Articles de Guim Espelt Estopà

DAVID BESTUÉ. Hem de parlar

David Bestué per Maria Picassó

David Bestué per Maria Picassó

David Bestué (Barcelona, 1980) és un referent de l’escena artística des de 2002, amb una producció que compta amb gran varietat de formats i col·laboracions. Actualment viu a Madrid, però aprofitem que està de visita a Barcelona per trobar-nos en un bar del Poble Sec. Reflexiu i curós amb les seves respostes tant com ho és amb la seva obra, es concentra en les paraules i, amb la humilitat que el caracteritza, ens explica la seva mirada externa —apassionada i crítica per igual— cap als sectors de l’arquitectura i l’enginyeria.
Read More

SERGI CASADEMUNT ho va deixar

Sergi Casademunt per Maria Picassó

Sergi Casademunt per Maria Picassó

Sergi Casademunt (Barcelona, 1946) és intèrpret i lutier de violes de gamba. Ha passat de l’arquitectura de cases a l’arquitectura sonora, i ha construït gairebé una cinquantena d’instruments per a ell mateix o per a d’altres gambistes. Ha compaginat la seva tasca de lutier amb la de musicòleg i recuperador de la música antiga catalana i, sobretot, amb la d’intèrpret amb els grups de Jordi Savall, Le Concert des Nations, l’Orquestra Barroca Catalana i, actualment, amb Guillamí Consort i In Nomine. Ens trobem a casa seva que ell mateix va projectar a Siurana.

Read More

TONI MIRA. Ho va deixar

Toni Mira (Barcelona, 1957) és ballarí i coreògraf. Un dels temes que més ha treballat és la quotidianitat, que sempre ha ubicat en contexts arquitectònics, dissenyats o apropiats.

És fundador i director de la companyia Nats Nus Dansa, per a la qual ha creat la majoria de les seves peces, però també ha col·laborat amb altres companyies nacionals i internacionals. L’any 2009 va ser guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona i el 2010 amb el Premi Nacional de Dansa.

Ens trobem amb ell al pavelló alemany dissenyat per Mies van der Rohe l’any 1929, i que el 2016 ha celebrat el trentè aniversari de la seva reconstrucció, en què ell ha participat amb una peça site-specific.

L’entrevista arrenca amb una anècdota sobre els inicis de Mira sobre els escenaris, quan ballava claqué.

Read More

Disseny-ficció per a la innovació social

El terme disseny-ficció sorgeix aproximadament ara fa 10 anys, de la mà de Bruce Sterling, escriptor de ciència-ficció, que el va definir com “l’ús deliberat de prototips diegètics per tal de suspendre la incredulitat al canvi”[1]. La definició d’Sterling és aplicable a altres terminologies anteriors —gairebé sinònimes—, com ara el disseny crític o especulatiu, però també a projectes i propostes prèvies a qualsevol d’aquestes terminologies, com és el cas de Futurama (Norman Bel Geddes, 1939); els films d’empreses com General Motors o Bell Labs als anys 1950 i 60; o les propostes de l’arquitectura radical dels anys 1960 i 70. Read More

Actitud, mètode i amor

En la societat de consum en què estem immersos, els objectes poden arribar a les nostres mans per necessitat funcional, per un impuls degut a l’enamorament estètic o, fins i tot, involuntàriament, per mitjà de tercers o per atzar. Cal distingir, però, entre aquells objectes que tenim, aquells que es fan nostres i els que ens fem nostres. Read More

Sandàlies i mitjons

Quan torna el bon temps es recuperen certs fenòmens de dubtosa coherència estètica, dels quals, probablement, el més interessant és la combinació de sandàlies i mitjons. Dos elements que, en principi, són contradictoris pel que fa a la seva funció respecte el peu: si bé les sandàlies estan dissenyades per airejar-lo en època de calor, la funció principal dels mitjons és tapar-lo. Read More

En el nom de l’objecte

La narrativitat d’un objecte, de vegades, pot anar més enllà d’aconseguir que l’objecte s’expliqui per se[1], i pot provocar una segona lectura de la peça. Si bé amb la pròpia forma i materials un objecte pot comunicar la seva utilitat o inclús la seva gènesi, la nomenclatura que sovint els acompanya pot ajudar a emfatitzar o tergiversar aquest diàleg existent entre l’objecte i l’usuari. Read More

CARLOTA SUBIRÓS. Ho va deixar

Carlota Subirós Bosch (Barcelona, 1974) és una de les directores escèniques més importants del teatre català actual. Va començar els estudis d’Arquitectura que va compaginar amb els de Direcció Escènica i Dramatúrgia (Premi Extraordinari de l’Institut del Teatre, 1997). També és llicenciada en Filologia Italiana (UB, 2001).

