dansa – revista diagonal.

Toni Mira (Barcelona, 1957) és ballarí i coreògraf. Un dels temes que més ha treballat és la quotidianitat, que sempre ha ubicat en contexts arquitectònics, dissenyats o apropiats.

És fundador i director de la companyia Nats Nus Dansa, per a la qual ha creat la majoria de les seves peces, però també ha col·laborat amb altres companyies nacionals i internacionals. L’any 2009 va ser guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona i el 2010 amb el Premi Nacional de Dansa.

Ens trobem amb ell al pavelló alemany dissenyat per Mies van der Rohe l’any 1929, i que el 2016 ha celebrat el trentè aniversari de la seva reconstrucció, en què ell ha participat amb una peça site-specific.

L’entrevista arrenca amb una anècdota sobre els inicis de Mira sobre els escenaris, quan ballava claqué.

Uno de los elementos de conexión que existe entre las diferentes disciplinas artísticas es el espacio. A lo largo de la historia del arte, el espacio ha sido objeto de estudio de manera recurrente y es a través del espacio que podemos establecer una relación entre danza y arquitectura: ambas disciplinas son modelos básicos de definición del espacio presentes en la vida diaria; cada una de ellas inscribe en el espacio su vocabulario, su expresión y un orden concreto. Danza y arquitectura comparten su visión espacial y su proceso creativo. Ambas trabajan el espacio como materia prima, se complementan en su discurso y han acompañado permanentemente a la humanidad desde sus inicios, debido a la necesidad de alojamiento y significado. En el siguiente artículo, resumiré el trabajo realizado por Rudolf Laban en torno al espacio en danza y la correspondencia que podemos encontrar con el tratamiento del espacio arquitectónico. Read More