Colette Pétonnet ha estat considerada una de les primeres antropòlogues de la ciutat. És una autora imprescindible per entendre el desplegament del treball de camp etnogràfic en territoris suburbans francesos. Pétonnet preconitzava la necessitat de realitzar una “observació flotant” sobre l’espai, per deixar que l’observador aconseguís que la realitat el penetrés sense filtres. L’abril de 1995, el filòsof i professor de l’Institut d’Urbanisme de Paris (IUP) Thierry Paquot la va entrevistar per a la revista Urbanisme.[*] Que serveixi la traducció d’aquesta entrevista com un petit homenatge a Colette Pétonnet.
Traducció i selecció: Ricard Gratacòs Batlle
Com s’esdevé etnògraf dels suburbis?
Per una casualitat o, més aviat, per un seguit de casualitats. Però una casualitat només és decisiva en determinades circumstàncies. Acabada la Segona Guerra Mundial, jo estava estudiant a Poitiers i no sabia cap a on tirar. No em coneixia prou a mi mateixa i en aquests casos és impossible que es doni una casualitat. Llavors m’interessava una mica per tot: una mica per la psicologia, pel dret i per la filosofia. Me’n vaig anar a París, i allà vaig quedar trasbalsada per l’agitació de la gran ciutat, per la diversitat de tresors que amaga i que jo no sabia apreciar. Un cop a la universitat, em decep, no entenc el perquè de les classes magistrals, no trobo cap interès en les lliçons del món acadèmic, que són feixugues i m’avorreixen. Llavors marxo lluny, al Marroc, primer a Casablanca i després a Rabat. Hi passo set anys “adoptada” per una família. […] Aprenc l’àrab i em meravella la riquesa de formes de cortesia, l’atenció que la llengua posa en allò quotidià, en allò banal, en els objectes simples, en les tasques diàries. No llegeixo: escolto i observo. Després torno a França, treballo com a funcionaria a París, i és llavors quan Louis Moreau de Bellaing, en veure les ceràmiques i altres objectes artesanals que havia portat del meu periple magrebí, m’incita a reemprendre els meus estudis, a estudiar Antropologia per utilitzar el coneixement adquirit al Marroc. Em porta al Musée de l’Homme per seguir els cursos d’André Leroi-Gourhan, veritable “casualitat” que explica en gran part la meva carrera i la meva vida. A l’Institut d’Etnologie, vaig ser feliç: quina diferència amb les facultats que havia conegut! Per fi, allà em parlaven de l’ésser humà, com jo ho hauria desitjat conèixer-lo sense saber-ho expressar. Alguns professors, com el mateix Leroi-Gourhan o Roger Bastide van saber iniciar-me en l’antropologia i van dirigir la meva recerca de doctorat. Amb Leroi-Gourhan fèiem treball de camp, anàvem a Normandia i apreníem a dibuixar, a escoltar, a recopilar dades. Jo havia escollit de fer treball de camp a Oceania, tot esperant marxar ben lluny. Però quan va cald redefinir un tema per a la tesi doctoral, com jo seguia guanyant-me la vida al sector públic, els dos professors em van dir que no hi havia prou diners, i em van preguntar per què no estudiava els territoris suburbials on jo ja treballava cada dia? […]suburbis són un territori ingrat; s’hi adquireixen coneixements sobre els mecanismes d’emigració, sobre maneres de viure, però mai s’esdevé un especialista o un savi sobre el tema. S’aprèn a mantenir la distància necessària entre qui observa i allò observat, però aquesta experiència no es pot transmetre. […] No és fàcil fer etnografia prop de casa, en zones urbanes i, tot i així, penso que vaig obrir una via, a la qual altres persones s’han afegit.
En què consisteix l’ofici, el bon fer de l’etnògraf dels suburbis?
