Arxiu: Editorial

L’excés d’elements urbans a l’espai urbà

diagonal.42 - Relleu d’Arquer Persa (detall). Susa, actual Iran. Època aquemènida, regnat de Darios I, 522-486 aC. Musée du Louvre, Département des Antiquités Orientales, París, Foto: Musée du Louvre, Dist. RMN-Grand Palais / Raphaël Chipault

diagonal.42 - Relleu d’Arquer Persa (detall). Susa, actual Iran. Època aquemènida, regnat de Darios I, 522-486 aC. Musée du Louvre, Département des Antiquités Orientales, París, Foto: Musée du Louvre, Dist. RMN-Grand Palais / Raphaël Chipault


Un dels principals atributs de la transformació dels espais urbans de la Barcelona dels anys 1980 era la seva essencialitat. Hi havia un esforç en el disseny que aconseguia depurar al màxim la utilització d’elements urbans. Es configuraven espais públics introduint-hi només aquells elements imprescindibles que es disposaven de manera que acomplissindiverses funcions alhora.

Durant els darrers anys, carrers i places han vist créixer en nombre i diversitat tots aquests elements, amb la sensació que aquest augment s’ha fet d’una forma descoordinada, sense caps pensants al darrera que posessin ordre i encert en la seva disposició. El resultat es pot palpar en qualsevol indret de la ciutat: espais públics farcits d’artefactes en discòrdia. No dubtem que es col·loquen seguint lògiques internes, però de la suma i superposició de tot plegat, n’acaba sorgint un espai urbà ple d’absurds, amb elements que dupliquen funcions, per exemple.

Hi ha casos que han contribuït especialment a sumar elements en discòrdia a l’espai públic. Un dels més clars ha estat la forma en què s’han incorporat els carrils bici per tota la ciutat. És evident que la seguretat és fonamental en aquests casos, que cal segregar d’alguna manera les bicicletes dels automòbils i dels vianants, però hauria estat més convenient i segur, tot i que més costós, canviar seccions de carrers enlloc de desplegar i segregar desenes de quilòmetres de carrils a força d’elements de separació low-cost i balises fràgils i solitàries.

Aquesta proliferació és simptomàticad’un altre problema latent a la ciutat: tant les transformacions per incorporar la bicicleta a la ciutat, com la manera d’implantar les superilles, s’estan tractant com a problemes de mobilitat, i no com a propostes de transformació radical de l’espai públic.


Uno de los principales atributos de la transformación de los espacios urbanos de la Barcelona de los años 1980 era su esencialidad. Había un esfuerzo en el diseño que conseguía depurar al máximo la utilización de elementos urbanos. Se configuraban espacios públicos introduciendo sólo aquellos elementos imprescindibles que se disponían de forma que cumplieran varias funciones al mismo tiempo.

Durante los últimos años, calles y plazas han visto crecer en número y diversidad todos estos elementos, con la sensación de que este aumento se ha hecho de una forma descoordinada, sin cabezas pensantes detrás que pusieran orden y acierto en su disposición. El resultado se puede palpar en cualquier lugar de la ciudad: espacios públicos llenos de artefactos en discordia. No dudamos que se sitúan siguiendo lógicas internas, pero de la suma y superposición de todos ellos acaba surgiendo un espacio urbano lleno de absurdos, con elementos que duplican funciones, por ejemplo.

Hay casos que han contribuido especialmente a sumar elementos en discordia en el espacio público. Uno de los más claros ha sido la forma en la que se han incorporado los carriles bici por toda la ciudad. Es evidente que la seguridad es fundamental en estos casos, que hay que segregar de algún modo las bicicletas de los automóviles y los peatones, pero hubiese sido más conveniente y seguro, aunque más costoso, cambiar secciones de calles en lugar de desplegar y segregar decenas de kilómetros de carriles a base de elementos de separación low-cost y balizas frágiles y solitarias.

Esta proliferación es sintomática de otro problema latente en la ciudad: tanto las transformaciones para incorporar la bicicleta en la ciudad, como la manera de implantar las supermanzanas, se están tratando como problemas de movilidad, y no como propuestas de transformación radical del espacio público.<

L’arca russa i la Barcelona metropolitana

revista diagonal 41 - París, Barrio latino; Noche de las barricadas. Modelo del espacio afectivo-disidente del Mayo del 68 parisino. Natalia Matesanz Ventura, @cumuloLimbo_

revista diagonal 41 - París, Barrio latino; Noche de las barricadas. Modelo del espacio afectivo-disidente del Mayo del 68 parisino. Natalia Matesanz Ventura, @cumuloLimbo_

