Category: Editorial

L’excés d’elements urbans a l’espai urbà

diagonal.42 - Relleu d’Arquer Persa (detall). Susa, actual Iran. Època aquemènida, regnat de Darios I, 522-486 aC. Musée du Louvre, Département des Antiquités Orientales, París, Foto: Musée du Louvre, Dist. RMN-Grand Palais / Raphaël Chipault

diagonal.42 - Relleu d’Arquer Persa (detall). Susa, actual Iran. Època aquemènida, regnat de Darios I, 522-486 aC. Musée du Louvre, Département des Antiquités Orientales, París, Foto: Musée du Louvre, Dist. RMN-Grand Palais / Raphaël Chipault


Un dels principals atributs de la transformació dels espais urbans de la Barcelona dels anys 1980 era la seva essencialitat. Hi havia un esforç en el disseny que aconseguia depurar al màxim la utilització d’elements urbans. Es configuraven espais públics introduint-hi només aquells elements imprescindibles que es disposaven de manera que acomplissindiverses funcions alhora.

Durant els darrers anys, carrers i places han vist créixer en nombre i diversitat tots aquests elements, amb la sensació que aquest augment s’ha fet d’una forma descoordinada, sense caps pensants al darrera que posessin ordre i encert en la seva disposició. El resultat es pot palpar en qualsevol indret de la ciutat: espais públics farcits d’artefactes en discòrdia. No dubtem que es col·loquen seguint lògiques internes, però de la suma i superposició de tot plegat, n’acaba sorgint un espai urbà ple d’absurds, amb elements que dupliquen funcions, per exemple.

Hi ha casos que han contribuït especialment a sumar elements en discòrdia a l’espai públic. Un dels més clars ha estat la forma en què s’han incorporat els carrils bici per tota la ciutat. És evident que la seguretat és fonamental en aquests casos, que cal segregar d’alguna manera les bicicletes dels automòbils i dels vianants, però hauria estat més convenient i segur, tot i que més costós, canviar seccions de carrers enlloc de desplegar i segregar desenes de quilòmetres de carrils a força d’elements de separació low-cost i balises fràgils i solitàries.

Aquesta proliferació és simptomàticad’un altre problema latent a la ciutat: tant les transformacions per incorporar la bicicleta a la ciutat, com la manera d’implantar les superilles, s’estan tractant com a problemes de mobilitat, i no com a propostes de transformació radical de l’espai públic.


Uno de los principales atributos de la transformación de los espacios urbanos de la Barcelona de los años 1980 era su esencialidad. Había un esfuerzo en el diseño que conseguía depurar al máximo la utilización de elementos urbanos. Se configuraban espacios públicos introduciendo sólo aquellos elementos imprescindibles que se disponían de forma que cumplieran varias funciones al mismo tiempo.

Durante los últimos años, calles y plazas han visto crecer en número y diversidad todos estos elementos, con la sensación de que este aumento se ha hecho de una forma descoordinada, sin cabezas pensantes detrás que pusieran orden y acierto en su disposición. El resultado se puede palpar en cualquier lugar de la ciudad: espacios públicos llenos de artefactos en discordia. No dudamos que se sitúan siguiendo lógicas internas, pero de la suma y superposición de todos ellos acaba surgiendo un espacio urbano lleno de absurdos, con elementos que duplican funciones, por ejemplo.

Hay casos que han contribuido especialmente a sumar elementos en discordia en el espacio público. Uno de los más claros ha sido la forma en la que se han incorporado los carriles bici por toda la ciudad. Es evidente que la seguridad es fundamental en estos casos, que hay que segregar de algún modo las bicicletas de los automóviles y los peatones, pero hubiese sido más conveniente y seguro, aunque más costoso, cambiar secciones de calles en lugar de desplegar y segregar decenas de kilómetros de carriles a base de elementos de separación low-cost y balizas frágiles y solitarias.

Esta proliferación es sintomática de otro problema latente en la ciudad: tanto las transformaciones para incorporar la bicicleta en la ciudad, como la manera de implantar las supermanzanas, se están tratando como problemas de movilidad, y no como propuestas de transformación radical del espacio público.<

L’arca russa i la Barcelona metropolitana

revista diagonal 41 - París, Barrio latino; Noche de las barricadas. Modelo del espacio afectivo-disidente del Mayo del 68 parisino. Natalia Matesanz Ventura, @cumuloLimbo_

revista diagonal 41 - París, Barrio latino; Noche de las barricadas. Modelo del espacio afectivo-disidente del Mayo del 68 parisino. Natalia Matesanz Ventura, @cumuloLimbo_