Com aconsellava Leroi-Gourhan, l’etnògraf ha de tornar-se estranger en el seu propi entorn. D’aquesta manera, jo anava cada dia cap a Val-de-Marne a trobar la “cité de transit” que estudiava. De vegades amb fatiga, d’altres amb plaer. El meu treball de camp era banal, en un edifici semblant a tants d’altres. La “població” que estudiava era heterogènia: portuguesos, espanyols, algerians i una gran majoria de francesos, tots ells pobres; res de gaire estimulant ni gratificant. Quan notava que la meva atenció baixava d’intensitat, em submergia en la literatura antropològica sobre l’Amazones o el Sepik, per marxar a llocs llunyans i tornar millor al meu territori, aquell que jo volia comprendre des de l’interior. […] Sempre cal conservar una mirada distant, i és més difícil d’aconseguir en la pròpia cultura que en un poblat completament estranger, com a mínim jo ho veig així. Cada dia em trobava uns homes i unes dones que em saludaven pel meu nom, que havien comprès que no feia conxorxa amb l’ajuntament, que no era dels serveis socials. Havien comprès que escrivia un llibre, amb tot el misteri que envolta un projecte com aquest. Sobretot, em calia no ajudar ni assistir a ningú, no substituir mai l’assistent social. No és fàcil desprendre’s d’aquest rol, però era necessari perquè,si no, tot quedaria alterat. […] De fet, no em demanaven mai res. M’oferien cafè i m’explicaven episodis de la seva vida. De vegades els explicava coses, però no els donava mai consells. Si ja no és fàcil descriure els trajectes individuals per extreure’n itineraris socials, explicacions i teories; si, a més, hi mesclem temes emocionals, esdevé impossible restituir la intimitat de la gent sense involucrar-s’hi. La sorpresa ha de ser diària, és l’única manera de fer l’antropologia com l’entenia Leroi-Gourhan: “l’antropologia estudia individus que constitueixen grups que es perceben o són percebuts com a unitats diferenciades”. Va ser l’Administració, per boca d’un funcionari, que em va “cantar” el títol de la meva tesi. Em va dir: –Ah, vostè es preocupa per “aquells d’allà”.[1] Ces gens-là es va publicar l’any 1968 i el seu ressò va ser feble. Fins i tot la gent d’esquerres va ignorar aquest treball sobre els proletaris, sobre els veritables proletaris allunyats dels conceptes de la sociologia marxista. […]
Per què ha fugit sempre de les diverses “escoles de pensament”? Per voluntat personal, per rebuig a les traves doctrinals, per aïllament?
Vaig començar els meus estudis d’antropologia relativament tard, després de l’experiència marroquina. Com ja tenia certa maduresa, em vaig poder abstenir d’un compromís polític-ideològic i vaig poder posar en pràctica les lliçons de Leroi-Gourhan i Bastide, que proposaven partir de l’experiència, precedint lectures i teoritzacions. Especialment perquè el meu “objecte d’estudi”, la gent humil, els proletaris dels suburbis, la “flor i nata”, era magnificada per uns —els sindicalistes, els revolucionaris militants, nombrosos sociòlegs…— i temuda pels altres —els càrrecs electes, els treballadors socials… Per aconseguir, amb certa serenitat, el meu objectiu, vaig adoptar els següents principis metodològics:
· Fer el buit, pensar que has marxat molt lluny, a un altre lloc. Per fer-ho, cal no emprar cap dels termes en vigor per qualificar a la població amb la que treballes: ni “immigrants”, ni “pobres”, ni “marginats”, ni “asocials”. […] Aquests mots no formen part de la llengua vernacular, i convé considerar-los com a dades provinents de la societat dominant.
· Vetllar per no privilegiar la paraula, sovint tramposa, i creuar-la amb l’observació dels fets, de les coses, dels gestos, de les expressions no verbals. […]
· No intervenir en situacions familiars. No interferir mai, no mirar de trobar solucions a un embolic o a un desacord, com ja he dit abans.
És evident que aquestes regles les he anat construint progressivament.
Després de la meva tesina de tercer cicle vaig començar una tesi d’Estat. Hauria treballat sobre els marroquins, però ells habitaven els suburbis del nord (Gennevilliers o Saint-Denis) en un territori que m’era menys familiar que el departament 94.[2]
També vaig recórrer aquest departament amb la finalitat de trobar “comunitats” que encara estiguessin “agrupades”, abans que es produís la disseminació imposada pels processos de reallotjament.
Al final vaig acabar per conèixer onze “ciutats de trànsit”, moltes de les quals ja no existeixen.