Després de molts giravolts, durant les darreres setmanes s’ha confirmat que Barcelona acollirà una seu del museu Hermitage a la Nova Bocana del port, al costat de “l’hotel vela”.
No volem tractar aquí una de les problemàtiques de fons, la de si una ciutat com Barcelona necessita de l’obertura de franquícies museístiques internacionals de renom, o de si mereix institucions culturals originals i pròpies.
Ens interessa focalitzar el debat sobre l’emplaçament del museu. Un dels deures de qualsevol administració és vetllar perquè certes iniciatives privades contribueixin a millorar les nostres ciutats. És necessari fomentar, des dels estaments polítics, que qualsevol iniciativa privada a la ciutat generi valors de dimensió pública per tal d’accentuar-ne l’oportunitat i l’encert.
En aquest sentit, la ubicació proposada per al nou Hermitage entra en conflicte d’una manera evident amb l’interès públic, precisament per l’espai que vol ocupar. És evident que certs indrets de la ciutat tenen un problema per assimilar els fluxos turístics que ens visiten cada any, i un museu d’aquestes característiques, pensat perquè quedi ben a prop dels creueristes que baixen del vaixell per passar unes hores a la ciutat, només pot agreujar les condicions de col·lapse que pateixen la Barceloneta, el port i La Rambla. És essencial situar en aquesta part de la ciutat activitats que no fomentin un monocultiu d’activitats turístiques.
Ara bé, com podria un projecte museístic ambiciós com el que s’ha planificat revertir positivament en la ciutadania? Una de les possibilitats seria que contribuís a la construcció metropolitana de la ciutat, tot trobant un emplaçament adient lluny de la ciutat central, fora dels límits municipals de Barcelona. No podrien indrets propers al Besòs o alguna població del vessant nord de Collserola beneficiar-se de la instal·lació d’un centre cultural amb projecció internacional?


Después de muchos rodeos, durante las últimas semanas se ha confirmado que Barcelona acogerá una sede del museo Hermitage en la Nova Bocana del puerto, junto al “hotel vela”.
No queremos tratar aquí una de las problemáticas de fondo, la de si una ciudad como Barcelona necesita de la apertura de franquicias museísticas internacionales de renombre, o de si merece instituciones culturales originales y propias.
Nos interesa focalizar el debate sobre el emplazamiento del museo. Uno de los deberes de cualquier administración es velar porque ciertas iniciativas privadas contribuyan a mejorar nuestras ciudades. Es necesario fomentar, desde los estamentos políticos, que cualquier iniciativa privada en la ciudad genere valores de dimensión pública para acentuar su oportunidad y acierto.
En este sentido, la ubicación propuesta para el nuevo Hermitage entra en conflicto de una manera evidente con el interés público, precisamente por el espacio que quiere ocupar. Es evidente que ciertos lugares de la ciudad tienen un problema para asimilar los flujos turísticos que nos visitan cada año, y un museo de estas características, pensado para que quede muy cerca de los cruceristas que bajan del barco para pasar unas horas en la ciudad, sólo puede agravar las condiciones de colapso que sufren la Barceloneta, el puerto y La Rambla. Es esencial situar en esta parte de la ciudad actividades que no fomenten un monocultivo de actividades turísticas.
Ahora bien, cómo podría un proyecto museístico ambicioso como el planificado revertir positivamente en la ciudadanía? Una de las posibilidades sería que contribuyera a la construcción metropolitana de la ciudad, encontrando un emplazamiento adecuado lejos de la ciudad central, fuera de los límites municipales de Barcelona. No podrían lugares cercanos al Besòs o alguna población de la vertiente norte de Collserola beneficiarse de la instalación de un centro cultural de proyección internacional?

Implicació ciutadana en la construcció de la ciutat

La participació ciutadana segons Natalia Matesanz Ventura @cumuloLimbo_

La participació ciutadana segons Natalia Matesanz Ventura @cumuloLimbo_

Implicació ciutadana en la construcció de la ciutat
Sempre existeix una espècie de tensió entre com imaginem que es desenvoluparà la vida als espais que pensem i projectem i com, realment, el transcurs de la vida omple, transforma i, de vegades, desborda les previsions que havíem fet.
Per aconseguir disminuir aquesta distància, és important realitzar un exercici intens d’empatia: entendre les necessitats i les formes de viure, i albirar els canvis en què una societat està immersa, per aconseguir projectar millor tots aquells edificis i espais urbans que són necessaris per a un desenvolupament ple de la vida en comunitat.
Traçar els projectes de ciutat amb la ciutadania com a guia i com a còmplice permet que qualsevol iniciativa parteixi d’un ideari consensuat i que es generi un argumentari col·lectiu en favor de les propostes empreses.
La implicació directa de la ciutadania en els processos de construcció de la ciutat i del territori genera una major consciència en la població sobre els assumptes col·lectius i augmenta el sentit de pertinença i de responsabilitat envers els projectes i espais comuns que es decideixen construir.
Com en els diàlegs interminables que hem d’exercir en voler entendre un client que decideix fer-se una petita casa, els processos d’implicació ciutadana ens han de servir per conèixer millorla societat i els actorsque trepitjaran els escenaris dibuixats, per transcriure els seus anhels i convertir-los en realitats materials.


