CARLOS PAZOS ho va deixar

L’artista Carlos Pazos (Barcelona, 1949) va estudiar dos cursos d’arquitectura durant els anys setanta, al mateix temps que iniciava la seva activitat artística influenciat pel pop art i l’art povera. Tot i treballar en múltiples camps, en destaquen els collages d’objectes resignificats  plens d’ ironia  humor i poesia. Al 2004 la seva obra va ser reconeguda amb el Premio Nacional de Artes Plásticas del Ministerio de Cultura. Ens trobem una tarda de juliol en una terrassa de l’Eixample per parlar de la seva obra i d’arquitectura.


Carlos Pazos

Quant temps vas passar a l’Escola d’Arquitectura?

Hi vaig estar dos cursos. Del primer curs ho vaig aprovar tot, menys Geometria descriptiva. Imaginar els abatiments em resultava impossible! En aquella època l’Escola era àrida, com tot el país, i els professors eren grisos i mediocres. Els professors interessants donaven classe a partir de tercer. Em va deixar d’interessar i no m’agradava prou com per dedicar-m’hi amb cos i ànima. Només passava la gent que tenia vocació. A mi el que m’agradava era dibuixar, escriure i fer rock’n’roll.

Et va ser fructífera alguna faceta dels estudis d’arquitectura?

La veritat és que no. Sí que em va servir, en canvi, estudiar quatre cursos de la carrera de Filosofia. Em van interessar molt els estudis de Lingüística i vaig entrar en el món de l’estètica, de l’estructuralisme de Saussure i de la semiòtica. Em van servir per elaborar un mínim discurs teòric al voltant de l’art. En Leonardo da Vinci deia que els escriptors pinten amb paraules i els artistes o els arquitectes escriuen amb imatges, potser per això sempre m’ha interessat més l’escapatòria de la música.

També vas estudiar a Eina…

Sí, al mateix temps que estudiava Filosofia. En un moment, l’any 1969, en què l’escola estava més preparada per al disseny que per a l’art pur. Eina era una mena de balneari on més que estudiar, es prenien banys de “cultura general”. En aquella època, a Espanya no hi havia escoles de res. Era una època trista però apassionant, perquè estava tot per fer i semblava que podríem aconseguir-ho.

Aleshores hi havia molts professors que avui dia estan en llocs privilegiats, però que en aquella època estaven vetats pel règim. Hi donaven classe grans professionals com Josep Mª Carandell de Literatura, Xavier Miserachs de Fotografia, Yves Zimmerman i America Sanchez de Disseny, Romà Govern de Cinema, Alexandre Cirici i Ràfols Casamada d’Arts Plàstiques i visuals, etc. Era la única manera d’introduir-se en el món real.

Per a mi va ser una alternativa a la l’Escola d’Arquitectura i a la facultat de Belles Arts, on t’havies de passar quatre anys dibuixant guixos amb carbó o barrejant olis, cosa que per a mi no tenia res a veure amb l’art. Els artistes que no volíem ser pintors vam haver de buscar altres sortides.

No t’interessava centrar la teva formació en la tècnica?

Crec que l’artista ha de tenir més una actitud que una dotació especial. El virtuosisme no m’interessa gens i de fet, moltes vegades és gairebé un handicap. Penso que no sóc un artista molt dotat, però sí molt conscient del meu paper social o, al menys, molt preocupat pel meu paper social.

En una ocasió, parlant de la teva obra, vas dir: “Aprendí a ver y me olvidé de imaginar”…

Mai he tingut imaginació! Per això mai vaig aprovar Geometria descriptiva! (Riures).

Jo no sóc un creador. Jo sóc de corte y confección Sistema Martí! D’alguna manera, jo retallo i enganxo. Això de crear ho fa Déu… i jo sóc ateu. Los que quieran creer, que crean…¡ y que creen!

Quins eren els teus referents, llavors?