Per Carlota Subirós, el teatre és una experiència viva que desapareix com la vida mateixa. El fet que s’hagi realitzat un espectacle en un altre indret fa dos, vint o cent anys, el converteix en una experiència que no hem viscut. Ens explica que en l’àmbit de la creació escènica es treballa amb un material tan volàtil, efímer i evanescent, que fa que no ens pugui ensenyar res del que ha fet: només vestigis, documents, petjades… Read More

Botons

Els botons són, possiblement, el paradigma de la comunicació actual. Són la interfície —física i/o virtual— que utilitzem per posar-nos en contacte amb una gran varietat d’objectes, que alhora ens permeten comunicar-nos amb altres persones quan els accionem. I, recíprocament, és un element que ens comunica que allò pot ser accionat. Amb el progrés tecnològic, però, la definició de botó encara ha de ser reescrita. Quin és el límit dels botons? Read More

El passejant del disseny

[Paral·lelisme amb “El passejant de les arts [plantejat per Eulàlia Bosch, que] a diferència de l’espectador ocasional, connecta amb aquest fil, fi però fort, que porta de la creació a la contemplació i hi fonamenta la seva necessitat d’aliment artístic. El passejant de les arts comença passejant per les sales i acaba passejant per les obres.” Bosch, Eulàlia. El plaer de mirar. El museu del visitant. Barcelona: Actar, 1998, pàg.103.]


No vi el viento
vi moverse
las nubes

No vi el tiempo
vi caerse
las hojas.

Eduardo Chillida [1]

Read More

El llit de Procrustes

“Procrustes, en la mitologia grega, era el cruel propietari d’una petita finca a Corídal a Àtica, en el camí entre Atenes i Eleusis, on es realitzaven els ritus mistèrics. Procrustes tenia un peculiar sentit de l’hospitalitat: atreia els viatgers, als quals proveïa amb un sopar abundant, i després els invitava a passar la nit en un llit força especial. Volia que el llit s’adaptés al viatger a la perfecció. A aquells massa alts els tallava les cames amb una destral esmolada; i als que eren massa baixos els estirava”.1
Read More

RAMÓN ÚBEDA lo dejó

Ramón Úbeda (Jaén, 1962) abandonó la arquitectura cuando el diseño se cruzó en su camino, y desde entonces lo ha abordado desde todos sus frentes: como periodista, grafista, diseñador, director artístico, comisario… impulsando multitud de proyectos, de los cuales repasamos algunos en la siguiente entrevista. Read More

Gravetat

L’atracció fatal dels cossos cap al terra és alhora problema i solució en termes de disseny i està sempre present en la relació entre objectes o entre objecte i usuari.

Si no fos per ella, molts dels objectes que avui en dia considerem essencials perdrien la seva funció i haurien de ser replantejats completament. Seients, taules o prestatgeries —i, per extensió, també els edificis— tenen la seva raó de ser en mantenir un cos a una alçada determinada. La seva funció, doncs, d’alguna manera, és interactuar amb la força de la gravetat. Read More

FERRAN AMAT. Hem de parlar

Ferran Amat (Barcelona, 1941) és probablement un dels botiguers més característics i respectats en l’àmbit del disseny i l’arquitectura nacionals. El seu paper al capdavant de Vinçon ha convertit aquesta botiga en un punt de referència. L’any 1995 la botiga va rebre el Premi Nacional de Disseny per la seva “contribució a la promoció de la cultura del disseny”.
Caminem per la botiga entre mobles i objectes fins a arribar al seu despatx, al costat de la Sala Vinçon, on ens espera.
Read More

RAMON PRAT ho va deixar

En Ramon Prat (Barcelona, 1961) va estudiar Arquitectura, però es va acabar decantant pel món del disseny gràfic. Tot i així, sempre ha estat vinculat amb l’arquitectura. El seu treball com a dissenyador gràfic de la revista Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme (1989-1999), el comissariat del nou museu Disseny Hub Barcelona i sobretot la creació i direcció de l’editorial ACTAR, entre altres projectes, l’han portat a ser una figura rellevant en l’àmbit arquitectònic. El seu treball ha merescut diversos reconeixements com són sis premis LAUS, el Premi Nacional de Disseny de la Generalitat de Catalunya (2005) i el Premi Ciutat de Barcelona (2007). Read More

Dissenyística

Sovint pensem que tot avenç parteix d’una visió del futur que es vol assolir. Aquesta visió, però, si és del present, és més coherent i ens permet progressar de manera més ordenada. És realment necessari accelerar l’arribada del futur quan encara hi ha molt per millorar en el present? El fet d’observar l’actualitat permet detectar-ne les característiques i mancances i, per tant, analitzar com incidir-hi. Read More

NORBERTO CHAVES lo dejó

Asesor y gestor de la comunicación corporativa, ensayista y docente, Norberto Chaves (Buenos Aires, 1942) es una figura constante en la teoría y crítica de la arquitectura y el diseño, desde un punto de vista social y cultural, con un tono pedagógico a la vez que punzantemente crítico. Read More