Implicación ciudadana en la construcción de la ciudad
Siempre existe una especie de tensión entre cómo imaginamos que se desarrollará la vida en los espacios que pensamos y proyectamos y cómo, realmente, el transcurso de la vida llena, transforma y, en ocasiones, desborda las previsiones que habíamos hecho.
Para lograr disminuir esa distancia, es importante realizar un ejercicio intenso de empatía: entender las necesidades y las formas de vivir, y vislumbrar los cambios en los que una sociedad está inmersa, para conseguir proyectar mejor todos aquellos edificios y espacios urbanos que son necesarios para un desarrollo pleno de la vida en comunidad.
Trazar los proyectos de ciudad con la ciudadanía como guía y como cómplice permite que cualquier iniciativa parta de un ideario consensuado y que se genere un argumentario colectivo en favor de las propuestas emprendidas.
La implicación directa de la ciudadanía en los procesos de construcción de la ciudad y del territorio genera una conciencia mayor en la población sobre los asuntos colectivos y aumenta el sentido de pertenencia y responsabilidad para con los proyectos y espacios comunes que se deciden construir.
Como en los diálogos interminables que debemos ejercer al querer entender a un cliente que decide hacerse una pequeña casa, los procesos de implicación ciudadana nos deben servir para conocer mejor la sociedad y los actores que pisarán los escenarios dibujados, para transcribir sus anhelos y convertirlos en realidades materiales.

Història, ciutat i espai públic

Detall de l'enderroc de la Sala Compressors de la fàbrica Catalana de Gas de la Barceloneta construïda el 1908 segons el projecte de l'arquitecte Josep Domènech Estapà. En la fotografia sencera, a la pàgina següent, es pot observar la Torre d'Aigües actualment restaurada. Fotografia de Martí Llorens realitzada l'any 1991 en el marc del projecte Viatge a Icària, Barcelona 1987-1992. El projecte es pot consultar a: bcn87-92.tempusfugitvisual.com

Detall de l'enderroc de la Sala Compressors de la fàbrica Catalana de Gas de la Barceloneta construïda el 1908 segons el projecte de l'arquitecte Josep Domènech Estapà. En la fotografia sencera, a la pàgina següent, es pot observar la Torre d'Aigües actualment restaurada. Fotografia de Martí Llorens realitzada l'any 1991 en el marc del projecte Viatge a Icària, Barcelona 1987-1992. El projecte es pot consultar a: bcn87-92.tempusfugitvisual.com


Història, ciutat i espai públic
Les ciutats estan en transformació constant i en una ciutat viva i oberta hi conviu el present amb històries superposades. Les ciutats són drames en el temps que han deixat inscripcions en l’espai, i és per això que es poden convertir en llenços on es manifesta i es pot llegir la història.
L’arquitectura i l’urbanisme són disciplines estretament vinculades amb la gestió que una societat fa del seu passat ja que les polítiques urbanes i patrimonials respecte de la ciutat heretada tenen la capacitat de fixar la memòria o de facilitar l’oblit.
La ciutat del present afecta les lectures que fem del nostre propi passat com a col·lectivitat i és capaç de legitimar posicions polítiques i culturals. Cal ser conscients del fet que el que avui veiem és una selecció d’elements fruit de consensos del passat i, de vegades, una construcció contemporània d’un passat idealitzat que mai va existir.
Conèixer en tot moment les ciutats que han existit permetria una millor comprensió del present i convertiria les ciutats en un veritable espai públic transtemporal, un lloc en què cada ciutadà pogués fer la seva pròpia lectura, un espai de confluència de totes les mirades i realitats possibles de la ciutat.


Historia, ciudad y espacio público
Las ciudades están en transformación constante y en una ciudad viva y abierta convive el presente con historias superpuestas. Las ciudades son dramas en el tiempo que han dejado inscripciones en el espacio y, por eso, se pueden convertir en lienzos donde se manifiesta y se puede leer la historia.
La arquitectura y el urbanismo son disciplinas estrechamente vinculadas con la gestión que una sociedad hace de su pasado ya que las políticas urbanas y patrimoniales respecto a la ciudad heredada tienen la capacidad de fijar la memoria o de facilitar el olvido.
La ciudad del presente afecta a las lecturas que hacemos de nuestro propio pasado como colectividad y es capaz de legitimar posiciones políticas y culturales. Hay que ser conscientes de que lo que hoy vemos es una selección de elementos fruto de consensos del pasado y, a veces, una construcción contemporánea de un pasado idealizado que nunca existió.
Conocer en todo momento las ciudades que han existido permitiría una mejor comprensión del presente y convertiría las ciudades en un verdadero espacio público transtemporal, un lugar en el que cada ciudadano pudiera hacer su propia lectura, un espacio de confluencia de todas las miradas y realidades posibles de la ciudad.

Natura, cultura i ciutats

Roberto Burle Marx (1909-1994), Burton Tremaine Residence. Project: Garden plan, 1948. New York, Museum of Modern Art (MoMA). Gouache on paper, 50 1/4 x 27 3/4' (127.7 x 70.5 cm). Gift of Mr. and Mrs. Burton Tremaine. Acc. n.: SC45.1948. © 2014. Digital image, The Museum of Modern Art, New York/Scala, Florence.

Roberto Burle Marx (1909-1994), Burton Tremaine Residence. Project: Garden plan, 1948. New York, Museum of Modern Art (MoMA). Gouache on paper, 50 1/4 x 27 3/4' (127.7 x 70.5 cm). Gift of Mr. and Mrs. Burton Tremaine. Acc. n.: SC45.1948. © 2014. Digital image, The Museum of Modern Art, New York/Scala, Florence.


La ciutat és un dels productes artificials més complexos que produeix una cultura. S’hi emmirallen el sistema de pensament i el tipus d’organització social del grup humà que la forma i l’habita. El tipus de relació que els éssers humans teixeixen amb la natura també és un factor determinant en la configuració d’un espai habitat i dóna lloc a diferents tipus de transformacions del territori, conforma paisatges diversos.