Als petits “bidonvilles” espanyols i portuguesos de llavors, estudiava les mesures de les estances, dels llits de matrimoni, i mirava de fer l’inventari dels elements que denotessin cert confort, en un moment en què des dels mitjans de comunicació es denunciava l’escàndol que existia en aquelles formes d’infrahabitatge. Sempre m’he aferrat als fets i als gestos de la vida quotidiana: el contingut de la nevera, la tria de la roba, els estampats de les parets empaperades, la tria de colors, l’olor de les escales de veïns, la presència d’animals, etcètera. L’editor no va voler publicar en un sol llibre la totalitat de la meva recerca, és per això que es va dividir en dos volums: On est tous dans le brouillard (1979) i Espaces habités (1982). Ningú en va parlar: el tipus que escrivia crítiques a Libération, per exemple, no en va fer cap sobre el meu llibre i, un temps després, em va confessar: “Un llibre com aquest crema a les mans!”. M’ho vaig prendre com un compliment, i és cert que des d’un punt de vista polític no se’n podia treure l’entrellat. Uns em deien que era de dretes, i uns altres que era d’extrema esquerra… bajanades sense importància! El que jo feia era mostrar, simplement, homes i dones en el seu entorn amb les seves vivències, els seus rituals, les seves còleres, les seves gresques, les seves desesperances… Alguns es mostraven injuriats i violents, d’altres tancats en si mateixos, alguns d’altres mobilitzaven tota la seva imaginació per capgirar al seu favor el sistema d’assistència social, però això no es podia mostrar de cap manera, ja que un proletari no podia ser considerat una altra cosa que no fos un ésser “explotat” i “generós”. La vida social no es correspon als llibres sobre ideologies, la tinta amb què està escrita resulta d’una alquímia curiosa… L’etnògraf també és un ciutadà i es pot comprometre en la vida de la del territori en el que treballa i valer-se de les seves investigacions, si aquestes poden servir la causa que desitja defensar. Ara bé, mai ha de confondre els dos fets: el compromís i la recerca han d’estar sempre dissociats. No és un principi, forma part del codi deontològic! Personalment, em sap greu no haver estat més utilitzada pels alcaldes, sobretot en aquells indrets dels quals jo en coneixia cada racó. […] M’hauria agradat ocupar algun càrrec per tal d’impulsar, a través de les meva experiència, polítiques urbanes. És una llàstima, però no hi ha ponts que vinculin aquests dos mons.
Què en pensa de l’etiqueta “antropologia urbana” amb què s’han caracteritzat els seus treballs? Escoltant-la, em sembla entendre que l’antropologia no pot ser trinxada en àmbits de coneixement.
L’antropologia no és rural, ni urbana, ni pot ser d’una regió concreta, ni lligada a cap tipus de població en particular: és una disciplina que té com a objectiu comprendre la vida de l’ésser humà en societat. Intenta escapar de tot procediment reduccionista. De fet, és la lògica administrativa del Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS) qui va atribuir aquesta etiqueta al laboratori que jo dirigia juntament amb Jacques Gutwirth i que, de fet, vam acceptar, perquè la seva generalitat ens permetia acollir investigadors molts diversos, com ho testimonien les obres col·lectives Chemins de la ville i Ferveurs contemporaines. […]
Tant en Jacques com jo vam arribar a la “ciutat” per dreceres: ell hi va arribar mentre estudiava la vida dels jueus hassids d’Anveres, Montreal i Boston; i jo buscant comunitats agregades abans de la seva dispersió ala metròpoli. En un article de la revista Hérodote, l’any 1978, en Jacques va definir “La recerca en etnologia urbana”,[3] abans de precisar a la revista Homme, l’any 1982, algunes “Fites per a l’antropologia urbana”,[4] que marcava la nostra filiació amb Leroi-Gourhan i, també, en menor mesura, amb Claude Lévi-Strauss. Alhora, es manifestaven les nostres diferències amb l’Escola de Chicago, a la qual sovint ens associen abusivament. És cert que hi ha similituds, punts d’encontre entre els nostres treballs i els de Robert Ezra Park, Louis Wirth o, més recentment, els de Erving Goffman, però per a nosaltres la ciutat va venir després, després de les comunitats jueves i dels proletaris i “subproletaris”, respectivament. En aquells moments, per a nosaltres “ciutat” era París, immensa i minúscula: una petita part del món, però tot un món, que vaig saber aprehendre de mica en mica. Les meves investigacions em van absorbir completament i, a diferència d’un etnògraf que torna de l’Amazònia i que es guarda certes coses per a futures investigacions, jo ho vaig donar tot. Ja no tinc res, si continués em repetiria. […] Després d’un breu pas pels Estats Units, vaig tornar i la voràgine parisenca em va fascinar: treballo temes urbans lligats al moviment, a la gernació. Desenvolupo i poso en pràctica el mètode “d’observació flotant”, que