Contingut diagonal.38

Natura, cultura i ciutats

Roberto Burle Marx (1909-1994), Burton Tremaine Residence. Project: Garden plan, 1948. New York, Museum of Modern Art (MoMA). Gouache on paper, 50 1/4 x 27 3/4' (127.7 x 70.5 cm). Gift of Mr. and Mrs. Burton Tremaine. Acc. n.: SC45.1948. © 2014. Digital image, The Museum of Modern Art, New York/Scala, Florence.

Roberto Burle Marx (1909-1994), Burton Tremaine Residence. Project: Garden plan, 1948. New York, Museum of Modern Art (MoMA). Gouache on paper, 50 1/4 x 27 3/4' (127.7 x 70.5 cm). Gift of Mr. and Mrs. Burton Tremaine. Acc. n.: SC45.1948. © 2014. Digital image, The Museum of Modern Art, New York/Scala, Florence.


La ciutat és un dels productes artificials més complexos que produeix una cultura. S’hi emmirallen el sistema de pensament i el tipus d’organització social del grup humà que la forma i l’habita. El tipus de relació que els éssers humans teixeixen amb la natura també és un factor determinant en la configuració d’un espai habitat i dóna lloc a diferents tipus de transformacions del territori, conforma paisatges diversos.

La varietat de maneres d’ordenar l’experiència i d’operar amb la natura fa que no totes les cultures s’hi relacionin de la mateixa manera. En la nostra ontologia, la cultura està per sobre de la natura i la instrumentalitza, però això no sempre ha estat així. A occident, la modernitat va suposar un trencament del vincle que els homes —la cultura— mantenien amb la natura. En el precís moment d’aquesta dissociació naixia també la necessitat i la voluntat de tornar a aproximar aquestes dues dimensions. Els parcs urbans van ser un primer element que reintroduïa la natura a la ciutat, i l’evolució del tipus de patró amb què es dissenyaven variava segons les concepcions que, en cada època, es tenien sobre com havia de ser aquesta natura domesticada.

Durant anys, l’objecte preferent de projecte i d’estudi d’arquitectes i urbanistes ha estat l’espai construït. Els espais que quedaven “entremig” de les aglomeracions urbanes, sovint espais geogràfics d’aparença no antropitzada, no mereixien cap tipus d’atenció. Des de fa un temps, però, aquells espais oberts que abans ni vèiem han passat a ser els principals llocs d’oportunitat per donar un nou ordre (i valor) a les metròpolis. No s’hauria produït aquest canvi si no fos per la penetració en la societat d’una consciència mediambiental. Tot i així, subsisteix en el fons la subordinació de la natura a la cultura. Assolir una nova relació que no sigui de dominació podria enriquir la manera de pensar aquests espais naturals i la ciutat.


La ciudad es uno de los productos artificiales más complejos que produce una cultura. En ella se reflejan el sistema de pensamiento y el tipo de organización social del grupo humano que la forma y la habita. El tipo de relación que los seres humanos tejen con la naturaleza también es un factor determinante en la configuración de un espacio habitado y da lugar a diferentes tipos de transformaciones del territorio, conforma paisajes diversos.

La variedad de modos de ordenar la experiencia y de operar con la naturaleza hace que no todas las culturas se relacionen de la misma manera con ella. En nuestra ontología, la cultura está por encima de la naturaleza y la instrumentaliza, pero eso no siempre ha sido así. En occidente, la modernidad supuso una ruptura del vínculo que los hombres —la cultura— mantenían con la naturaleza. En el preciso momento de esta disociación nacía también la necesidad y la voluntad de volver a aproximar estas dos dimensiones. Los parques urbanos fueron un primer elemento que reintroducía la naturaleza en la ciudad, y la evolución del tipo de patrón con el que se diseñaban variaba según las concepciones que, en cada época, se tenían sobre cómo debía ser esta naturaleza domesticada.

Durante años, el objeto preferente de proyecto y de estudio de arquitectos y urbanistas ha sido el espacio construido. Los espacios que quedaban “en medio” de las aglomeraciones urbanas, a menudo espacios geográficos de apariencia no antropizada, no merecían ningún tipo de atención. Pero desde hace un tiempo aquellos espacios abiertos que antes ni veíamos han pasado a ser los principales lugares de oportunidad para dar un nuevo orden (y valor) a las metrópolis. No se habría producido este cambio si no fuera por la penetración en la sociedad de una conciencia medioambiental. Aun así, en el fondo subsiste la subordinación de la naturaleza a la cultura. Alcanzar una nueva relación que no sea de dominación podría enriquecer la manera de pensar estos espacios naturales y la ciudad.

Enric Batlle

Enric Batlle per Maria Picassó

Enric Batlle per Maria Picassó

ENRIC BATLLE. Hem de parlar

Enric Batlle i Durany (Barcelona, 1956) és arquitecte i paisatgista. És professor titular del Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori de la Universitat Politècnica de Catalunya. L’any 2002 va obtenir el títol de doctor amb la seva tesi “El jardí de la metròpoli”, amb què va obtenir el Premi Extraordinari de Doctorat i el Premi Lluís Domènech i Montaner de Teoria i Crítica d’Arquitectura. La tesi  ha estat publicada recentment per l’editorial Gustavo Gili i va rebre el Premi FAD de Teoria i Crítica d’Arquitectura 2012. Des de l’any 1981 comparteix oficina amb Joan Roig. Ens trobem al seu despatx per parlar sobre l’espai obert a la metròpoli contemporània. A la versió digital de la revista podreu trobar una versió més extensa de l’entrevista, en què parlem sobre la seva visió de l’especialització de l’arquitecte i sobre l’ensenyament del paisatge i l’urbanisme.

