Arxiu: Excessoris [sic.]

Disseny-ficció per a la innovació social

El terme disseny-ficció sorgeix aproximadament ara fa 10 anys, de la mà de Bruce Sterling, escriptor de ciència-ficció, que el va definir com “l’ús deliberat de prototips diegètics per tal de suspendre la incredulitat al canvi”[1]. La definició d’Sterling és aplicable a altres terminologies anteriors —gairebé sinònimes—, com ara el disseny crític o especulatiu, però també a projectes i propostes prèvies a qualsevol d’aquestes terminologies, com és el cas de Futurama (Norman Bel Geddes, 1939); els films d’empreses com General Motors o Bell Labs als anys 1950 i 60; o les propostes de l’arquitectura radical dels anys 1960 i 70. Segueix llegint

Actitud, mètode i amor

En la societat de consum en què estem immersos, els objectes poden arribar a les nostres mans per necessitat funcional, per un impuls degut a l’enamorament estètic o, fins i tot, involuntàriament, per mitjà de tercers o per atzar. Cal distingir, però, entre aquells objectes que tenim, aquells que es fan nostres i els que ens fem nostres. Segueix llegint

Sandàlies i mitjons

Quan torna el bon temps es recuperen certs fenòmens de dubtosa coherència estètica, dels quals, probablement, el més interessant és la combinació de sandàlies i mitjons. Dos elements que, en principi, són contradictoris pel que fa a la seva funció respecte el peu: si bé les sandàlies estan dissenyades per airejar-lo en època de calor, la funció principal dels mitjons és tapar-lo. Segueix llegint

En el nom de l’objecte

La narrativitat d’un objecte, de vegades, pot anar més enllà d’aconseguir que l’objecte s’expliqui per se[1], i pot provocar una segona lectura de la peça. Si bé amb la pròpia forma i materials un objecte pot comunicar la seva utilitat o inclús la seva gènesi, la nomenclatura que sovint els acompanya pot ajudar a emfatitzar o tergiversar aquest diàleg existent entre l’objecte i l’usuari. Segueix llegint

Botons

Els botons són, possiblement, el paradigma de la comunicació actual. Són la interfície —física i/o virtual— que utilitzem per posar-nos en contacte amb una gran varietat d’objectes, que alhora ens permeten comunicar-nos amb altres persones quan els accionem. I, recíprocament, és un element que ens comunica que allò pot ser accionat. Amb el progrés tecnològic, però, la definició de botó encara ha de ser reescrita. Quin és el límit dels botons? Segueix llegint

El passejant del disseny

[Paral·lelisme amb "El passejant de les arts [plantejat per Eulàlia Bosch, que] a diferència de l’espectador ocasional, connecta amb aquest fil, fi però fort, que porta de la creació a la contemplació i hi fonamenta la seva necessitat d’aliment artístic. El passejant de les arts comença passejant per les sales i acaba passejant per les obres.” Bosch, Eulàlia. El plaer de mirar. El museu del visitant. Barcelona: Actar, 1998, pàg.103.]


No vi el viento
vi moverse
las nubes

No vi el tiempo
vi caerse
las hojas.

Eduardo Chillida [1]

Segueix llegint

El llit de Procrustes

“Procrustes, en la mitologia grega, era el cruel propietari d’una petita finca a Corídal a Àtica, en el camí entre Atenes i Eleusis, on es realitzaven els ritus mistèrics. Procrustes tenia un peculiar sentit de l’hospitalitat: atreia els viatgers, als quals proveïa amb un sopar abundant, i després els invitava a passar la nit en un llit força especial. Volia que el llit s’adaptés al viatger a la perfecció. A aquells massa alts els tallava les cames amb una destral esmolada; i als que eren massa baixos els estirava”.1
Segueix llegint

Gravetat

L’atracció fatal dels cossos cap al terra és alhora problema i solució en termes de disseny i està sempre present en la relació entre objectes o entre objecte i usuari.

