Guim Espelt i Estopà és dissenyador industrial, amb estudis a l’Escola Elisava i la UPC. Ha col·laborat amb TACP Architects a Wrexham, Gal·les, i Studio Suppanen, a Helsinki, Finlàndia. Actualment col·labora amb el Centre de Documentació del DHUB a més de realitzar varis projectes per compte propi.
http://www.guimworks.net
En Ramon Prat (Barcelona, 1961) va estudiar Arquitectura, però es va acabar decantant pel món del disseny gràfic. Tot i així, sempre ha estat vinculat amb l’arquitectura. El seu treball com a dissenyador gràfic de la revista
Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme (1989-1999), el comissariat del nou museu Disseny Hub Barcelona i sobretot la creació i direcció de l’editorial ACTAR, entre altres projectes, l’han portat a ser una figura rellevant en l’àmbit arquitectònic. El seu treball ha merescut diversos reconeixements com són sis premis LAUS, el Premi Nacional de Disseny de la Generalitat de Catalunya (2005) i el Premi Ciutat de Barcelona (2007).
Segueix llegint →
Sovint pensem que tot avenç parteix d’una visió del futur que es vol assolir. Aquesta visió, però, si és del present, és més coherent i ens permet progressar de manera més ordenada. És realment necessari accelerar l’arribada del futur quan encara hi ha molt per millorar en el present? El fet d’observar l’actualitat permet detectar-ne les característiques i mancances i, per tant, analitzar com incidir-hi. Segueix llegint →
Asesor y gestor de la comunicación corporativa, ensayista y docente, Norberto Chaves (Buenos Aires, 1942) es una figura constante en la teoría y crítica de la arquitectura y el diseño, desde un punto de vista social y cultural, con un tono pedagógico a la vez que punzantemente crítico. Segueix llegint →
En un article recent[1], Philippe Starck considera que avui en dia el disseny està enfocat moltes vegades a “crear productes inútils, que no han sigut desenvolupats per ajudar la gent sinó per enriquir empreses traient diners de les butxaques d’un ‘públic objectiu’. És una manera molt cínica de treballar, i es fa amb avarícia i sense respecte. Hem de dissenyar coses més ecològiques, més socials.” Tot seguit afegeix: “I sí, hem de produïr menys”. Aquest concepte ja l’havia expressat altres vegades[2] en forma d’eslògan: “Tomorrow will be less”. Segueix llegint →
L’artista Carlos Pazos (Barcelona, 1949) va estudiar dos cursos d’arquitectura durant els anys setanta, al mateix temps que iniciava la seva activitat artística influenciat pel pop art i l’art povera. Tot i treballar en múltiples camps, en destaquen els collages d’objectes resignificats plens d’ ironia humor i poesia. Al 2004 la seva obra va ser reconeguda amb el Premio Nacional de Artes Plásticas del Ministerio de Cultura. Ens trobem una tarda de juliol en una terrassa de l’Eixample per parlar de la seva obra i d’arquitectura. Segueix llegint →
el text està escrit tot en minúscules en homenatge a max bill, que aplicava la —poc objectiva— teoria de herbert bayer: “per què, per a un sol so, tenir dos signes, A y a? un so, un signe. per què dos alfabets per a una paraula? per què doble quantitat de signes, si s’aconsegueix el mateix amb la meitat?”.
els objectes estan subjectes a una sèrie de manipulacions i consideracions des del moment en què són plantejats fins al moment en què deixen de formar part del nostre entorn.
Segueix llegint →
La universalitat i l’atemporalitat que fan convertir un disseny en un clàssic deriven, en part, de la síntesi a la qual ha estat sotmès l’objecte en qüestió. En alguns casos, aquest procés es basa en dissenys ja existents.
Segueix llegint →
Mario Eskenazi (Buenos Aires, 1945) estudió arquitectura en la Universidad de Córdoba, Argentina. Tras acabar la carrera abandona el país y la disciplina y se instala en Barcelona, donde desarrolla una intensa actividad en el mundo del diseño gráfico.
Conversamos con él en su estudio de la Plaça Ramón Berenguer III para analizar su obra, la cual hace años que forman parte de nuestro paisaje visual.
Segueix llegint →
Un dels elements diferencials entre objectes és la seva capacitat de sobreviure al pas del temps, un aspecte que es pot valorar essencialment en termes físics i formals. Tal com comentava Adolf Loos[1], “la forma d’un objecte ha de ser tolerable durant el temps que físicament duri aquest determinat objecte”.
Però la conservació física dels objectes deriva també de la seva forma. Els accessoris domèstics han de ser “simples i estar ben construïts. Sense motllures innecessàries ni decoracions que només fan que acumular pols i donar feina de més”[2]. Segueix llegint →
Miguel Milá empezó estudiando Arquitectura, pero cambió de escala para acabar convirtiéndose en uno de los diseñadores más importantes de nuestro país.
Tenemos el placer de encontrarnos con él en su estudio de la plaza Sant Jaume de Barcelona donde conversamos sobre diseño a la vez que repasamos su larga trayectoria. Segueix llegint →
Els humans, per naturalesa, cometem errors. No contents amb això, sovint intentem trobar un culpable que no sigui un mateix. El fet que no tinguin capacitat de contrarrestar l’atac fa que els objectes siguin un blanc força comú (sovint merescut) i, d’aquesta manera, intentem transformar els errors humans en defectes dels productes. Segueix llegint →
Ens trobem amb els CaboSanRoque al seu taller-estudi al Poble Sec, ple d’instruments impossibles penjats de la paret. La Laia (enginyera) i en Roger (arquitecte) ens reben i ens expliquen el seu recorregut i la seva manera de fer.
Amb el nom d’un vell transatlàntic, CaboSanRoque neix l’any 2001 com a grup de música dedicat a l’experimentació més lúdica i evocadora, a partir d’instruments inventats que sorgeixen del reciclatge d’objectes quotidians tan diversos com màquines de cosir, rentadores, scalextrics, grapadores o peces de mobiliari en desús.
El seu últim projecte és l’Orquestra Mecànica de la França Xica, feta amb peces recuperades d’una fàbrica de galetes desmantellada. S’ha de veure per creure-ho! Segueix llegint →
Never Leave Well Enough Alone[1] és l’autobiografia de Raymond Loewy, a qui molts consideren un dels pares del disseny industrial.
En un dels capítols explica com un periodista li proposa de col·laborar: Segueix llegint →
Sempre necessiten explicacions, la gent gran, resava el Petit Príncep després de comprovar que era necessari deixar veure la silueta recognoscible de l’elefant dins la boa perquè la gent acceptés el seu dibuix. Segueix llegint →
No recordo com em va venir a la ment la paraula, però no en vol sortir.
Intento redactar-ne una definició i no puc. I alhora, em sembla un nou concepte que respon a moltes coses que ens envolten. Segueix llegint →