Després de molts giravolts, durant les darreres setmanes s’ha confirmat que Barcelona acollirà una seu del museu Hermitage a la Nova Bocana del port, al costat de “l’hotel vela”.
No volem tractar aquí una de les problemàtiques de fons, la de si una ciutat com Barcelona necessita de l’obertura de franquícies museístiques internacionals de renom, o de si mereix institucions culturals originals i pròpies.
Ens interessa focalitzar el debat sobre l’emplaçament del museu. Un dels deures de qualsevol administració és vetllar perquè certes iniciatives privades contribueixin a millorar les nostres ciutats. És necessari fomentar, des dels estaments polítics, que qualsevol iniciativa privada a la ciutat generi valors de dimensió pública per tal d’accentuar-ne l’oportunitat i l’encert.
En aquest sentit, la ubicació proposada per al nou Hermitage entra en conflicte d’una manera evident amb l’interès públic, precisament per l’espai que vol ocupar. És evident que certs indrets de la ciutat tenen un problema per assimilar els fluxos turístics que ens visiten cada any, i un museu d’aquestes característiques, pensat perquè quedi ben a prop dels creueristes que baixen del vaixell per passar unes hores a la ciutat, només pot agreujar les condicions de col·lapse que pateixen la Barceloneta, el port i La Rambla. És essencial situar en aquesta part de la ciutat activitats que no fomentin un monocultiu d’activitats turístiques.
Ara bé, com podria un projecte museístic ambiciós com el que s’ha planificat revertir positivament en la ciutadania? Una de les possibilitats seria que contribuís a la construcció metropolitana de la ciutat, tot trobant un emplaçament adient lluny de la ciutat central, fora dels límits municipals de Barcelona. No podrien indrets propers al Besòs o alguna població del vessant nord de Collserola beneficiar-se de la instal·lació d’un centre cultural amb projecció internacional?


Después de muchos rodeos, durante las últimas semanas se ha confirmado que Barcelona acogerá una sede del museo Hermitage en la Nova Bocana del puerto, junto al “hotel vela”.
No queremos tratar aquí una de las problemáticas de fondo, la de si una ciudad como Barcelona necesita de la apertura de franquicias museísticas internacionales de renombre, o de si merece instituciones culturales originales y propias.
Nos interesa focalizar el debate sobre el emplazamiento del museo. Uno de los deberes de cualquier administración es velar porque ciertas iniciativas privadas contribuyan a mejorar nuestras ciudades. Es necesario fomentar, desde los estamentos políticos, que cualquier iniciativa privada en la ciudad genere valores de dimensión pública para acentuar su oportunidad y acierto.
En este sentido, la ubicación propuesta para el nuevo Hermitage entra en conflicto de una manera evidente con el interés público, precisamente por el espacio que quiere ocupar. Es evidente que ciertos lugares de la ciudad tienen un problema para asimilar los flujos turísticos que nos visitan cada año, y un museo de estas características, pensado para que quede muy cerca de los cruceristas que bajan del barco para pasar unas horas en la ciudad, sólo puede agravar las condiciones de colapso que sufren la Barceloneta, el puerto y La Rambla. Es esencial situar en esta parte de la ciudad actividades que no fomenten un monocultivo de actividades turísticas.
Ahora bien, cómo podría un proyecto museístico ambicioso como el planificado revertir positivamente en la ciudadanía? Una de las posibilidades sería que contribuyera a la construcción metropolitana de la ciudad, encontrando un emplazamiento adecuado lejos de la ciudad central, fuera de los límites municipales de Barcelona. No podrían lugares cercanos al Besòs o alguna población de la vertiente norte de Collserola beneficiarse de la instalación de un centro cultural de proyección internacional?

Implicació ciutadana en la construcció de la ciutat

La participació ciutadana segons Natalia Matesanz Ventura @cumuloLimbo_

La participació ciutadana segons Natalia Matesanz Ventura @cumuloLimbo_

Implicació ciutadana en la construcció de la ciutat
Sempre existeix una espècie de tensió entre com imaginem que es desenvoluparà la vida als espais que pensem i projectem i com, realment, el transcurs de la vida omple, transforma i, de vegades, desborda les previsions que havíem fet.
Per aconseguir disminuir aquesta distància, és important realitzar un exercici intens d’empatia: entendre les necessitats i les formes de viure, i albirar els canvis en què una societat està immersa, per aconseguir projectar millor tots aquells edificis i espais urbans que són necessaris per a un desenvolupament ple de la vida en comunitat.
Traçar els projectes de ciutat amb la ciutadania com a guia i com a còmplice permet que qualsevol iniciativa parteixi d’un ideari consensuat i que es generi un argumentari col·lectiu en favor de les propostes empreses.
La implicació directa de la ciutadania en els processos de construcció de la ciutat i del territori genera una major consciència en la població sobre els assumptes col·lectius i augmenta el sentit de pertinença i de responsabilitat envers els projectes i espais comuns que es decideixen construir.
Com en els diàlegs interminables que hem d’exercir en voler entendre un client que decideix fer-se una petita casa, els processos d’implicació ciutadana ens han de servir per conèixer millorla societat i els actorsque trepitjaran els escenaris dibuixats, per transcriure els seus anhels i convertir-los en realitats materials.