La varietat de maneres d’ordenar l’experiència i d’operar amb la natura fa que no totes les cultures s’hi relacionin de la mateixa manera. En la nostra ontologia, la cultura està per sobre de la natura i la instrumentalitza, però això no sempre ha estat així. A occident, la modernitat va suposar un trencament del vincle que els homes —la cultura— mantenien amb la natura. En el precís moment d’aquesta dissociació naixia també la necessitat i la voluntat de tornar a aproximar aquestes dues dimensions. Els parcs urbans van ser un primer element que reintroduïa la natura a la ciutat, i l’evolució del tipus de patró amb què es dissenyaven variava segons les concepcions que, en cada època, es tenien sobre com havia de ser aquesta natura domesticada.

Durant anys, l’objecte preferent de projecte i d’estudi d’arquitectes i urbanistes ha estat l’espai construït. Els espais que quedaven “entremig” de les aglomeracions urbanes, sovint espais geogràfics d’aparença no antropitzada, no mereixien cap tipus d’atenció. Des de fa un temps, però, aquells espais oberts que abans ni vèiem han passat a ser els principals llocs d’oportunitat per donar un nou ordre (i valor) a les metròpolis. No s’hauria produït aquest canvi si no fos per la penetració en la societat d’una consciència mediambiental. Tot i així, subsisteix en el fons la subordinació de la natura a la cultura. Assolir una nova relació que no sigui de dominació podria enriquir la manera de pensar aquests espais naturals i la ciutat.


La ciudad es uno de los productos artificiales más complejos que produce una cultura. En ella se reflejan el sistema de pensamiento y el tipo de organización social del grupo humano que la forma y la habita. El tipo de relación que los seres humanos tejen con la naturaleza también es un factor determinante en la configuración de un espacio habitado y da lugar a diferentes tipos de transformaciones del territorio, conforma paisajes diversos.

La variedad de modos de ordenar la experiencia y de operar con la naturaleza hace que no todas las culturas se relacionen de la misma manera con ella. En nuestra ontología, la cultura está por encima de la naturaleza y la instrumentaliza, pero eso no siempre ha sido así. En occidente, la modernidad supuso una ruptura del vínculo que los hombres —la cultura— mantenían con la naturaleza. En el preciso momento de esta disociación nacía también la necesidad y la voluntad de volver a aproximar estas dos dimensiones. Los parques urbanos fueron un primer elemento que reintroducía la naturaleza en la ciudad, y la evolución del tipo de patrón con el que se diseñaban variaba según las concepciones que, en cada época, se tenían sobre cómo debía ser esta naturaleza domesticada.

Durante años, el objeto preferente de proyecto y de estudio de arquitectos y urbanistas ha sido el espacio construido. Los espacios que quedaban “en medio” de las aglomeraciones urbanas, a menudo espacios geográficos de apariencia no antropizada, no merecían ningún tipo de atención. Pero desde hace un tiempo aquellos espacios abiertos que antes ni veíamos han pasado a ser los principales lugares de oportunidad para dar un nuevo orden (y valor) a las metrópolis. No se habría producido este cambio si no fuera por la penetración en la sociedad de una conciencia medioambiental. Aun así, en el fondo subsiste la subordinación de la naturaleza a la cultura. Alcanzar una nueva relación que no sea de dominación podría enriquecer la manera de pensar estos espacios naturales y la ciudad.

Aparcaments públics

Portada diagonal 37: Elisa Valero: Viviendas de alquiler en Gojar

Portada diagonal 37: Elisa Valero: Viviendas de alquiler en Gojar


Fa força temps l’alcalde de Barcelona va manifestar les seves reserves pel fet que un ajuntament dediqués part dels diners de les arques públiques a construir aparcaments. Tot aprofitant l’anunci definitiu de la privatització de gran part dels aparcaments que gestiona la societat pública B:SM ens sembla pertinent plantejar si els aparcaments són, o no, un equipament públic essencial per a la ciutat.

Alguns respondran que, atès que el cotxe no és un bé de primera necessitat, construir aparcaments no és una tasca que hagi d’atendre una administració pública. És veritat que, en molts casos, aquesta funció urbana pot ser assumida (i, de fet, ha estat assumida) pel sector privat. Però, el cas de Barcelona demostra que haver apostat per construir una xarxa d’aparcaments per iniciativa de l’administració, ha estat clau i ha permès capgirar la situació de l’espai públic de la ciutat.
Aquesta política urbana no estava tan encarada a construir aparcaments com a guanyar espais cívics i col·lectius per a la ciutadania. La construcció d’aparcaments era només una solució per aconseguir-los. Hauria estat possible que Barcelona hagués convertit en passejos i places espais que abans estaven ocupats completament per cotxes estacionats? Hauria estat possible reduir dràsticament el trànsit i canviar el model de mobilitat dels carrers de Ciutat Vella i d’altres cascs antics?
Podríem afirmar, per tant, que la velocitat en què va canviar el paisatge urbà de la ciutat no hauria estat la mateixa si l’administració no hagués assumit la important inversió requerida. Aquesta política podria servir d’exemple per donar la volta a l’espai públic urbà de moltes ciutats d’arreu del món.
________________________________________________________________________

Hace algún tiempo el alcalde de Barcelona manifestó sus reservas hacia el hecho que un ayuntamiento dedicara parte del dinero de las arcas públicas a construir aparcamientos. Aprovechando el anuncio definitivo de la privatización de gran parte de los aparcamientos que gestiona la sociedad pública B:SM nos parece pertinente plantear si los aparcamientos son, o no, un equipamiento público esencial para la ciudad.