M’interessaven, i em continuen interessant, el pop-art i l’art povera. En aquells moments era molt difícil saber què passava a l’estranger, havies de viatjar i no era tan fàcil. En realitat m’interessava molt més el pop-art anglès que l’americà. L’anglès, el de Richard Hamilton, era molt més teòric i estava més lligat a la música pop.

Les teves obres es componen bàsicament amb objectes, ja siguin trobats, comprats en mercats… Tots els objectes tenen el mateix potencial artístic?

Els objectes són com paraules i les unions que estableixes entre ells tenen molt a veure amb la poesia. Tots poden servir per construir una frase, una idea. No importa el seu valor. Intento evitar el pedigrí dels objectes i la idea de bon i mal gust ja que són coses que la cultura del poder, de la gent amb diners, imposa.

En una obra, el primer que arribo a definir és el títol. És un punt de partida per desenvolupar una idea. De vegades, busco els objectes perquè em falta una paraula. Però d’altres, me’ls trobo. Darrerament estic reflexionant sobre això i crec que són els objectes els que em busquen a mi. Per exemple, l’altre dia, caminant per Barcelona, vaig veure uns ulls que em miraven. Era una nina que treia el cap d’una bossa al costat d’un contenidor d’escombraries. M’estava buscant! Era una nina dels anys vint i amb el vestit original! N’hi havia dues bosses plenes. Jo regiro molt els contenidors d’escombraries.

Hi ha llocs més adients que d’altres per trobar objectes?

I tant. Per exemple, a París hi ha molt material. Hi ha un fet dels francesos que per mi és un símptoma d’un cert bon nivell cultural i és que allà tothom és col·leccionista, però de tot! De les coses més inimaginables.

Vas als marchés aux puces?

A París hi vaig els dissabtes i diumenges. Però vaig a uns llocs encara més interessants que estan per tota França: els vide-greniers, l’equivalent al garage sale americà. Cada poble i cada ciutat ho organitzen un cop a l’any. La gent buida els greniers, les golfes de casa, i surt al carrer a exposar els objectes que ja no utilitza. Els nens venen joguines, els adults els trastos… Allà s’hi pot trobar de tot i cal fer molta tria.

Les idees que generen les teves obres mantenen el significat amb els anys?

T’agradaria modificar-les o les consideres com a tancades?

Fins que no estan fotografiades i catalogades les vaig canviant constantment. Després és més difícil fer-ho. Però si em deixen, les canvio.

Fins que les vens?

Una de les coses que em passen a mi és que trigo uns vint anys en què es llegeixin i entenguin les obres. Les acostumo a vendre amb vint anys de retard! (Riures). Per exemple, l’any 1975 vaig fer una sèrie de fotografies, que el MACBA va comprar el 2000 després d’haver estat vint-i-cinc anys en un calaix, de la qual ha hagut de fer dues còpies d’exposició que estan voltant per tots els museus del món.

Els objectes poden variar molt segons des d’on se’ls miri. Observar-los físicament et dóna diversos angles, mentre que la fotografia nomes un. Acceptes la teva obra fotografiada o ha de ser viscuda?

Jo distingeixo entre la fotografia com a resultat i la fotografia com a document d’una peça. Quan la fotografia ha de documentar una obra intento refredar-la al màxim. Sempre treballo amb el mateix fotògraf, en Lluís Ros, que aconsegueix convertir les meves peces en bodegons. Aquestes fotografies no tenen la pretensió de ser una obra, només serveixen per visualitzar una construcció.

Quan exposen la teva obra, quina relació estableixes amb el muntatge de l’obra i l’exposició?

M’hi involucro totalment, ho segueixo tot, fins i tot el catàleg i el llançament de les exposicions. M’agrada seguir-ho tot fins al final.

Consideres important l’espai on exposes la teva obra? A la retrospectiva del Reina Sofia (2007) no estaves d’acord amb l’espai que et proposaven…

Em vaig negar a fer-ho a la part que va renovar el Jean Nouvel, perquè és fatal.

