DIAGONAL.35

revista diagonal.35 - Cinema Liceo. Barcelona, 1961. Fotografia: Francesc Català-Roca. Fons Fotogràfic F. Català-Roca - Arxiu Fotogràfic de l'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya.

Coberta: Cinema Liceo. Barcelona, 1961. Fotografia: Francesc Català-Roca. Fons Fotogràfic F. Català-Roca – Arxiu Fotogràfic de l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

Setembre 2013

De l’espai col·lectiu a l’espai corporatiu

Fa uns dies l’Ajuntament de Barcelona presentava el nou Pla de Patrocini corporatiu de la xarxa de Transports Metropolitans de Barcelona, que permet que les empreses associïn, pagant, el seu nom a línies d’autobús, parades de metro i punts singulars de la xarxa de transports de la capital catalana. Els responsables del pla en subratllen la sensibilitat, ja que s’ha optat per un sistema mixt que respecta el nom de les estacions actuals. L’Ajuntament justifica la necessitat de la iniciativa amb un argument ben grotesc: cal disminuir la dependència de subvencions de la xarxa de transport públic, i cal buscar noves formes “imaginatives” per finançar el transport.

El que suposa la proposta, en realitat, és un pas més en la privatització i la corporativització dels nostres serveis i espais públics. El canvi de model suposa, en el fons, que progressivament el transport públic deixi de ser una de les principals vies de redistribució de la riquesa, juntament amb la salut i l’educació.

A més, amb aquest pla, la privatització de l’espai públic ha assolit el seu grau més elevat: la privatització del seu nom. La toponímia dels espais col·lectius d’una ciutat ha estat sempre subjecte a canvis que depenen d’un moment històric, polític i social. Avui es demostra que també depèn d’un moment econòmic, amb una societat i una política incapaces de governar el neoliberalisme.

Assistim incrèduls a aquests fets, ja que semblen impropis d’una ciutat que ha estat cosmopolita i progressista. El pla ens deixa algunes qüestions: Què succeeix quan el nom de l’espai públic no és reconegut pels propis ciutadans? Proposarem que es canviïn els noms dels carrers, barris i equipaments públics? Com es dirà Barcelona en el futur?


revista diagonal 35 - Desviacions: Patrocini corporatiu metro Barcelona


Hace unos días el Ayuntamiento de Barcelona presentaba el nuevo Plan de Patrocinio corporativo de la red de Transportes Metropolitanos de Barcelona, que permite que las empresas asocien, pagando, su nombre a líneas de autobús, estaciones de metro y puntos singulares de la red de transportes de la capital catalana. Los responsables del plan subrayan la sensibilidad de éste, ya que se ha optado por un sistema mixto que respeta el nombre de las estaciones actuales. El Ayuntamiento justifica la necesidad de la iniciativa con un argumento bien grotesco: hay que disminuir la dependencia de subvenciones de la red de transporte público, y hay que buscar nuevas formas “imaginativas” para financiar el transporte.

Lo que supone la propuesta, en realidad, es un paso adelante en la privatización y la corporativización de nuestros servicios y espacios públicos. El cambio de modelo supone , en el fondo, que progresivamente el transporte público deje de ser una de las principales vías de redistribución de la riqueza, junto a la salud y a la educación.

Además, con este plan, la privatización del espacio público ha alcanzado su grado más elevado: la privatización de su nombre. La toponimia de los espacios colectivos de una ciudad siempre ha estado sujeta a cambios que dependen de un momento histórico, político y social. Hoy se demuestra que también depende de un momento económico, con una sociedad y una política incapaces de gobernar el neoliberalismo.

Asistimos incrédulos a estos hechos, ya que parecen impropios de una ciudad que ha sido cosmopolita y progresista. El plan nos deja algunas cuestiones: ¿Qué sucede cuando el nombre del espacio público no es reconocido por los propios ciudadanos? ¿Propondremos que se cambien los nombres de las calles, barrios y equipamientos públicos? Como se llamará Barcelona en el futuro?

