre han volgut reflectir. Uns suports que permeten volar encara més, uns volums que es perceben molt més rígids del que en realitat són.

Wright volia anar encara més lluny, i les imatges que generava la seva imaginació posaven a prova fins i tot els materials més moderns. No hi ha cap dubte que Wright ha passat a la història com un gran mestre en la utilització pertinent de la tècnica i dels materials; va saber incorporar sòlidament a l’arquitectura un recurs tan senzill i eficaç com la llosa de formigó volada. El moviment modern continuà utilitzant aquest recurs i se’l va fer completament seu. S’utilitzaven voladissos com a elements del repertori arquitectònic habitual i des de F. Lloyd Wright que es van convertir en peces fonamentals de la composició general arquitectònica; sempre, però, considerant-los com una part del tot, com un element d’aportació qualitativa i mai com la globalitat. En aquest sentit, Mies i Le Corbusier, des d’Europa, van utilitzar també de forma contínua la possibilitat de volar per donar continuïtat als seus espais diàfans i per alleugerir així, encara més, els seus dissenys.

La sensació de volar, de no tenir res sota els peus i de flotar per l’aire és encara avui dia increïblement màgica. Ja sabem quins són els trucs, coneixem sobradament quines són les solucions tècniques concretes i en cada cas, quines són les seves limitacions; però la satisfacció de contradir permanentment la força de la gravetat natural inspira una sensació de satisfacció i complaença altrament difícil d’assolir des del disseny arquitectònic. Tant és així, que la majoria de projectes des de Wright han incorporat, interpretat i utilitzat d’alguna manera el voladís com a recurs catàrtic en els seus dissenys. Durant els darrers deu anys, en els quals l’arquitectura ha convertit moltes vegades els edificis en objectes i pures sensacions, s’ha capgirat per complet el missatge modern de Wright fins a l’extrem de confondre la part amb el tot, tot convertint el recurs en finalitat. El voladís ha adquirit una importància vital en la definició morfològica de l’arquitectura, conseqüència principalment d’una certa tendència icònica del disseny i d’un context econòmic favorable a determinades solucions estructurals complexes.

Aquesta transformació s’ha fet en molts casos magistralment, com en la Torre del Gas d’Enric Miralles o l’edifici CaixaForum de Madrid, dels arquitectes Herzog & de Meuron. D’altres casos han estat molt menys afortunats, com l’auditori del Fòrum realitzat per aquests últims, o determinades elucubracions formals de Zaha Hadid d’edificis més volats que estables. No hi ha dubte que totes les idees poden arribar a bon port, si tenen una justificació i esforç sòlids al seu darrera; aquest és el cas de plantejar edificis on el motiu principal és la sensació d’ingravidesa que desprenen. Ens referim a la Torre del Gas de Miralles com a exemple clar d’interpretació genial d’un determinat emplaçament, confluència de múltiples ordres i llenguatges, a partir de la utilització d’una solució tècnica complexa concreta. En aquest cas, el braç volant de l’edifici desenvolupa un paper de transició entre la trama urbana més densa d’habitatges de poca altura de la Barceloneta amb els edificis alts corporatius de la zona del port olímpic. En cap cas és una solució fortuïta.

En l’auditori del Fòrum, a Diagonal Mar, els mateixos arquitectes que en el CaixaForum de Madrid utilitzen el voladís amb gran mestratge per tal d’integrar els accessos de l’edifici a la trama urbana existent, plantegen el mateix recurs però de forma més desafortunada en no entendre quin és veritablement l’entorn de l’edifici; aquest fet converteix la solució tècnica concreta de volar molts metres la caixa de l’auditori en una mera ostentació tècnica dels arquitectes (per altra banda, resolta de forma exemplar). Quan un recurs tan poderós s’utilitza de forma recurrent, sense una justificació intensa fonamentada en l’entorn o en la pròpia arquitectura, deixa de ser eloqüent per convertir-se en reiteratiu i costós. L’arquitectura, en el fons, és l’art d’administrar bé els medis tècnics coneguts per tal d’arribar a transmetre determinades sensacions a través d’uns espais que, per sobre de tot, han de respondre a un programa concret. Quan aquests medis s’administren malament o de forma clarament simplista, és quan les coses deixen de tenir sentit.

