Disseny-ficció per a la innovació social

El terme disseny-ficció sorgeix aproximadament ara fa 10 anys, de la mà de Bruce Sterling, escriptor de ciència-ficció, que el va definir com “l’ús deliberat de prototips diegètics per tal de suspendre la incredulitat al canvi”[1]. La definició d’Sterling és aplicable a altres terminologies anteriors —gairebé sinònimes—, com ara el disseny crític o especulatiu, però també a projectes i propostes prèvies a qualsevol d’aquestes terminologies, com és el cas de Futurama (Norman Bel Geddes, 1939); els films d’empreses com General Motors o Bell Labs als anys 1950 i 60; o les propostes de l’arquitectura radical dels anys 1960 i 70.

En termes sobre disseny, correspon a un instrument metodològic projectual i retòric en què, a partir d’històries fictícies, es desenvolupen escenaris especulatius —futurs o paral·lels— en els quals s’introdueixen i testen dissenys i situacions amb la finalitat de captar les reaccions, tant emocionals com intel·lectuals, que provoquen. A partir d’aquests prototips diegètics —generalment amb visió de futur però mantenint-se en un àmbit plausible— es generen discursos crítics que qüestionen la nostra relació amb aquests, la tecnologia o la societat en general.

La ficció ha demostrat ser una eina didàctica, influencial i propositiva molt important en la configuració de la societat moderna. Així doncs, tal i com durant el segle XX i fins a l’actualitat la ciència-ficció ha sigut un agent important en l’acceptació i crítica de la tecnificació de la societat, el disseny-ficció pot esdevenir-ne el relleu per al segle XXI per contribuir a difondre, explicar o generar crítica entorn a processos i situacions relacionades amb el disseny en front la societat; i esdevenir així un dels mitjans amb els quals posar en qüestió alhora que vehicular les possibilitats dels canvis socials del futur. Una de les principals diferències que cal destacar respecte a la ciència-ficció és que les propostes es desenvolupen en escenaris mundans, de tal manera que el receptor llegeix el concepte a través de l’empatia. En aquest sentit, una de les propostes més interessants dels últims temps i que respon al plantejament crític del disseny-ficció és la sèrie britànica Black Mirror.

D’altra banda, el consumisme inherent al sistema capitalista s’ha portat als extrems, incentivat per grans campanyes de màrqueting i catalitzat per la hiper-presència d’internet, així com la incursió de grans marques que ofereixen productes a preu ínfim a costa de conseqüències negatives en termes de sostenibilitat i tracte humà. En una direcció oposada, diverses tendències actuals del disseny conflueixen a l’hora de tenir en compte un canvi de paradigma en el model tecnològic, productiu, econòmic i social actual, i se centren en les persones i les comunitats més que no pas en els mercats. Algunes tenen en compte aspectes com el disseny obert, el disseny de serveis o la internet de les coses, però totes tenen en comú que van més enllà del disseny entès com un procés de creació d’artefactes, i assoleixen una dimensió que supera l’objecte.

En aquest context apareix l’anomenat disseny per a la innovació social, on allò a dissenyar no ha de ser matèric: processos, serveis, dinàmiques o aplicacions tecnològiques pensades per al bé comú i individual. En aquest marc s’ha treballat molt des de metodologies col·laboratives, i s’ha donat molta importància a la transdisciplinareitat dels projectes, establint relacions entre el disseny i altres àmbits com poden ser l’antropologia o la sociologia. Segons Ezio Manzini, la innovació social “estimularà el disseny [en el segle XXI] tant com la innovació tecnològica ho va fer en el segle XX”[2].

El dissenyador ha de ser un agent a tenir en compte, ja que té eines cognitives distintives per qüestionar allò establert i capacitat per proposar solucions que facin perdre la “incredulitat al canvi” cap a una societat més sostenible, que en aquests moments és encara fictícia. El que Dunne & Raby[3] anomenen social dreaming pot ser el punt de partida o terreny on, a partir de noves narratives, fer confluir el disseny-ficció i la innovació social.


[1] Sterling va presentar el terme a Shaping Things (2005), però aquesta definició la va donar en una entrevista amb Torie Bosch: “Sci-Fi Writer Bruce Sterling Explains the Intriguing New Concept of Design Fiction” [en línea: http://www.slate.com/blogs/future_tense/2012/03/02/bruce_sterling_on_design_fictions_.html. Última consulta: 23.12.2016]

[2] Manzini, Ezio. Design, When Everybody Designs. An Introduction to Design for Social Innovation. Cambridge: MIT, 2015.

[3] Duo de dissenyadors referència en l’àmbit del disseny crític i especulatiu, autors del llibre Speculative Everything. Design, Fiction, and Social Dreaming (MIT Press, 2013)

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>