ANTONI DE MORAGAS GALLISSÀ.Hem de parlar

En motiu del centenari del naixement de l’arquitecte Antoni de Moragas i Gallissà, reproduïm a continuació l’entrevista que Josep Muntañola li va fer l’any 1983. La conversa va tenir lloc a la finca on l’arquitecte Moragas va néixer, tenia l’oficina i residia. En l’entrevista, Josep Muntañola va tractar d’esbrinar el significat de la seva obra, molt diversa i dilatada.


Antoni de Moragas a la casa d'estiueig d'Argentona. Fotografia: Antoni de Moragas i Spà.

Antoni de Moragas a la casa d'estiueig d'Argentona. Fotografia: Antoni de Moragas i Spà.


Tinc certa aversió a les converses que comencen pel naixement i volen arribar al present. Crec que seria millor que comencéssim per la situació actual de l’arquitectura, i després anéssim cap al passat, i cap al futur. Jo recordo una festa gaudinista a casa de l’arquitecte Jordi Bonet i Armengol en què vostè va fer una consideració sobre la situació actual de l’arquitectura, i sobre la seva com a dissenyador: en el moment actual és difícil saber com s’ha de dissenyar i en quines condicions culturals es troba avui l’arquitecte a l’hora de començar a dissenyar. Read More

¿Son o no son genios lo que necesitamos ahora?

Al número 30 vam publicar l’article de José Antonio Coderch “No son genios lo que necesitamos ahora”, tot aprofitant el cinquantè aniversari de la publicació a la revista Domus. Aquest article va rebre la rèplica d’Antoni de Moragas Gallissà i Carlos Flores en diferents revistes. Els reproduïm tot seguit a proposta de Fernando Marzá. Read More

Conocer, medir y dibujar el territorio. La construcción de la cartografía de la provincia de Buenos Aires

“… deben elegirse sujetos que, además de conocimientos científicos, estén adornados de una integridad a toda prueba. Ellos han de ser infatigables, hasta que perfeccionen un plano topográfico, que señale exactamente los territorios de cada partido, sus límites y haciendas en él comprendidas; sus pueblos e iglesias, sus pastos comunes, aguadas, égidos [sic], con una razón estadística la más prolija” (Coronel P.A. GARCÍA, 1810).

Imaginemos por un momento: principios de 1800, Sudamérica, Argentina, Buenos Aires. Una tierra relativamente marginada de la colonización española hasta mediados del siglo XVIII. Una ciudad de unos 40.000 habitantes en crecimiento, al borde de un río ancho como el mar, cuyo propósito es ser puerto de salida hacia Europa de las mercaderías que vienen del Alto Perú. A su alrededor una extensa planicie de hierbas, sin apenas árboles. “Extensa” en el sentido literal: alguien puede recorrer 600 km sin encontrarse un cambio importante en el relieve (para hacernos una idea, pensemos en ir a caballo de Barcelona a Córdoba sin atravesar ni una sola montaña). Por supuesto, alrededor de Buenos Aires hay algunos pequeños poblados, la mayoría funcionan como lugar de descanso y recambio de los caballos de los viajeros que van hacia el norte. El resto son estancias ganaderas―dado que el principal producto de la región es la carne―,y de productos para el consumo de la ciudad. Read More

Condensadors de flux

Immersos en una espiral autodestructiva de draps bruts, perspectives incertes i sobres enigmàtics amb premis generosos, ens veiem abocats a buscar fugides físiques i mentals que sobrepassen de llarg tot allò que en algun moment vam planejar. Read More

La luz gótica es el tema

El pasado 13 de febrero se leyó en la ETSAM la tesis desarrollada por Juan Manuel Medina del Río, LA LUZ NATURAL COMO GENERADORA DEL ESPACIO ARQUITECTÓNICO DE LA CATEDRAL GÓTICA1, una investigación doctoral dirigida por Pepa Cassinello, doctora arquitecto con la tesis Trazado y estabilidad de la arquitectura gótica2 y autora del libro La construcción de la luz3. Read More