Algunos responderán que, dado que el coche no es un bien de primera necesidad, construir aparcamientos no es una tarea que tenga que atender una administración pública . Es verdad que, en muchos casos , esta función urbana puede ser asumida (y, de hecho, ha sido asumida) por el sector privado. Pero el caso de Barcelona demuestra que haber apostado por construir una red de aparcamientos por iniciativa de la administración, ha sido clave y ha permitido dar la vuelta a la situación del espacio público de la ciudad.

Esta política urbana no estaba tan dirigida a construir aparcamientos como a ganar espacios cívicos y colectivos para la ciudadanía. La construcción de aparcamientos era sólo una solución para conseguirlos. ¿Habría sido posible que Barcelona convirtiese en paseos y plazas espacios antes ocupados completamente por coches estacionados? Habría sido posible reducir drásticamente el tráfico y cambiar el modelo de movilidad de las calles de Ciutat Vella y otros cascos antiguos de la ciudad?

Podríamos afirmar, por lo tanto, que la velocidad en la que cambió el paisaje urbano de la ciudad no habría sido la misma si la administración no hubiera asumido la importante inversión requerida. Esta política podría servir de ejemplo para invertir la situación del espacio público urbano de muchas ciudades de todo el mundo.

Escenaris imaginats, realitats possibles

Portada diagonal.36 - Assaig de l'obra de teatre 'Alícia, un viatge al país de les meravelles', de Carlota Subirós. © Ros Ribas, Teatre Lliure, 2009.


El teatre escull situacions reals o imaginàries per escenificar-les davant d’un públic que contempla l’actuació de forma conscient. El teatre parla dels drames i dels dilemes de les vides humanes. Parla de nosaltres, ens hi reconeixem, però l’observem com si fóssim uns altres. S’hi representin problemàtiques socials, injustícies o temàtiques universals, el teatre té la virtut de presentar una reflexió sobre la societat, davant la societat mateixa.

Marco Revelli no ho podria haver dit millor: el teatre és el “lloc on la Polis s’enfronta, en públic, amb ella mateixa”. I és precisament per aquest fet que adquireix de nou una de les seves funcions originals “d’àgora arquetípica”. El teatre és “l’últim reducte d’espai públic on la democràcia (el discurs públic en públic) parla un llenguatge que no està extenuat. I la vida —gràcies a la màscara— revela la seva pròpia (autèntica) cara oculta”.1

En un moment en què el conjunt d’administracions i institucions del país trontollen, les arts, i les arts escèniques en particular, ens ofereixen un espai de reflexió imprescindible, ja que tenen la capacitat de plantejar realitats d’allò que tan sols ha estat imaginat, anhelat o desitjat.

Plantejat en aquests termes, ens podem adonar de com de greu és que, amb la pujada de l’IVA cultural, el cinema i els espectacles escènics hagin passat a ser considerats “entreteniment”, i no cultura. Segurament, és per això que les institucions existents són tan adverses a les arts escèniques i a la resta de la dimensió cultural del país, perquè són un vehicle de pensament crític que presenta com a real, allò que podria ser possible.


Escenarios imaginados, realidades posibles

El teatro escoge situaciones reales o imaginarias para escenificarlas ante un público que contempla la actuación de forma consciente. El teatro habla de los dramas y los dilemas de las vidas humanas. Habla de nosotros, nos reconocemos en él, pero lo observamos como si fuéramos otro. Se representen problemáticas sociales, injusticias o temáticas universales, el teatro tiene la virtud de presentar una reflexión sobre la sociedad, ante la sociedad misma.

Marco Revelli no lo podría haber dicho mejor: el teatro es el “lugar donde la Polis se enfronta, en público, consigo misma. Y es precisamente por eso, por lo que adquiere de nuevo una de sus funciones originales de “ágora arquetípica”. El teatro es el “último reducto de espacio público donde la democracia (el discurso público en público) habla un lenguaje que no está extenuado. Y la vida —gracias a la máscara— revela su propio (auténtico) rostro oculto”.1

En un momento en el que el conjunto de administraciones e instituciones del país se tambalean, las artes, y las artes escénicas en particular, nos brindan un espacio de reflexión imprescindible, ya que tienen la capacidad de plantear realidades de lo que tan solo ha sido imaginado, anhelado o deseado.

Planteado en estos términos, nos podemos dar cuenta de cómo de grave es que, con la subida del IVA cultural, el cine y los espectáculos escénicos hayan pasado a ser considerados “entretenimiento”, y no cultura . Seguramente, por eso las instituciones existentes son tan adversas a las artes escénicas y al resto de la dimensión cultural del país, porque son un vehículo de pensamiento crítico que presenta como real, aquello que podría ser posible.