Segueix llegint

Discursos sobre el verd a la ciutat: una perspectiva històrica. Londres (1637-1811), Barcelona (1867-1929), Philadelphia (1835-1969)

Avui, qualsevol reflexió ben orientada sobre la construcció de la ciutat té en compte l’espai verd com a qualitat a considerar. Això que ara assumim amb tanta naturalitat no ha estat sempre així, sinó que ha anat arrelant a poc a poc en la cultura urbanística, a mesura que s’anaven definint les diferents facetes dels beneficis que avui associem a la presència del verd en el nostre hàbitat. Segueix llegint

Collserola i la metròpoli

L’any 1987 es va aprovar el Pla Especial d’Ordenació i de Protecció del Medi Natural del Parc de Collserola (PEPCo). Un dels 5 objectius d’aquest Pla era “formalitzar la ciutat metropolitana”. Aquest objectiu ja ens indicava quin paper havia de jugar el parc en la ciutat. Situem-nos, però, en l’època. La societat de 1987 era encara una societat analògica. No existien: Internet, l’ordinador portàtil, el telèfon mòbil, la nanotecnologia, els cotxes híbrids, la càmera digital, la fibra òptica, els GPS, els caixers automàtics, la bicicleta de muntanya (a Catalunya), l’agricultura biològica, la consciència del canvi climàtic, la fal·lera per l’esport i pel gaudi de la natura. Segueix llegint

El discreto encanto del “espacio público”

La ciudad es un objeto espacial que ocupa un lugar y una situación […], es una obra, [su] espacio no está únicamente organizado e instituido, sino que también está modelado, configurado por tal o cual grupo de acuerdo con sus exigencias […], su ideología.

Henri Lefebvre (1976 [1972]: 65)

El espacio público ha llegado hoy a representar uno de los conceptos más controvertidos en el estudio de la ciudad y, a la vez, un término largamente estandarizado que debe su éxito al uso que han hecho de él muchos políticos, arquitectos y urbanistas de prestigio internacional a lo largo de las últimas décadas.  Segueix llegint

La luz en la pintura es el tema. Monarquia de la luz

En LA LUZ ES EL TEMA nos hemos aproximado a la importancia de la luz en la configuración del espacio arquitectónico desde la técnica, el pensamiento, la investigación y la práctica proyectual. Pero la luz es también poesía: la luz necesita de la poesía para hacer arquitectura, y el arquitecto necesita de la poesía para utilizar la luz. Es la emoción que nos causa la belleza de la luz al irrumpir en un espacio construido por el ser humano, lo que nos induce a situarla en el centro de nuestros intereses como arquitectos; y es la poesía, el arte de expresar con palabras todo aquello que a la palabra se resiste, la única que nos permite descubrir y describir la emoción que despierta la luz en nuestro interior. Segueix llegint

El(s) centre(s) comercial(s) de ciutat vella

El procés colonitzador dels nous models comercials de mall als EEUU, des dels primers assajos a finals dels anys 1950 fins a la seva consolidació entre 1960 i 1980, va portar implícit un canvi social que va arribar a refondre en un lloc comú els espais de consum amb els d’oci. Com a indicador d’aquesta qüestió i d’acord amb Margareth Crawford, en menys de trenta anys la visita tipus a un centre comercial americà va passar de vint minuts a quasi tres hores! De forma complementària, el salt dels shopping malls i els regional malls de la perifèria cap als centres urbans es va lligar a l’aparició de la misticitat d’usos en els desenvolupaments comercials (més per una qüestió de finançament que no pas com a paradigma del bon projecte urbà) i també a la participació d’organismes públics en lògica concurrència d’interessos amb els privats. Segueix llegint

Autodidactas

1 Actualmente dispongo de mucho tiempo libre y no lo desperdicio, lo dedico a mí mismo, para eso no hace falta dinero. El tiempo libre es el bien más valioso, su conquista y su aprovechamiento es la principal diferencia entre el ser humano y el resto de los animales. Poder emplear herramientas y tener unas cuerdas vocales que se adaptan a un lenguaje complejo, nos ha hecho potencialmente libres. Segueix llegint

La búsqueda de la forma: imaginación y humor

El arquitecto finlandés Gottlieb Eliel Saarinen se dio a conocer a principios del siglo XX con obras como el Pabellón Finlandés en la Exposición Universal de París (1900), la Estación central de ferrocarril de Helsinki (1904-1914) y el plan urbano que preveía la construcción metropolitana de Helsinki (1912-1918). En 1922 quedó en segundo lugar —detrás de Frank Lloyd Wright— en el concurso para la construcción de la Tribune Tower en Chicago. Al año siguiente decidió establecerse en Estados Unidos desde donde influenció a arquitectos y diseñadores americanos modernos como Charles y Ray Eames. Saarinen también publicó diversos escritos. Muestra de ello es el fragmento que presentamos a continuación, tomado de The search for form in art and architecture (1948). Nueva York: Dover, 1985, p. 305-309. Segueix llegint

Sandàlies i mitjons

Quan torna el bon temps es recuperen certs fenòmens de dubtosa coherència estètica, dels quals, probablement, el més interessant és la combinació de sandàlies i mitjons. Dos elements que, en principi, són contradictoris pel que fa a la seva funció respecte el peu: si bé les sandàlies estan dissenyades per airejar-lo en època de calor, la funció principal dels mitjons és tapar-lo. Segueix llegint

Gran Arquitecto 16

Gran Arquitecto 16