---

---

En el decurs dels últims anys, sembla que aquella idea romàntica del voladís ombrívol de Wright que funcionava de forma genial per a les possibilitats que tenia la llosa de formigó armat, ha quedat del tot transgredida en descobrir que la tècnica permetia realitzar coses molt més atrevides. S’ha produït, des de la Torre del Gas i molts d’altres projectes, una desfiguració de la construcció en altura i de la volumetria general dels edificis. És com si, de sobte, l’arquitectura hagués obert els ulls a determinades possibilitats tecnològiques del seu entorn i s’hagués vist encoratjada a trencar contínuament les lleis més racionals i primitives de la baixada de càrregues. Allò que va començar sent la materialització d’un anhel ha acabat convertint-se en una vertadera obsessió.

Semblava fins fa poc que no es podia arribar a ser ningú sense haver construït un voladís gegant. Tant era el context, els medis o la finalitat: s’havia de volar com fos i com més, millor. Aquesta obsessió ha permès al món estructural de millorar-se constantment i de resoldre cada dia més eficientment els problemes que engendren aquest tipus de solucions. Des de la Torre del Gas, on el voladís queda resolt amb una enorme encavallada metàl·lica, fins a la Filmoteca de Catalunya, on es plantegen murs de formigó de gran cantell, les solucions tècniques són moltes i variades i cada dia es poden afrontar amb garanties més convincents.

No podem oblidar, però, ni un sol moment, que el voladís, per la seva naturalesa geomètrica, no deixa de ser una estructura terriblement isostàtica; és a dir, depèn integralment de les dues reaccions que es produeixen en el recolzament per garantir-ne l‘estabilitat. La majoria d’estructures que es projecten són hiperestàtiques i això vol dir que augmenten considerablement el seu coeficient de seguretat en situacions accidentals o de mala execució, perquè disposen de suports “redundants” de cara a la seva estabilitat global. Els voladissos, no. Si s’executa malament la unió o aquesta deixa de funcionar correctament, el voladís perd la seva condició estable i col·lapsa irremeiablement. Això no vol dir que les altres estructures no puguin també deixar de ser estables en un determinat moment, però significa que, per a que això passi, abans hauran de confluir simultàniament la fallida de molts més punts. Aquest fet té una importància relativa quan parlem dels voladissos que plantejava Wright, des del moment en què aquests eren una part del tot i es responsabilitzaven de l’estabilitat única de determinats espais. Molt diferent és el cas que es planteja últimament, en què el voladís es responsabilitza de l’estabilitat global de tot un edifici. És en aquest tipus de casos en què el fet de capgirar els papers pot multiplicar la responsabilitat de determinats punts constructius i, paral·lelament, el seu cost i complexitat.

Cal emfatitzar també quines són les principals virtuts dels grans voladissos (que en tenen, i moltes) i utilitzar-los correctament en detriment dels seus inconvenients.  Per més gran que sigui una estructura volada, pot convertir-se en favorable per a un edifici en general si està convenientment compensada; és exactament el que passa en la Filmoteca de Catalunya de J.Ll. Mateo o en l’edifici del DHUB de MBM arquitectes a la plaça de les Glòries de Barcelona. El voladís pot ajudar a compensar una llum central, per enorme que sigui, sempre i quan es mantingui un cert ordre de proporcions; és a dir, a grans trets es contempla aquest efecte compensador si la volada orbita al voltant d’un terç de la llum interior. Així, fins i tot pot arribar a ser interessant el fet d’incorporar grans voladissos en l’estructura d’un edifici de grans llums; tot es basa en una correcta distribució de les càrregues, per tal de garantir-ne l’estabilitat global. El problema de molts d’aquests projectes “icònics” que es comentava anteriorment és el de sempre: una desconnexió entre el llenguatge arquitectònic i el coneixement tècnic, en aquest cas estructural. El problema real de molts d’aquests edificis, ja no és una simple qüestió de la resistència dels materials que componen l’estructura, sinó un simple problema de bolc global. La resultant vertical final d’alguns d’aquests edificis cau fora del nucli central de la base i, en conseqüència, genera traccions als fonaments. Una situació, si més no, gens natural.

Certament, les possibilitats tècniques hi són per ser utilitzades. Una prova d’això, en són els dissenys aeronàutics de què parlàvem inicialment. Les capacitats materials estan quantificades per poder-les esgotar, mantenint sempre uns determinats marges de seguretat. Però tot això, per sobre de tot, s’hauria de prescriure únicament en aquells casos en què el context i principalment l’arquitectura ho precisessin, més enllà de convertir-se en una espècie de peatge molest imposat en el subconscient dels arquitectes. Peatge que, per imposicions de l’entorn socioeconòmic general futur i immediat i per l’esgotament de l’abús que se n’ha fet aquests darrers temps, acabarà possiblement afectant un percentatge molt més minoritari de casos.