1 Epíleg de Marco Revelli per al llibre de Beppe Rosso i Filippo Taricco La ciudad frágil. Barcelona: Edicions Bellaterra, 2010.

De l’espai col·lectiu a l’espai corporatiu

Fa uns dies l’Ajuntament de Barcelona presentava el nou Pla de Patrocini corporatiu de la xarxa de Transports Metropolitans de Barcelona, que permet que les empreses associïn, pagant, el seu nom a línies d’autobús, parades de metro i punts singulars de la xarxa de transports de la capital catalana. Els responsables del pla en subratllen la sensibilitat, ja que s’ha optat per un sistema mixt que respecta el nom de les estacions actuals. L’Ajuntament justifica la necessitat de la iniciativa amb un argument ben grotesc: cal disminuir la dependència de subvencions de la xarxa de transport públic, i cal buscar noves formes “imaginatives” per finançar el transport.

El que suposa la proposta, en realitat, és un pas més en la privatització i la corporativització dels nostres serveis i espais públics. El canvi de model suposa, en el fons, que progressivament el transport públic deixi de ser una de les principals vies de redistribució de la riquesa, juntament amb la salut i l’educació.

A més, amb aquest pla, la privatització de l’espai públic ha assolit el seu grau més elevat: la privatització del seu nom. La toponímia dels espais col·lectius d’una ciutat ha estat sempre subjecte a canvis que depenen d’un moment històric, polític i social. Avui es demostra que també depèn d’un moment econòmic, amb una societat i una política incapaces de governar el neoliberalisme.

Assistim incrèduls a aquests fets, ja que semblen impropis d’una ciutat que ha estat cosmopolita i progressista. El pla ens deixa algunes qüestions: Què succeeix quan el nom de l’espai públic no és reconegut pels propis ciutadans? Proposarem que es canviïn els noms dels carrers, barris i equipaments públics? Com es dirà Barcelona en el futur?


revista diagonal 35 - Desviacions: Patrocini corporatiu metro Barcelona


Hace unos días el Ayuntamiento de Barcelona presentaba el nuevo Plan de Patrocinio corporativo de la red de Transportes Metropolitanos de Barcelona, que permite que las empresas asocien, pagando, su nombre a líneas de autobús, estaciones de metro y puntos singulares de la red de transportes de la capital catalana. Los responsables del plan subrayan la sensibilidad de éste, ya que se ha optado por un sistema mixto que respeta el nombre de las estaciones actuales. El Ayuntamiento justifica la necesidad de la iniciativa con un argumento bien grotesco: hay que disminuir la dependencia de subvenciones de la red de transporte público, y hay que buscar nuevas formas “imaginativas” para financiar el transporte.

Lo que supone la propuesta, en realidad, es un paso adelante en la privatización y la corporativización de nuestros servicios y espacios públicos. El cambio de modelo supone , en el fondo, que progresivamente el transporte público deje de ser una de las principales vías de redistribución de la riqueza, junto a la salud y a la educación.

Además, con este plan, la privatización del espacio público ha alcanzado su grado más elevado: la privatización de su nombre. La toponimia de los espacios colectivos de una ciudad siempre ha estado sujeta a cambios que dependen de un momento histórico, político y social. Hoy se demuestra que también depende de un momento económico, con una sociedad y una política incapaces de gobernar el neoliberalismo.

Asistimos incrédulos a estos hechos, ya que parecen impropios de una ciudad que ha sido cosmopolita y progresista. El plan nos deja algunas cuestiones: ¿Qué sucede cuando el nombre del espacio público no es reconocido por los propios ciudadanos? ¿Propondremos que se cambien los nombres de las calles, barrios y equipamientos públicos? Como se llamará Barcelona en el futuro?

Arquitectura de Higgs

revista diagonal 34 - Portada: Detall de la secció del Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona, de l'arquitecte Ventura Rodríguez. Arxiu de la Universidad de Santiago de Compostela

Detall de la secció del Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona, de l'arquitecte Ventura Rodríguez. Arxiu de la Universidad de Santiago de Compostela

Arquitectura de Higgs

L’amfiteatre anatòmic de Barcelona representa una arquitectura arquetípica, realitzada per a una finalitat i una època molt concretes, i que té la capacitat de concentrar un moment de la història (el s.XVIII). Una nova concepció del cos humà, noves idees científiques i filosòfiques i uns nous valors polítics i socials se sintetitzen en l’elemental i, alhora, rica geometria d’aquest petit edifici. És aquí on rauen la seva raresa i valor.
Hi trobem la bellesa que emana d’una forma i unes dimensions unívocament dirigides a satisfer uns requeriments funcionals molt precisos. L’edifici té un centre molt clar: la taula de disseccions, un cadàver, el cos humà. D’aquesta taula, se’n desprenen la planta circular de l’amfiteatre i tota la seva geometria, els seus elements i proporcions: tot en l’edifici està disposat per a la millor comprensió del cos humà.
L’accelerador de partícules atòmiques del CERN, a prop de Ginebra, podria representar, per analogia, l’equivalent contemporani de l’amfiteatre: una construcció de planta circular destinada exclusivament a la punta de llança de la recerca i el coneixement científic, i de la qual es deriven els majors descobriments del nostre temps.
No obstant això, la diferència d’escales entre els dos edificis ens explica, també, algunes de les paradoxes i diferències entre les dues èpoques: l’arquitectura de l’amfiteatre és comprensible i abastable per als sentits; el camp d’estudi del CERN, en canvi, és el de la matèria subatòmica, allò que només concebem, però que no percebem. Paradoxalment, per a aquesta tasca cal un equipament de quilòmetres de diàmetre i d’escala transnacional (tant per posició, com per inversió). Aquesta extrema diferència d’escales, alienes als sentits humans, il·lustra el grau de complexitat de la nostra època, i també la dificultat de copsar-la, comprendre-la i canviar-la.


