Avui ha mort l’historiador Josep Termes, un dels estudiosos catalans més importants pel que fa a l’estudi del moviment obrer català. Us recomanem l’entrevista que la revista L’Avenç va publicar en el número de Juny de 2011. Aquí trobareu el principi de la l’entrevista.
Em penso que els seus orígens familiars tenen a veure molt amb el que vostè ha estat i ha fet com a historiador.
Hi tenen a veure completament: en el fons, jo he fet història per nostàlgia ambiental. Nostàlgia de l’ambient on vaig néixer: barri obrer, juliol del 36, gent extremament polititzada. Això vol dir que, per a mi, conversar de política i, per tant, d’història era com parlar ara del Barça. Allò era exactament per a mi, durant anys i anys, la vida quotidiana: el tema del catalanisme, la República, en Macià, en Companys, la CNT, la FAI… I diré una altra cosa: era també la crítica a tot això, perquè, contra el que pugui semblar, en aquell ambient –en el qual tothom si no havia tingut el carnet de la CNT, l’havia tingut de la FAI– hi havia moltíssima gent que era molt crítica amb la guerra, començant pel meu pare, que era un polititzat sense carnet. Tothom es pregunta-va: «Què vam fer? Però, què vam fer?» i aquell «què vam fer» és la violència. Per tant, des del primer moment, i ara no voldria dir una cursileria, per a mi història i vida han anat molt juntes.
Vostè descriu l’ambient on va néixer com a molt pobre.
El lloc on neixo era una taverna pobríssima, miserable. Abans de la guerra, el meu pare repartia vi i oli pels barris, amb un petit carro tirat per un mul. Acabada la guerra, va continuar com una taverna, però pobríssima, un nivell, sent sincer, més pobre que la resta de treballadors del barri. Els treballadors ja eren pobres, però els meus pares eren encara més humils, més tronats i amb menys diners que els treballadors de barri.
Pobre i polititzat, també.
El meu pare era molt polititzat, però era per la misèria tan brutal que havia viscut. Ell m’explicava que havia nascut a la Segarra, en una família sense terra, i que als 12 o 13 anys, als estius, ja anava a segar a jornal. Treballava tant, que jo que l’he conegut tota la vida fins que es va morir, el vaig veure sempre treballant a la taverna, 365 dies a l’any: és a dir, no hi havia ni vacances, ni dissabtes ni diumenges. Es llevava a punta de dia, a les cinc o quarts de sis del matí, per servir les barreges als obrers que anaven a la fàbrica, i treballava fins que jo el vaig poder ajudar ja als 18 anys, fins a les dotze o la una de la nit, cada dia. Només després de dinar se n’anava dues hores al terrat, s’estirava damunt d’un sac, sota d’una mena de teuladeta, i feia la migdiada. En tota la vida jo potser l’he vist fent tres o quatres petites excursions amb la gent de la taverna: es recollien diners durant uns mesos i, quan n’havia recollit prou, se n’anaven amb autocar a prop de Barcelona, a llocs com Vallirana, i feien carn a la brasa.Segueix llegint l’entrevista a la pàgina web de la revista L’Avenç.