Crec que des de fa uns anys els pitjors enemics dels artistes són els arquitectes, perquè consideren que l’art és l’arquitectura. Ells no pensen que un museu ha de ser un contenidor d’art, sinó en fer la seva pròpia obra d’art. En realitat, crec que els arquitectes són una secta que vol salvar a la humanitat de l’amenaça de l’art i dels artistes. Per això penso que, en general i com la majoria dels predicadors, acostumen a vestir de negre.

Hi ha algún museu respectuós amb l’artista?

N’hi ha un a Los Angeles que funciona molt bé. Es tracta d’un hangar que van anomenar Temporary Contemporary (actualment, The Geffen Contemporary at MOCA). És un espai molt neutre, molt buit, sense pràcticament existència d’arquitectura interior. La potència de l’obra d’art ha de ser la que mani. Qualsevol accident pot fer malbé un concepte, encara que, de vegades, prefereixo els espais complicats i abarrocats al white cube. Si aconsegueixes vèncer els accidents, pots obtenir resultats que afavoreixin la lectura de les obres. De la resta de museus, gairebé no n’he vist cap que m’agradi. Un dels que més detesto és el Guggenheim de Nova York, que com a peça d’art arquitectònic és magnífica, una escultura penetrable espectacular, però horrorós com a espai expositiu. I el Guggenheim de Bilbao millor que ho deixem córrer… Això no vol dir, tampoc, que no m’entusiasmi com a volum extravagant de la fesomia urbana.

I la Fundació Miró?

Està molt bé per veure mirós. Per fer altres coses, depèn. És molt sobri, però és poc versàtil i l’espai per a les exposicions temporals és petit.

Has treballat en algun projecte d’arquitectura o interiorisme?

He treballat els interiorismes de bars, restaurants, sales de ball i cocteleries. Ara estem acabant una intervenció d’ampliació a la nova fàbrica Zedis, una empresa de presentadors i expositors que és propietat de la mateixa persona que, en el seu dia, va comprar la coneguda fàbrica Tipel, pintada per Arranz Bravo i Rafael Bartolozzi. En el projecte he fet d’arquitecte i he comptat amb la col·laboració de Pablo Tomé i de Joan López. He treballat la unió entre les dues naus, l’entrada de llum, els despatxos i sales de reunió i la terrassa, amb una barana metàl·lica tremolosa. Tan sols està acabat el vestíbul, on hem posat serpentines de neó a manera d’enllumenat i una font consistent en un nas de pallasso que moqueja or damunt d’un terra de marbre blanc.

Intento donar als espais col·lectius una dimensió lúdica. Han de tenir una imatge que parli, la publicitat incorporada.

Has intervingut en algun habitatge?

Les coses que he fet sempre han estat espais públics, no domèstics. Però tots els espais que habito els he reformat jo mateix i he donat algun cop de mà als amics. M’agrada adoptar i adaptar les cases. No fer-les de nou, sinó entrar a cases que ja existeixen. També per allò de la creació… En Luís Frangella sempre deia que “para hacer una casa, no hace falta ser arquitecto, sinó tener sentido común. Como nadie lo tenía, las casas eran un desastre, y por eso las tienen que firmar los arquitectos”. Ell deia signar-les, això no implica que tots els arquitectes aconsegueixin dotar-les de sentit comú.

Crec que els espais, les cases, han de ser funcionals. Per exemple, la millor casa que he vist mai, que trasllueix el luxe que no es veu, per a mi el veritable luxe, la racionalitat no “quadriculada”, és la casa Müller de l’Adolf Loos a Praga. És el súmmum de l’elegància, la sofisticació, el refinament. Si em dediqués a l’arquitectura, potser seria el tipus de casa que faria.