Arquitectura de Higgs

El anfiteatro anatómico de Barcelona representa una arquitectura arquetípica, realizada para una finalidad y una época muy concretas, y que tiene la capacidad de concentrar un momento de la historia (el s.XVIII). Una nueva concepción del cuerpo humano, nuevas ideas científicas y filosóficas, y unos nuevos valores políticos y sociales se sintetizan en la elemental y, a la vez, rica geometría de este pequeño edificio. Es aquí donde radican su rareza y valor.
En este anfiteatro encontramos la belleza que emana de una forma y unas dimensiones unívocamente dirigidas a satisfacer unos requerimientos funcionales muy precisos. El edificio tiene un centro muy claro: la mesa de disecciones, un cadáver, el cuerpo humano. De esta mesa se desprenden la planta circular del anfiteatro y toda su geometría, sus elementos y proporciones: todo en el edificio está dispuesto para la mejor comprensión del cuerpo humano.
El acelerador de partículas atómicas del CERN, cerca de Ginebra, podría representar, por analogía, el equivalente contemporáneo del anfiteatro: una construcción de planta circular destinada exclusivamente a la punta de lanza de la investigación y el conocimiento científico, y de la que se derivan los mayores descubrimientos de nuestro tiempo.
Sin embargo, la diferencia de escalas entre los dos edificios nos explica, también, algunas de las paradojas y diferencias entre las dos épocas: la arquitectura del anfiteatro es comprensible y abarcable para los sentidos; el campo de estudio del CERN, en cambio, es el de la materia subatómica, aquello que sólo concebimos, pero que no percibimos. Paradójicamente, para esta tarea es necesario un equipamiento de kilómetros de diámetro y de escala transnacional (tanto por posición, como por inversión). Esta extrema diferencia de escalas, ajenas a los sentidos humanos, ilustra el grado de complejidad de nuestra época, así como la dificultad de percibirla, comprenderla y cambiarla.

10 anys!

¡10 años!

Estem de celebració. Fa ara uns 10 anys un grups d’estudiants de l’ETSAB començava a tirar endavant la revista Diagonal. I ja en fa gairebé tres que vam decidir donar un nou impuls al projecte tot ampliant i millorant els continguts de la revista.

Tot plegat coincideix amb el reconeixement del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, que el mes de juny passat ens va atorgar la Medalla del COAC, juntament amb institucions històriques del país i d’altres de més joves que vetllen per la difusió i la millora de la cultura arquitectònica.

Volem agrair la contribució i la feina feta a tots aquells que heu col·laborat desinteressadament en aquest modest projecte editorial. També a aquelles empreses i institucions públiques que han donat suport la revista, i a tots aquells que la llegiu ja sigui en paper o digitalment.

Celebrem la bona acollida que té una revista d’arquitectura, espai públic i disseny, que no publica projectes, i té com a motor principal el pensament crític, el qual creiem que representa la millor mostra de la vitalitat d’una cultura.

Seguirem evitant la publicació de publicitat encoberta i notes de premsa que tant abunda actualment en diaris, blogs i revistes. També seguirem defugint de la tan estesa pràctica d’autopromoció i de l’exercici indiscriminat de l’elogi i la cortesia  que habitualment ens trobem en la disciplina arquitectònica i que sovint es confon amb la crítica, fins i tot pels crítics de més renom.

Per acabar, us anunciem que a partir d’aquest número us oferim la possibilitat de rebre la revista a casa a través del servei de subscripció. Contribuireu així, alhora, a tirar aquest projecte endavant.


¡10 años!

Estamos de celebración. 10 años atrás un grupo de estudiantes de la ETSAB empezaba a sacar adelante la revista Diagonal. Y ya hace casi tres años que decidimos dar un nuevo impulso al proyecto ampliando y mejorando los contenidos de la revista.

Todo ello coincide con el reconocimiento del Colegio de Arquitectos de Cataluña, que el pasado mes de junio nos otorgó la Medalla del COAC, junto a instituciones históricas del país y a otras más jóvenes que velan por la difusión y la mejora de la cultura arquitectónica.

Queremos agradecer la contribución y el trabajo realizado a todos aquellos que habéis colaborado desinteresadamente en este modesto proyecto editorial. También a aquellas empresas e instituciones públicas que han financiado la revista, y a todos aquellos que la leéis ya sea en papel o digitalmente.

Celebramos la buena acogida que tiene una revista de arquitectura, espacio público y diseño, que no publica proyectos, y tiene como motor principal el pensamiento crítico, el cual creemos que representa la mejor muestra de la vitalidad de una cultura.