Cap a la definició d’arquitectura moderna via la Sud-àfrica de Martienssen

I. Qui llegeix llibres d’arquitectura, assisteix a classes a l’escola d’arquitectura, mira revistes especialitzades o, senzillament, s’interessa per l’arquitectura del darrer segle i mig, hauria de poder donar una definició d’arquitectura moderna. Els biòlegs saben que un gen és aquella seqüència d’ADN que conté tota la informació necessària per a la síntesi d’una proteïna o d’un RNA; els mitjans de comunicació, quan parlen del futbol total, saben que es refereixen a quan tots els jugadors ataquen i defensen com un bloc; un fuster, quan parla d’una fusta valenta es refereix a una fusta amb una bona resistència a flexió, etc. És important saber de què s’està parlant quan s’usen les paraules. En el cas de l’arquitectura, quan usem l’expressió “arquitectura moderna”, no hi ha consens en la definició. Read More

Los contenidos de la arquitectura moderna

Extraído de la intervención de Giancarlo De Carlo en el congreso CIAM celebrado en Otterlo (Holanda), en septiembre de 1959 (publicado en De Carlo, G. (1965), Questioni di architettura e urbanistica, Urbino: Argalia, págs. 68-74).


Ya que el objetivo final de nuestro encuentro es decidir si es oportuno continuar la acción desarrollada en el pasado por los CIAM y en qué modo es posible hacerlo, es necesario examinar qué valor instrumental real tuvieron los CIAM en la cultura arquitectónica, qué causas determinaron su agotamiento y a qué temas de su actividad sería posible referirse en la actualidad si se quisiera proseguir –aunque con métodos completamente diferentes– la acción que ellos desarrollaron durante su existencia. Read More

Las líneas esféricas

El modelo de la razón misma es la orientación en el espacio”. (Peter Sloterdijk parafraseando a Kant1)

No existe ninguna línea recta en la naturaleza. La línea recta es una abstracción del hombre, un producto de su sistema de representación del mundo, que bebe de las aguas del pensamiento griego y de la geometría euclidiana. En ella, la recta se define como la sucesión infinita de puntos en una sola dimensión o dirección y, por lo tanto, no tiene principio ni fin. La única recta que el hombre conoce de la naturaleza es, paradójicamente, el horizonte.

Read More

El passejant del disseny

[Paral·lelisme amb “El passejant de les arts [plantejat per Eulàlia Bosch, que] a diferència de l’espectador ocasional, connecta amb aquest fil, fi però fort, que porta de la creació a la contemplació i hi fonamenta la seva necessitat d’aliment artístic. El passejant de les arts comença passejant per les sales i acaba passejant per les obres.” Bosch, Eulàlia. El plaer de mirar. El museu del visitant. Barcelona: Actar, 1998, pàg.103.]


No vi el viento
vi moverse
las nubes

No vi el tiempo
vi caerse
las hojas.

Eduardo Chillida [1]

Read More

Una bomba programada fa 30 anys amenaça les nostres ciutats

El Decret Boyer donarà el darrer cop mortal a negocis centenaris ja afectats per la crisi. La llei permetrà expulsar el comerç de proximitat de model familiar dels nostres barris per situar-hi cadenes multinacionals. Read More

La ‘Catalan Vault’

L’evolució dels sistemes constructius al llarg de la història no ha implicat sempre l’eliminació dels sistemes existents fins al moment, a diferència d’allò que sí s’està produint en altres àmbits tecnològics. En la història recent, trobaríem un cas en el que sí que això succeí: la introducció de l’acer durant la Revolució Industrial, com un punt i a part en la cronologia dels fets. En el panorama actual, la globalització potencia el coneixement de les diferents formes de construir d’arreu, cosa que ens permet de corroborar la coexistència d’un ventall molt ampli de tècniques i sistemes que depenen més de variables econòmiques, socioculturals o geogràfiques que estrictament tecnològiques. Read More