Implicación ciudadana en la construcción de la ciudad
Siempre existe una especie de tensión entre cómo imaginamos que se desarrollará la vida en los espacios que pensamos y proyectamos y cómo, realmente, el transcurso de la vida llena, transforma y, en ocasiones, desborda las previsiones que habíamos hecho.
Para lograr disminuir esa distancia, es importante realizar un ejercicio intenso de empatía: entender las necesidades y las formas de vivir, y vislumbrar los cambios en los que una sociedad está inmersa, para conseguir proyectar mejor todos aquellos edificios y espacios urbanos que son necesarios para un desarrollo pleno de la vida en comunidad.
Trazar los proyectos de ciudad con la ciudadanía como guía y como cómplice permite que cualquier iniciativa parta de un ideario consensuado y que se genere un argumentario colectivo en favor de las propuestas emprendidas.
La implicación directa de la ciudadanía en los procesos de construcción de la ciudad y del territorio genera una conciencia mayor en la población sobre los asuntos colectivos y aumenta el sentido de pertenencia y responsabilidad para con los proyectos y espacios comunes que se deciden construir.
Como en los diálogos interminables que debemos ejercer al querer entender a un cliente que decide hacerse una pequeña casa, los procesos de implicación ciudadana nos deben servir para conocer mejor la sociedad y los actores que pisarán los escenarios dibujados, para transcribir sus anhelos y convertirlos en realidades materiales.

Història, ciutat i espai públic

Detall de l'enderroc de la Sala Compressors de la fàbrica Catalana de Gas de la Barceloneta construïda el 1908 segons el projecte de l'arquitecte Josep Domènech Estapà. En la fotografia sencera, a la pàgina següent, es pot observar la Torre d'Aigües actualment restaurada. Fotografia de Martí Llorens realitzada l'any 1991 en el marc del projecte Viatge a Icària, Barcelona 1987-1992. El projecte es pot consultar a: bcn87-92.tempusfugitvisual.com

Detall de l'enderroc de la Sala Compressors de la fàbrica Catalana de Gas de la Barceloneta construïda el 1908 segons el projecte de l'arquitecte Josep Domènech Estapà. En la fotografia sencera, a la pàgina següent, es pot observar la Torre d'Aigües actualment restaurada. Fotografia de Martí Llorens realitzada l'any 1991 en el marc del projecte Viatge a Icària, Barcelona 1987-1992. El projecte es pot consultar a: bcn87-92.tempusfugitvisual.com


Història, ciutat i espai públic
Les ciutats estan en transformació constant i en una ciutat viva i oberta hi conviu el present amb històries superposades. Les ciutats són drames en el temps que han deixat inscripcions en l’espai, i és per això que es poden convertir en llenços on es manifesta i es pot llegir la història.
L’arquitectura i l’urbanisme són disciplines estretament vinculades amb la gestió que una societat fa del seu passat ja que les polítiques urbanes i patrimonials respecte de la ciutat heretada tenen la capacitat de fixar la memòria o de facilitar l’oblit.
La ciutat del present afecta les lectures que fem del nostre propi passat com a col·lectivitat i és capaç de legitimar posicions polítiques i culturals. Cal ser conscients del fet que el que avui veiem és una selecció d’elements fruit de consensos del passat i, de vegades, una construcció contemporània d’un passat idealitzat que mai va existir.
Conèixer en tot moment les ciutats que han existit permetria una millor comprensió del present i convertiria les ciutats en un veritable espai públic transtemporal, un lloc en què cada ciutadà pogués fer la seva pròpia lectura, un espai de confluència de totes les mirades i realitats possibles de la ciutat.


Historia, ciudad y espacio público
Las ciudades están en transformación constante y en una ciudad viva y abierta convive el presente con historias superpuestas. Las ciudades son dramas en el tiempo que han dejado inscripciones en el espacio y, por eso, se pueden convertir en lienzos donde se manifiesta y se puede leer la historia.
La arquitectura y el urbanismo son disciplinas estrechamente vinculadas con la gestión que una sociedad hace de su pasado ya que las políticas urbanas y patrimoniales respecto a la ciudad heredada tienen la capacidad de fijar la memoria o de facilitar el olvido.
La ciudad del presente afecta a las lecturas que hacemos de nuestro propio pasado como colectividad y es capaz de legitimar posiciones políticas y culturales. Hay que ser conscientes de que lo que hoy vemos es una selección de elementos fruto de consensos del pasado y, a veces, una construcción contemporánea de un pasado idealizado que nunca existió.
Conocer en todo momento las ciudades que han existido permitiría una mejor comprensión del presente y convertiría las ciudades en un verdadero espacio público transtemporal, un lugar en el que cada ciudadano pudiera hacer su propia lectura, un espacio de confluencia de todas las miradas y realidades posibles de la ciudad.

