Extracte de les notes d’Albert Illescas per la conferència
“RECOMANACIONS ALS FUTURS ARQUITECTES”
(Novembre 2006 – Agost 2007)
Tinc la impressió, després de tota una vida de treball i amor per la carrera, que sóc arquitectònicament invisible. En conseqüència, puc mostrar-vos com he assolit aquest estat melancòlic d’invisibilitat. Fet això, caldrà que us esforceu/esforçar-vos a fer tot el contrari, a veure si així recolliu èxit i reconeixement.
De petit volia ser mariner, fita que vaig aconseguir vint anys després quan em van forçar a fer el servei militar a la Marina. Dissortadament, aleshores, el que volia ser era trompetista de jazz de so directe com en Clifford Brown. L’oïda no m’ho va permetre i em vaig dedicar a la bateria. Per si de cas, vaig ampliar l’abast dels meus objectius: seria un pintor estructurat com en Cézanne o, de nit, foll com en Joan Ponç. I també poeta, abrandat com en Maiakovski, precís com en Neruda.
L’exigència familiar —concretada amb el meu pare— em reclamava que estudiés una carrera. Davant del dubte vaig triar, per mandra, Arquitectura com ell… I a més els arquitectes —deien— eren mig artistes.
Vaig mantenir totes aquestes ambicions, junt amb una persistent i angoixada vagància, fins superar els cursos d’ingrés a l’Escola. Un cop allí vaig ser admès pel grup que hi ha sempre a tots els cursos de gent interessada en l’arquitectura, la música, la literatura i aleshores també la política. El meu mèrit va ser ésser-fill-de-l’Illescas, un arquitecte del GATCPAC del qual jo no en sabia res… Excepte que, efectivament, era el meu pare.
Vaig afegir als meus objectius el de ser arquitecte, dels bons, com Le Corbusier. Una bona tria penso. Més endavant, em vaig enamorar d’altres: Victor Lundy, John Johansenn, Louis I. Kahn, Wright… I això va seguir i ha seguit fins ara. He crescut i he oblidat alguns amors, però n’he afegit molts d’altres: Albert Kalach, els Patkau, i… l’Aalto sempre. La qual cosa em confirma que encara puc aprendre, que estic viu. Junt amb els amors van créixer també els rebutjos —no practico la teoria, ni l’amplitud de mires políticament correcta, de “to er mundo é güeno”—, que generalment coincidien amb les modes del moment: Magistretti, l’Escola de Barcelona, Rossi i la “Tendenza”… fet que em va separar del ramat. I això no va ser tot el que vaig fer per arribar a ser una formosa i solitària ovella negra.
Tenia fortes i juvenils creences, ingènues i, com vaig descobrir molt després, perilloses. Creia que el més important per un arquitecte era saber projectar, fer bona arquitectura. Aquest no és el nostre cas. La primera condició necessària de l’arquitectura és el client que és qui permet transmutar les intencions en arquitectura. En conseqüència, és prioritari tenir clients, aconseguir encàrrecs, cosa que explica la quantitat de temps, d’esforços i genuflexions que es dediquen a aquesta percaça. Amb tot, cal no quedar atrapats en aquest joc.
Com ja he dit, era jove i impetuós, i vaig anar més enllà situant-me en contra dels transvestits, els que canvien d’arquitectura amb l’última revista, la qual cosa em va situar en un aïllament gens gratificant.
Amb tot, no em penedeixo de res, potser no sabria fer altrament, excepte d’haver girat en els primers temps la meva intolerància —ignorant, cal dir-ho— en contra dels clients, clients usuaris. Un dels meus amors tardans, l’I. M. Pei, em va ensenyar que la postura correcta era treballar a favor dels clients. Convèncer-los que l’arquitectura que fem no està dirigida a complaure la vanitat de l’arquitecte, sinó a satisfer el client, millorant el seu projecte, de manera que resolgui de la millor manera possible les seves necessitats i els seus desitjos. Heus aquí —explicat de manera simple— el component ètic de l’arquitectura. Heus aquí el detall que em faltava, i no era petit: projectar a favor de la gent i no per l’autosatisfacció. (…)
L’exercici professional s’està radicalitzant entre els grans despatxos que controlen els grans projectes —cap corporació se la vol jugar amb un arquitecte-persona — i als arquitectes “íntims”, que volen establir relacions personals amb l’encàrrec i amb el projecte. Fan pocs projectes amb molta dedicació. Cas extrem d’aquesta postura és l’arquitecte australià Richard Leplastrier que arriba a establir-se al solar des d’on dibuixarà els seu projecte, que després es desenvoluparà amb la col·laboració directa d’operaris i de clients.