Tomorrow will be design

En un article recent[1], Philippe Starck considera que avui en dia el disseny està enfocat moltes vegades a “crear productes inútils, que no han sigut desenvolupats per ajudar la gent sinó per enriquir empreses traient diners de les butxaques d’un ‘públic objectiu’. És una manera molt cínica de treballar, i es fa amb avarícia i sense respecte. Hem de dissenyar coses més ecològiques, més socials.” Tot seguit afegeix: “I sí, hem de produïr menys”. Aquest concepte ja l’havia expressat altres vegades[2] en forma d’eslògan: “Tomorrow will be less”. Read More

CARLOS PAZOS ho va deixar

L’artista Carlos Pazos (Barcelona, 1949) va estudiar dos cursos d’arquitectura durant els anys setanta, al mateix temps que iniciava la seva activitat artística influenciat pel pop art i l’art povera. Tot i treballar en múltiples camps, en destaquen els collages d’objectes resignificats  plens d’ ironia  humor i poesia. Al 2004 la seva obra va ser reconeguda amb el Premio Nacional de Artes Plásticas del Ministerio de Cultura. Ens trobem una tarda de juliol en una terrassa de l’Eixample per parlar de la seva obra i d’arquitectura. Read More

subobjectivitat

el text està escrit tot en minúscules en homenatge a max bill, que aplicava la —poc objectiva— teoria de herbert bayer: “per què, per a un sol so, tenir dos signes, A y a? un so, un signe. per què dos alfabets per a una paraula? per què doble quantitat de signes, si s’aconsegueix el mateix amb la meitat?”.


els objectes estan subjectes a una sèrie de manipulacions i consideracions des del moment en què són plantejats fins al moment en què deixen de formar part del nostre entorn. Read More

Vist i no vist

La universalitat i l’atemporalitat que fan convertir un disseny en un clàssic deriven, en part, de la síntesi a la qual ha estat sotmès l’objecte en qüestió. En alguns casos, aquest procés es basa en dissenys ja existents.
Read More

MARIO ESKENAZI lo dejó

Mario Eskenazi (Buenos Aires, 1945) estudió arquitectura en la Universidad de Córdoba, Argentina. Tras acabar la carrera abandona el país y la disciplina y se instala en Barcelona, donde desarrolla una intensa actividad en el mundo del diseño gráfico.

Conversamos con él en su estudio de la Plaça Ramón Berenguer III para analizar su obra, la cual hace años que forman parte de nuestro paisaje visual.

Read More

Ornament i neteja

Un dels elements diferencials entre objectes és la seva capacitat de sobreviure al pas del temps, un aspecte que es pot valorar essencialment en termes físics i formals. Tal com comentava Adolf Loos[1], “la forma d’un objecte ha de ser tolerable durant el temps que físicament duri aquest determinat objecte”.

Però la conservació física dels objectes deriva també de la seva forma. Els accessoris domèstics han de ser “simples i estar ben construïts. Sense motllures innecessàries ni decoracions que només fan que acumular pols i donar feina de més”[2]. Read More

MIGUEL MILÁ lo dejó

Miguel Milá empezó estudiando Arquitectura, pero cambió de escala para acabar convirtiéndose en uno de los diseñadores más importantes de nuestro país.

Tenemos el placer de encontrarnos con él en su estudio de la plaza Sant Jaume de Barcelona donde conversamos sobre diseño a la vez que repasamos su larga trayectoria. Read More

Poka-yoke

Els humans, per naturalesa, cometem errors. No contents amb això, sovint intentem trobar un culpable que no sigui un mateix. El fet que no tinguin capacitat de contrarrestar l’atac fa que els objectes siguin un blanc força comú (sovint merescut) i, d’aquesta manera, intentem transformar els errors humans en defectes dels productes. Read More

CABO SAN ROQUE ho van deixar

Ens trobem amb els CaboSanRoque al seu taller-estudi al Poble Sec, ple d’instruments impossibles penjats de la paret. La Laia (enginyera) i en Roger (arquitecte) ens reben i ens expliquen el seu recorregut i la seva manera de fer.

Amb el nom d’un vell transatlàntic, CaboSanRo­que neix l’any 2001 com a grup de música dedi­cat a l’experimentació més lúdica i evocadora, a partir d’instruments inventats que sorgeixen del reciclatge d’objectes quotidians tan diversos com màquines de cosir, rentadores, scalextrics, grapa­dores o peces de mobiliari en desús.

El seu últim projecte és l’Orquestra Mecànica de la França Xica, feta amb peces recuperades d’una fàbrica de galetes desmantellada. S’ha de veure per creure-ho! Read More

Deixem que ens expliquin

Sempre necessiten explicacions, la gent gran, resava el Petit Príncep després de comprovar que era necessari deixar veure la silueta recognoscible de l’elefant dins la boa perquè la gent acceptés el seu dibuix. Read More