Natura, cultura i ciutats

Roberto Burle Marx (1909-1994), Burton Tremaine Residence. Project: Garden plan, 1948. New York, Museum of Modern Art (MoMA). Gouache on paper, 50 1/4 x 27 3/4' (127.7 x 70.5 cm). Gift of Mr. and Mrs. Burton Tremaine. Acc. n.: SC45.1948. © 2014. Digital image, The Museum of Modern Art, New York/Scala, Florence.

Roberto Burle Marx (1909-1994), Burton Tremaine Residence. Project: Garden plan, 1948. New York, Museum of Modern Art (MoMA). Gouache on paper, 50 1/4 x 27 3/4' (127.7 x 70.5 cm). Gift of Mr. and Mrs. Burton Tremaine. Acc. n.: SC45.1948. © 2014. Digital image, The Museum of Modern Art, New York/Scala, Florence.


La ciutat és un dels productes artificials més complexos que produeix una cultura. S’hi emmirallen el sistema de pensament i el tipus d’organització social del grup humà que la forma i l’habita. El tipus de relació que els éssers humans teixeixen amb la natura també és un factor determinant en la configuració d’un espai habitat i dóna lloc a diferents tipus de transformacions del territori, conforma paisatges diversos.

La varietat de maneres d’ordenar l’experiència i d’operar amb la natura fa que no totes les cultures s’hi relacionin de la mateixa manera. En la nostra ontologia, la cultura està per sobre de la natura i la instrumentalitza, però això no sempre ha estat així. A occident, la modernitat va suposar un trencament del vincle que els homes —la cultura— mantenien amb la natura. En el precís moment d’aquesta dissociació naixia també la necessitat i la voluntat de tornar a aproximar aquestes dues dimensions. Els parcs urbans van ser un primer element que reintroduïa la natura a la ciutat, i l’evolució del tipus de patró amb què es dissenyaven variava segons les concepcions que, en cada època, es tenien sobre com havia de ser aquesta natura domesticada.

Durant anys, l’objecte preferent de projecte i d’estudi d’arquitectes i urbanistes ha estat l’espai construït. Els espais que quedaven “entremig” de les aglomeracions urbanes, sovint espais geogràfics d’aparença no antropitzada, no mereixien cap tipus d’atenció. Des de fa un temps, però, aquells espais oberts que abans ni vèiem han passat a ser els principals llocs d’oportunitat per donar un nou ordre (i valor) a les metròpolis. No s’hauria produït aquest canvi si no fos per la penetració en la societat d’una consciència mediambiental. Tot i així, subsisteix en el fons la subordinació de la natura a la cultura. Assolir una nova relació que no sigui de dominació podria enriquir la manera de pensar aquests espais naturals i la ciutat.


La ciudad es uno de los productos artificiales más complejos que produce una cultura. En ella se reflejan el sistema de pensamiento y el tipo de organización social del grupo humano que la forma y la habita. El tipo de relación que los seres humanos tejen con la naturaleza también es un factor determinante en la configuración de un espacio habitado y da lugar a diferentes tipos de transformaciones del territorio, conforma paisajes diversos.

La variedad de modos de ordenar la experiencia y de operar con la naturaleza hace que no todas las culturas se relacionen de la misma manera con ella. En nuestra ontología, la cultura está por encima de la naturaleza y la instrumentaliza, pero eso no siempre ha sido así. En occidente, la modernidad supuso una ruptura del vínculo que los hombres —la cultura— mantenían con la naturaleza. En el preciso momento de esta disociación nacía también la necesidad y la voluntad de volver a aproximar estas dos dimensiones. Los parques urbanos fueron un primer elemento que reintroducía la naturaleza en la ciudad, y la evolución del tipo de patrón con el que se diseñaban variaba según las concepciones que, en cada época, se tenían sobre cómo debía ser esta naturaleza domesticada.

Durante años, el objeto preferente de proyecto y de estudio de arquitectos y urbanistas ha sido el espacio construido. Los espacios que quedaban “en medio” de las aglomeraciones urbanas, a menudo espacios geográficos de apariencia no antropizada, no merecían ningún tipo de atención. Pero desde hace un tiempo aquellos espacios abiertos que antes ni veíamos han pasado a ser los principales lugares de oportunidad para dar un nuevo orden (y valor) a las metrópolis. No se habría producido este cambio si no fuera por la penetración en la sociedad de una conciencia medioambiental. Aun así, en el fondo subsiste la subordinación de la naturaleza a la cultura. Alcanzar una nueva relación que no sea de dominación podría enriquecer la manera de pensar estos espacios naturales y la ciudad.