Saber en quina posició possible ens volem situar entre aquests dos pols és un tema important i previ a tot, encara que difícil, ja que en certa manera és preguntar-nos qui som.
Un cop triat què volem fer es presenta la qüestió de com i amb qui volem treballar, si sols o en equip. L’anàlisi de les firmes que produeixen o han produït la millor arquitectura palesen que són majorment obres individuals i no col·lectives, com no podria ser d’altra manera; la mateixa circumstància que succeeix en les altres arts, on és encara més rara l’obra en comú. Tanmateix, la complexitat de la nostra feina sembla demanar un esforç col·lectiu, un equip. La solució és que els equips d’arquitectura no han de ser homogenis, la decisió arquitectònica és, en darrer terme, personal.
Els bons equips —els que fan bona arquitectura— que he conegut divideixen clarament el paper que cadascú ha de jugar en el procés entre els components. Hi ha moltes variants, depèn de les persones, però el que cal subratllar és que els papers han d’estar ben definits, saber qui mana en cada situació per evitar tensions. (…)
Hem arribat al moll de la qüestió: cal definir primer l’objectiu principal, la causa per la qual hem estudiat la carrera, o millor encara —cal ser molt precís i molt sincer—: què volem aconseguir de l’exercici professional.
El primer que em ve al cap són els diners. Fa lleig dir-ho en veu alta, però cal saber-ho. És un objectiu difícil ja que tothom el percaça, hi ha massa competència, potser la nostra professió no és un bon camí per assolir-lo i a més exigeix dedicació completa i perdre bastants escrúpols. El reconeixement públic de l’obra com a mitjà per triomfar a la vida és la segona cosa que se m’acudeix. Si es vol això cal muntar un equip de propaganda, com va fer en el seu moment Ricardo Bofill. No cal gaire més, l’èxit popular és independent de la qualitat. Potser un s’estimi més un reconeixement més especialitzat, la satisfacció de veure’s respectat pels seus iguals. Això també està bastant sol·licitat. Hi ha molt sistemes, més o menys delicats: entrar en una Escola d’Arquitectura, no per ensenyar sinó per fer mèrits. Amb la mateixa intenció, presentar-se a concursos —molts— primerament no tant per guanyar-los sinó per donar-se a conèixer. Assistir a conferències, presentacions, exposicions, fer-se veure i practicar l’elogi. Escriure i practicar l’elogi. Crear complicitats i dependències i practicar l’elogi.
Hi ha d’altres objectius no tan directament lligats amb el triomf públic: pot interessar aprofundir en el coneixement en qualsevol matèria —història, crítica, estructures, etc.—; exercir la docència; assegurar-se la vida entrant a l’administració; dedicar-se a la política, el poder directe; fer un bon casament; assolir la independència muntant la pròpia empresa de promocions, o una constructora; retirar-se a un poble petit i viure bé i no competir; i tants d’altres que no cal enumerar ja que estem en una Escola d’Arquitectura. En tot cas el que cal és no enganyar-se, desprès tot són fracassos i teràpies psicològiques. Hem de suposar que tots els objectius anteriors no eren altra cosa que eines per aconseguir el nostre fi principal, el que us ha retingut aquí tants anys: fer una bona arquitectura.
“la definició del que jo crec que és la bona arquitectura: la que pot agradar a la meva dona”
Puc ampliar-ho amb la definició del que jo crec que és la bona arquitectura: la que pot agradar a la meva dona, una dona-d’arquitecte que amb els anys ha esdevingut una experta en fruir espais, llums, materials, mides i proporcions; educada en la dura escola del viatge arquitectònic, capaç de distingir a Manhattan un gratacel d’en Pei o del SOM entre un bosc d’altres. Un dia fent un cafè al bar del Museu Aalto de Jywaskyla va dir-me: “Aquest arquitecte sí que m’agrada, perquè a part de bonic o lleig, em fa venir ganes de viure a les seves cases, d’habitar els seus edificis”. L’Aalto ho va dir millor, però en el fons vol dir el mateix. D’això es tracta l’arquitectura. Això he tractat de fer tota la vida. Sembla poc però és molt. Tota la resta, com deia al començament, ho he gestionat força malament. Ni currículum, ni reconeixement, solament el dels pocs clients o amics que han viscut en les meves cases. Llàstima que siguin tant pocs, però he aconseguit part del que somiava quan aprenia en aquesta Escola.
Això demostra que no cal fer-me cas, ni tampoc fer el contrari del que dic. Feu el que pugueu, però, això sí, tracteu que el que feu no us porti a avergonyir-vos de vosaltres mateixos.
un gran professor!