El terme disseny-ficció sorgeix aproximadament ara fa 10 anys, de la mà de Bruce Sterling, escriptor de ciència-ficció, que el va definir com “l’ús deliberat de prototips diegètics per tal de suspendre la incredulitat al canvi”[1]. La definició d’Sterling és aplicable a altres terminologies anteriors —gairebé sinònimes—, com ara el disseny crític o especulatiu, però també a projectes i propostes prèvies a qualsevol d’aquestes terminologies, com és el cas de Futurama (Norman Bel Geddes, 1939); els films d’empreses com General Motors o Bell Labs als anys 1950 i 60; o les propostes de l’arquitectura radical dels anys 1960 i 70. Read More

En la societat de consum en què estem immersos, els objectes poden arribar a les nostres mans per necessitat funcional, per un impuls degut a l’enamorament estètic o, fins i tot, involuntàriament, per mitjà de tercers o per atzar. Cal distingir, però, entre aquells objectes que tenim, aquells que es fan nostres i els que ens fem nostres. Read More

Quan torna el bon temps es recuperen certs fenòmens de dubtosa coherència estètica, dels quals, probablement, el més interessant és la combinació de sandàlies i mitjons. Dos elements que, en principi, són contradictoris pel que fa a la seva funció respecte el peu: si bé les sandàlies estan dissenyades per airejar-lo en època de calor, la funció principal dels mitjons és tapar-lo. Read More

La narrativitat d’un objecte, de vegades, pot anar més enllà d’aconseguir que l’objecte s’expliqui per se[1], i pot provocar una segona lectura de la peça. Si bé amb la pròpia forma i materials un objecte pot comunicar la seva utilitat o inclús la seva gènesi, la nomenclatura que sovint els acompanya pot ajudar a emfatitzar o tergiversar aquest diàleg existent entre l’objecte i l’usuari. Read More

Els botons són, possiblement, el paradigma de la comunicació actual. Són la interfície —física i/o virtual— que utilitzem per posar-nos en contacte amb una gran varietat d’objectes, que alhora ens permeten comunicar-nos amb altres persones quan els accionem. I, recíprocament, és un element que ens comunica que allò pot ser accionat. Amb el progrés tecnològic, però, la definició de botó encara ha de ser reescrita. Quin és el límit dels botons? Read More

Se van rompiendo cosas
en la casa
como empujadas por un invisible
quebrador voluntario […]
Oda a las cosas rotas. Pablo Neruda
Read More

Sovint pensem que tot avenç parteix d’una visió del futur que es vol assolir. Aquesta visió, però, si és del present, és més coherent i ens permet progressar de manera més ordenada. És realment necessari accelerar l’arribada del futur quan encara hi ha molt per millorar en el present? El fet d’observar l’actualitat permet detectar-ne les característiques i mancances i, per tant, analitzar com incidir-hi. Read More

En un article recent[1], Philippe Starck considera que avui en dia el disseny està enfocat moltes vegades a “crear productes inútils, que no han sigut desenvolupats per ajudar la gent sinó per enriquir empreses traient diners de les butxaques d’un ‘públic objectiu’. És una manera molt cínica de treballar, i es fa amb avarícia i sense respecte. Hem de dissenyar coses més ecològiques, més socials.” Tot seguit afegeix: “I sí, hem de produïr menys”. Aquest concepte ja l’havia expressat altres vegades[2] en forma d’eslògan: “Tomorrow will be less”. Read More

el text està escrit tot en minúscules en homenatge a max bill, que aplicava la —poc objectiva— teoria de herbert bayer: “per què, per a un sol so, tenir dos signes, A y a? un so, un signe. per què dos alfabets per a una paraula? per què doble quantitat de signes, si s’aconsegueix el mateix amb la meitat?”.

La universalitat i l’atemporalitat que fan convertir un disseny en un clàssic deriven, en part, de la síntesi a la qual ha estat sotmès l’objecte en qüestió. En alguns casos, aquest procés es basa en dissenys ja existents.
Read More

Un dels elements diferencials entre objectes és la seva capacitat de sobreviure al pas del temps, un aspecte que es pot valorar essencialment en termes físics i formals. Tal com comentava Adolf Loos[1], “la forma d’un objecte ha de ser tolerable durant el temps que físicament duri aquest determinat objecte”.

Però la conservació física dels objectes deriva també de la seva forma. Els accessoris domèstics han de ser “simples i estar ben construïts. Sense motllures innecessàries ni decoracions que només fan que acumular pols i donar feina de més”[2]. Read More

Els humans, per naturalesa, cometem errors. No contents amb això, sovint intentem trobar un culpable que no sigui un mateix. El fet que no tinguin capacitat de contrarrestar l’atac fa que els objectes siguin un blanc força comú (sovint merescut) i, d’aquesta manera, intentem transformar els errors humans en defectes dels productes. Read More

Never Leave Well Enough Alone[1] és l’autobiografia de Raymond Loewy, a qui molts consideren un dels pares del disseny industrial.

En un dels capítols explica com un periodista li proposa de col·laborar: Read More

Sempre necessiten explicacions, la gent gran, resava el Petit Príncep després de comprovar que era necessari deixar veure la silueta recognoscible de l’elefant dins la boa perquè la gent acceptés el seu dibuix. Read More