Si no fos per ella, molts dels objectes que avui en dia considerem essencials perdrien la seva funció i haurien de ser replantejats completament. Seients, taules o prestatgeries —i, per extensió, també els edificis— tenen la seva raó de ser en mantenir un cos a una alçada determinada. La seva funció, doncs, d’alguna manera, és interactuar amb la força de la gravetat. Segueix llegint

Ruptura

Se van rompiendo cosas
en la casa
como empujadas por un invisible
quebrador voluntario […]

Oda a las cosas rotas. Pablo Neruda
Segueix llegint

Dissenyística

Sovint pensem que tot avenç parteix d’una visió del futur que es vol assolir. Aquesta visió, però, si és del present, és més coherent i ens permet progressar de manera més ordenada. És realment necessari accelerar l’arribada del futur quan encara hi ha molt per millorar en el present? El fet d’observar l’actualitat permet detectar-ne les característiques i mancances i, per tant, analitzar com incidir-hi. Segueix llegint

Tomorrow will be design

En un article recent[1], Philippe Starck considera que avui en dia el disseny està enfocat moltes vegades a “crear productes inútils, que no han sigut desenvolupats per ajudar la gent sinó per enriquir empreses traient diners de les butxaques d’un ‘públic objectiu’. És una manera molt cínica de treballar, i es fa amb avarícia i sense respecte. Hem de dissenyar coses més ecològiques, més socials.” Tot seguit afegeix: “I sí, hem de produïr menys”. Aquest concepte ja l’havia expressat altres vegades[2] en forma d’eslògan: “Tomorrow will be less”. Segueix llegint

subobjectivitat

el text està escrit tot en minúscules en homenatge a max bill, que aplicava la —poc objectiva— teoria de herbert bayer: “per què, per a un sol so, tenir dos signes, A y a? un so, un signe. per què dos alfabets per a una paraula? per què doble quantitat de signes, si s’aconsegueix el mateix amb la meitat?”.


els objectes estan subjectes a una sèrie de manipulacions i consideracions des del moment en què són plantejats fins al moment en què deixen de formar part del nostre entorn. Segueix llegint

Vist i no vist

La universalitat i l’atemporalitat que fan convertir un disseny en un clàssic deriven, en part, de la síntesi a la qual ha estat sotmès l’objecte en qüestió. En alguns casos, aquest procés es basa en dissenys ja existents.
Segueix llegint

Ornament i neteja

Un dels elements diferencials entre objectes és la seva capacitat de sobreviure al pas del temps, un aspecte que es pot valorar essencialment en termes físics i formals. Tal com comentava Adolf Loos[1], “la forma d’un objecte ha de ser tolerable durant el temps que físicament duri aquest determinat objecte”.

Però la conservació física dels objectes deriva també de la seva forma. Els accessoris domèstics han de ser “simples i estar ben construïts. Sense motllures innecessàries ni decoracions que només fan que acumular pols i donar feina de més”[2]. Segueix llegint

Poka-yoke

Els humans, per naturalesa, cometem errors. No contents amb això, sovint intentem trobar un culpable que no sigui un mateix. El fet que no tinguin capacitat de contrarrestar l’atac fa que els objectes siguin un blanc força comú (sovint merescut) i, d’aquesta manera, intentem transformar els errors humans en defectes dels productes. Segueix llegint

Mezzanine

Never Leave Well Enough Alone[1] és l’autobiografia de Raymond Loewy, a qui molts consideren un dels pares del disseny industrial.

En un dels capítols explica com un periodista li proposa de col·laborar: Segueix llegint

Deixem que ens expliquin

Sempre necessiten explicacions, la gent gran, resava el Petit Príncep després de comprovar que era necessari deixar veure la silueta recognoscible de l’elefant dins la boa perquè la gent acceptés el seu dibuix. Segueix llegint

Excessoris [sic]

No recordo com em va venir a la ment la paraula, però no en vol sortir.

Intento redactar-ne una definició i no puc. I alhora, em sembla un nou concepte que respon a moltes coses que ens envolten. Segueix llegint