Encara t’interessa o segueixes l’arquitectura? Trobes alguna obra o arquitecte d’especial interès?

A mi m’agrada molt l’Enric Ruiz-Geli, malgrat que no sé si el que fa és ben bé arquitectura . El veig més com un artista-investigador, no pas com un arquitecte funcional. Potser això és el que té de bo.

Sovint expliques que t’interessa el paper que tenen l’artista i l’art en la societat…

Crec que segueix havent-hi un desconeixement absolut de l’art. A més d’una falta d’interès, l’art està en un moment molt difícil perquè la gent s’hi enganxi. S’està tornant a fer un art excessivament elitista. Si fas una obra excessivament hermètica és molt difícil que la gent s’hi incorpori. Recordo que a la meva retrospectiva del MACBA, els diumenges hi havia cues de famílies amb nens. Arribar a això significa que estàs fent una obra que pots llegir, com diuen els francesos, a molts degrées, a molts nivells. Per a mi, això és fer rock’n’roll.

A molts llocs s’està treballant amb un art parasocial i paraecològic, que penso que és absolutament ridícul. També hi ha qui entén l’art com una manera de fer política. Per mi, la política només es pot fer de dues maneres: presentant-te a les eleccions o agafant una metralladora. No es pot fer d’una altra manera. Aquesta mena de bona consciència de fer política per part de l’artista, que no rol social, és molt negativa i gairebé contradictòria i absolutament inoperant. Els que volen fer art social o bé són molt ingenus o es deuen sentir molt frustrats.

Com deia abans, em preocupa el meu paper social, no poder arribar a introduir-me en canals més populars. POPulars. Durant molts anys he pensat que estava equivocat o que podia estar-ho. Però ara estic en un moment, sense haver canviat massa els plantejaments ni l’aspecte físic i tòpic de l’obra, en què cada vegada m’expresso millor, i arribo a ser més “rock’n’roll”; és a dir, més proper, més comprensible per al públic. Es llavors quan aconsegueixes tenir un paper social que per mi és el bo: aconseguir que s’entengui l’art com a companyia. Imatges, novel·la, poesia, rock’n’roll… les arts són pura companyia sempre.

Ara que parles de les companyies de l’art i el rock… Si Andy Warhol tenia la Velvet Underground, Carlos Pazos qui tindria?

Darrerament he fet uns concerts amb el meu amic Pascal Comelade. També hem fet un llibre que sortirà aviat, i teníem previst representar una mena de versió de Les vexacions d’Erik Satie a la plaça de toros de Colliure, que de moment no hem fet. Consisteix en dos pianistes que toquen dos pianos enfrontats durant vint-i-quatre hores. Ho ha intentat molta gent, però em sembla que no ho ha aconseguit ningú. Nosaltres volíem fer-ho amb un discjòquei, pianos de joguet i guitarres a piles.

Com és el panorama del mecenatge a Catalunya?

L’ambient aquí està fumut. Hi ha veritables milionaris, que quan et compren una obra et demanen descomptes del cinquanta per cent.

Sempre ha estat així?

Abans de la Guerra civil, que afortunadament no vaig viure, hi havia un moviment apassionant i apassionat que seguia als que existien a Europa. Els artistes eren algú, gairebé com a França, Anglaterra, Alemanya,… En aquests països els artistes encara són algú. Aquí si dius que ets un artista et consideren un gandul, un “caradura”, com deia un veí meu a l’Ametlla de Mar que pensava que els artistes es limitaven a retratar models, un “despullaputes”!

Afortunadament, però, ara tinc força feina. Quaranta-dos anys després em fan una mica de cas. Quan em van donar el Premio Nacional de Cultura del Ministerio, l’any 2004, la ministra Carmen Calvo em va dir: “a ver si ahora te va un poquito mejor”.

Una resposta a CARLOS PAZOS ho va deixar

  1. Pingback: revista diagonal. | Guim Espelt i Estopà

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>