Seguiremos evitando la publicación de publicidad encubierta y notas de prensa que tanto abunda actualmente en periódicos, blogs y revistas. También seguiremos huyendo de la tan extendida práctica de autopromoción y del ejercicio indiscriminado del elogio y la cortesía que habitualmente nos encontramos en la disciplina arquitectónica y que a menudo se confunde con la crítica, incluso por los críticos de más renombre.

Para terminar, os anunciamos que a partir de este número os ofrecemos la posibilidad de recibir la revista en casa a través del servicio de suscripción. Contribuiréis así, al mismo tiempo, a tirar este proyecto adelante.

Paranimf

Paranimf de la Universitat de Barcelona. © Universitat de Barcelona.

Paranimf de la Universitat de Barcelona. © Universitat de Barcelona.

Paranimf

El Paranimf de la Universitat de Barcelona, que ocupa la portada d’aquest número, és l’espai simbòlic que representa els valors i la funció social de l’Acadèmia: generar i transmetre el saber i el coneixement. No obstant això, aquests valors estan amenaçats. Segueix llegint

Costa

Orgue marí al nou passeig marítim de la península de Zadar, Croàcia. Projecte de Nikola Bašić. Obra guanyadora del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà 2006. Fotògraf: Stipe Surac


Costa

Evolucionem. Ens omplim la boca de parlar sobre nosaltres. Sobre tot el que hem aconseguit, sobre tot el que hem inventat i utilitzat. Sobre com hem pogut arribar fins aquí com a poble, com a civilització conseqüent amb els nostres principis, les nostres cultures, les nostres religions. Evolucionem i ens veiem tan, tan amunt que les nostres victòries ens enlluernen. Segueix llegint

Ocupació sobre gel

Edifici d'oficines per a Simón Lighting. Barcelona, 2006-2008. Lluís Clotet i Ignacio Paricio. Fotografia: Lluís Casals.


Ocupació sobre gel

A Barcelona, en un període de pocs mesos, la plaça Catalunya ha viscut dues ocupacions de naturaleses ben diferents. Una d’elles, “l’acampada BCN”, suposava la reunió lliure de ciutadans amb l’única finalitat de discutir temes polítics. L’altra forma d’ocupació de l’espai públic és la de la carpa gegant, instal·lada en motiu de les festes nadalenques, que acull una pista de gel de pagament. Segueix llegint

VERDURA. Editorial diagonal.29

"Amanida urbana". Fotografia: Ricard Gratacòs.


“Amb la transformació d’aquesta mitgera en jardí es crea un nou ecosistema que suposa un benefici social i ambiental per a la ciutat”.

Aquest és el missatge que presenta als ciutadans la nova mitgera “verda” barcelonina que il·lustra la portada d’aquest número. Segueix llegint

Editorial diagonal.28

"Màscara". Fotografia: Alvar Gagarin


A la foto de portada, una colossal estructura suporta una façana suspesa a l’Eixample de Barcelona. A l’edifici, com si d’una taronja es tractés, se li ha separat la pell de la polpa per, en aquest cas, aprofitar-ne la pell i llençar-ne la polpa. Darrerament és habitual veure aquest modus operandi a Barcelona en un procés de taxidèrmia urbana. Segueix llegint

Editorial diagonal.27

Gloriosa. Fotografia: Alvar Gagarin


En l’agenda de Barcelona hi ha un nou projecte per a la plaça de les Glòries que preveu el soterrament de les infraestructures existents i futures per deixar un gran buit en superfície encara per definir. El projecte preveu l’enderrocament del viaducte existent que ha estat objecte de moltes crítiques. Segueix llegint

Editorial diagonal.26


Homenatge a Lesseps. Fotografia: Alvar Gagarin


En aquest número és portada la grua pont instal·lada per executar les obres de la nova estació de metro de la plaça Lesseps. Més enllà de la força i la potència plàstica de l’objecte, aquesta grua ens recorda la importància i la transcendència que tenen el planejament urbà, l’arquitectura i la construcció sobre la vida quotidiana dels ciutadans. Segueix llegint

Editorial diagonal.25

Portada diagonal.25

Pavelló espanyol a Xangai 2010. Fotografia: Zachary Franklin


Estimats lectors, és un plaer compartir amb vosaltres aquest nou exemplar que teniu a les mans. Després de 25 números ens sentim satisfets de la feina realitzada, però no ens hi conformem, i esperem millorar dia rere dia. És realment d’agrair veure com molta més gent Segueix llegint

Editorial diagonal.24


Biblioteca Nacional Argentina, Clorindo Testa. Fotografía: Íñigo Bujedo


En primer lloc, volem donar les gràcies a tots aquells que ens heu donat mostres de suport després de l’últim número de la revista. La gran quantitat de propostes i articles que ens heu enviat és prova de la bona rebuda que ha tingut el canvi, i n’estem molt contents. Ens esperona a seguir millorant mica en mica. Segueix llegint

Editorial diagonal.23

IMO, Barcelona. Fotografia: Julio Cunill

Un any més, i ja en són vuit, torna la revista Diagonal i ho fa amb una transformació important. I és que aquests últims mesos hem estat treballant intensament per preparar una nova revista: hem aconseguit reunir un bon equip de treball per tal que els continguts i l’edició siguin millors. Segueix llegint