consisteix a mantenir-se en qualsevol circumstància vacant i disponible, a no focalitzar-se sobre cap objecte precís.A deixar “flotar” l’observació de manera que les informacions la penetrin sense filtres, sense apriorismes, fins que els fets importants, les convergències, apareguin i llavors aconseguim descobrir regles subjacents. No cal dir que un mètode com aquest està a les antípodes de les teories d’alguns assagistes contemporanis, com Jean Baudrillard, que denuncia la “desocialització”, “l’abstracció de la sociabilitat urbana”, quan al mateix temps descobrim, a partir de l’observació flotant, una sociabilitat vibrant i diversa en les seves manifestacions, i que a més és concreta. La ciutat és la multitud, és a dir, la llibertat, el contrari del poble menut on tot se sap. La ciutat es composa del moviment perpetu de la gent, moviment que garanteix la copresència de la multitud. La ciutat està concebuda per a la circulació de persones i mercaderies, i disposa de pocs espais per aturar-se. Una ciutat es reconeix de seguida: veient a la gernació atrafegada, observant els gestos de les persones anònimes. Hi ha una manera de ser ciutadà que no enganya! El transeünt és discret, s’ocupa de les seves coses sense cridar l’atenció. […] Em miro amb admiració el mercat d’Aligre de París els diumenges al matí: imagineu a tanta gent frec a frec sense irritar-se! L’anonimat guarda lleis d’equilibri, mecanismes intrínsecs. L’anonimat em sembla un concepte molt més adient per comprendre la ciutat que el concepte de sociabilitat. Aquest últim és una aptitud, mentre que l’anonimat és un estat: és una realitat sociològica col·lectiva, però viscuda individualment. […] Cap membre d’una multitud percep l’anonimat de la mateixa manera. […] Una cafeteria, per exemple, pot ser procliu a la serenitat, és possible prendre-hi quelcom sol, i sentir-se bé, com protegit per l’anonimat que ens ofereix. Tot un joc s’elabora entre el cambrer i tu, un joc codificat, que en qualsevol moment es pot interrompre o perllongar, segons convingui. […] La condició de l’anonimat resideix en la circulació, la mobilitat; per això com més poblada és una ciutat més densa és la seva xarxa, més nombrosos poden ser els seus espais públics, més perfeccionada i generalitzada esdevé la ignorància d’altri. Sentir-se dins, o quedar-se fora de la multitud és un privilegi urbà. L’elasticitat de l’anonimat permet totes les flexibilitats socials: puc participar en una discussió en un autobús o en una oficina de correus, però també puc assistir-hi com a espectadora, o seguir-la des de l’estranyesa més absoluta. […] “Tota ciutat és un ésser complicat”, deia Fernand Braudel. És per això que l’etnògraf dels suburbis es transforma en antropòleg del fet urbà i constata amb èxtasi la vastitud dels misteris a desvetllar.
Cita a Braudel, ha nodrit les seves reflexions sobre la ciutat?
El treball de camp és la font principal dels meus treballs, i les meves interpretacions són lliures. Les meves conclusions queden obertes, com ha ser en antropologia. Reconec un deute amb els historiadors i, en primer lloc, amb Braudel. He llegit els seus escrits amb plaer, amb passió, m’han aportat moltíssim. Ara mateix, que estic orientant les meves investigacions sobre el jardí i la jardineria, em capbusso en els llibres d’historiadors, antropòlegs d’una quotidianitat ja passada, de vegades encara present, aquella “llarga durada” de què parlava Braudel. […] Els llibres que m’agraden són aquells que em nodreixen de coneixement i fecunden el pensament sense obstaculitzar-lo. Si hagués de triar un sol llibre seria “Le geste et la parole”, de Leroi-Gourhan. […]
Si miro enrere, sóc conscient que no he teoritzat gaire les meves pròpies recerques, no he sabut fer passar el meu missatge amb les paraules d’altres. Però no tinc cap interès en la teoria, tinc poques capacitats d’abstracció i de manipulació de conceptes. Sempre he defugit deliberadament els debats teòrics. Un dia, en Michel Verret, sociòleg de la classe obrera i un bon amic personal, em va dir: tu no estàs feta per a la teoria. Tu tens el concepte en la mirada.
És l’elogi més gran que m’han fet.
Què li agrada de París?
M’agrada entrar-hi pel pont de Sully al capvespre i contemplar des de l’autobús la successió de ponts sobre el Sena. Els llums taronges del vell pont Neuf el transformen en decorat d’opereta. És un espectacle del qual no em canso mai.
[*] La traducció s’ha fet en base a l’entrevista publicada al llibre “Conversations sur la ville et l’urbain”, de Thierry Paquot .
[1] El títol de la tesi, publicada després, va ser Ces gens-là
[2] Correspon al departament de Val-de-Marne.
[3]Gutwirth, Jacques (1978). “L’enquête en ethnologie urbaine”, a Hérodote. Revue de géographie et de géopolitique, núm. 9, pp.38-55.
[4]Gutwirth, Jacques (1982).”Jalons pour l’anthropologie urbaine”, a L’Homme, vol.22, núm. 4, pp. 5-23.